‘La identitat narrativa valenciana en el segle XX’, d’Adolf Piquer

per Daniel P. Grau

Assaig

Adolf Piquer
Adolf Piquer
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Em sembla que no cal recórrer a les estadístiques per a concloure que el gènere narratiu, amb la novel·la i el conte com a subgèneres contemporanis més importants, és el que major impacte té en el món editorial, tant pel que fa al volum de producció com al de vendes i, per tant —confesso que aquest per tant em fa una mica de respecte—, al de lectura. Certament, en una societat com la valenciana, i especialment en llengua catalana, segurament això no sempre ha estat així. En determinats moments de la nostra història literària contemporània, ben probablement la poesia o fins i tot l’assaig hi han pogut tenir més pes. No és el lloc ni el moment per a insistir a analitzar els factors que han dut la nostra literatura per aquests camins. El que és ben cert és que en un context com aquest, un llibre com La identitat narrativa valenciana en el segle xx, del professor Adolf Piquer, té un valor inestimable.

Podríem dir que l’aproximació de Piquer a l’estudi de la narrativa valenciana se’ns presenta, bàsicament, des de dos punts de vista. D’una banda, un plantejament estètic, en què les línies de definició, de vegades difuses, no sempre són fàcils d’establir, que és el que aplica a la primera part del llibre, en la qual fa un recorregut cronològic de la producció narrativa. D’altra banda, un enfocament temàtic, que és el que el guia en les visions de conjunt que ens ofereix més endavant.

Piquer acaba centrant el seu estudi en els autors concrets i en les seves obres. Ho fa al llarg de tot el llibre però hi insisteix en el capítol «Aprofundiment en autors», en què tracta Joan Francesc Mira, Josep Lozano, Ferran Torrent i Isabel-Clara Simó

En tot estudi com aquest, sempre hi ha una voluntat de classificar, d’agrupar autors i obres, que ha de servir per a tenir una perspectiva general des de la qual observar el conjunt de textos, sense perdre’s en els detalls més puntuals i tenint en compte que sempre «hi ha llibres, narracions, que escapen del tot a una classificació». Ara bé, en aquesta tasca necessària, Piquer ha tendit a defugir l’agrupament dels autors en generacions. No entraré ara en el debat sobre el concepte de generació; només diré que l’acostament de Piquer —conscient de les peculiaritats de la producció d’alguns autors, que de vegades semblen desplaçats, pels motius que siguin, del seu temps— em sembla ben pertinent, ben útil. El cas paradigmàtic d’Enric Valor, amb una novel·lística tan difícil de situar estèticament dins el moment històric en què es va escriure, i sobretot en què es va publicar, és un bon exemple que les generacions, si més no en el cas valencià, poden resultar ben poc rendibles des d’una òptica analítica.

Alfons El Magnànim (2021)

És per això que Piquer acaba centrant el seu estudi en els autors concrets i en les seves obres. Ho fa al llarg de tot el llibre però hi insisteix en el capítol «Aprofundiment en autors», en què tracta Joan Francesc Mira, Josep Lozano, Ferran Torrent i Isabel-Clara Simó. Cal dir que, si bé és cert que hauria pogut triar altres escriptors —les preferències personals mai no es poden obviar: simplement s’han de reconèixer—, també ho és que aquests són, sens dubte, quatre dels nostres narradors més representatius. Aquest i més encara el capítol següent, «Balanç provisional. On érem i on som?», són, per a mi, els més atractius, els més sucosos, del llibre.

Piquer ha llegit —i ha paït— tota la narrativa que s’ha produït en aquest tros de país durant els darrers cent cinquanta anys, com a mínim. I, a més a més, l’ha connectada amb el que s’ha fet en el conjunt català i amb la literatura contemporània universal

Piquer demostra un olfacte molt fi per a copsar el bo i millor de cada text i el seu llibre ens dona unes pautes que ens han de servir per a acarar de la millor manera possible la lectura no sols de les obres més representatives, sinó de textos gairebé desconeguts per al gran públic. Tinc el convenciment que Adolf Piquer ha llegit —i ha paït— tota la narrativa que s’ha produït en aquest tros de país durant els darrers cent cinquanta anys, com a mínim. I, a més a més, l’ha connectada amb el que s’ha fet en el conjunt català i amb la literatura contemporània universal. En aquest sentit, m’atreveixo a dir que les tres pàgines finals del seu estudi són sublims: amb una capacitat de síntesi sorprenent, Piquer ens selecciona les lectures més recomanables partint de dos paràmetres bàsics, el de la qualitat de les obres i el criteri històric, sense obviar ni deixar d’acceptar una necessària i inevitable dosi de subjectivitat. Si el lector segueix les seves recomanacions, pot tenir un panorama gairebé complet del que els nostres narradors han produït durant el darrer segle.

Per acabar, permeteu-me afegir que La identitat narrativa valenciana en el segle xx és un llibre escrit des de l’acadèmia —Adolf Piquer és catedràtic de filologia catalana de la Universitat Jaume I— i, principalment, per a acadèmics, amb una bibliografia crítica i teòrica ben extensa i un annex d’autors i obres que pot obrir i facilitar el camí de noves investigacions. Crec, tanmateix, que el lector diguem-ne comú també hi trobarà aspectes profitosos. A mi, personalment, m’ha despertat l’interès per llegir alguns textos narratius que no coneixia. Estic convençut que això mateix passarà a qualsevol lector que s’acosti a La identitat narrativa valenciana en el segle xx amb ulls curiosos. Us convido a fer-ho.