La veu ferma i desacomplexada de Rosa Maria Arquimbau

per Lourdes Toledo

Entre-veus

Rosa Maria Arquimbau
Rosa Maria Arquimbau
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Coetània de la periodista Irene Polo i de l’escriptora i periodista Aurora Bertrana, Rosa Maria Arquimbau (Barcelona, 1909-1992) va ser una veu discordant i provocadora. Sens dubte, la més transgressora i rebel de les escriptores i periodistes dels anys trenta. Desacomplexada, irònica i agosarada, Arquimbau es movia amb destresa per molts terrenys vitals i literaris.

L’any 1934 va publicar Història d’una noia i vint braçalets, una sàtira de la Barcelona dels primers anys de la República protagonitzada per Cri-Cri, una noia rossa, preciosa i descarada que col·leccionava amants i braçalets. Però molt més enllà d’aquesta imatge frívola i del flirt, que amb tanta gràcia i humor conreava i atiava, fou una autora atrevida a l’hora de dir la seua sobre temes i terrenys esvarosos, com ara el cas de la prostitució, un assumpte que Arquimbau va tractar en els anys setanta en el seu llibre Prostitució. Desd’allò de la poma fins als nostres dies.

Comanegra (2017)

Prostitució fou un llibre nascut en un context en què hi havia notícies de llibres i pel·lícules que, als anys seixanta, havien tractat el tema d’una manera més o menys revolucionària, com ara La prostitution (Marcel Sacotte), Prostitution et Proxénetisme (J. C. Mancini), Histoire et dossier de la prostitution (Jean-Jacques Servais i Jean-Pierre Laurend), La ingènua llibertina (Colette), Vivre sa vie (Jean Luc Godard), Belle de jour (Luis Buñuel), Le plus vieux métier du monde. L’amour à travers les âges (filmat per sis directors diferents)… Aquest rerefons, junt amb la curiositat incombustible d’Arquimbau, van donar llum a un assaig literari i periodístic breu, un text crític i actual on es barrejava el relat amb la història, la crònica periodística, l’entrevista i molta observació en distàncies curtes. I és que Arquimbau s’hi mullava, i a l’hora d’escriure baixava al terreny de joc: anava als bars de copes, entrava als clubs, seia a les barres i pujava als escenaris, observava les dones que hi treballaven dins i fora de la seua quotidianitat i els seus ambients, parlava amb elles i en capturava les veus i ànimes per deixar-ho escrit en un relat barreja de bellesa, malenconia, veritat i justícia: llum al bell mig de tota la grisor existencial imaginable.

Rosa Maria Arquimbau i Irene Polo són, segurament, les autores que van retratar d’una manera més vívida i mordaç la Barcelona de la II República.

De lectura més que recomanable –sobretot pel capítol en què, de visita pels bars de copes de la Barcelona dels setanta, s’entrevista amb les dones que hi treballaven– Arquimbau, amb una reflexió insòlita alhora que agosarada i contundent, parla a Prostitució com un dona i una escriptora que coneixia els homes i les dones, que tenia molta vida al darrere i que esperava ben poc del món. En aquest relat ple de realisme i humor càustic, la periodista i escriptora s’endinsa en terrenys delicats alhora que repassa les hipocresies i les injustícies socials lligades a la prostitució. «¿On s’havia vist que una dona s’atrevís a treure el nas en els primers prostíbuls i clubs per descriure com eren les noies que hi treballaven i els homes que hi anaven?», deien algunes veus en aquell moment. Comptat i debatut, calia espenta i esma!

Comanegra (2016)

Però a banda d’un tema com aquest, carregat de doble moral i d’un abast social considerable, Rosa Maria Arquimbau i Irene Polo són, segurament, les autores que van retratar d’una manera més vívida i mordaç la Barcelona de la II República. En Quaranta anys perduts Arquimbau va escriure una crònica subtil i delicada, no només dels anys de la República, sinó d’un viatge d’exili frustrat en circumstàncies doloroses cap a Mèxic i del franquisme més llòbrec fins als anys setanta. En aquesta història, com també en Cor lleuger, una Arquimbau moderna i punyent recrea aquella Barcelona frívola dels anys trenta on el sexe, com en tants moments de la història, esdevenia un mitjà d’ascens social.

Observadora de primera línia i periodista sobre el terreny, Arquimbau, tant com Polo, van sacsejar el periodisme i la literatura dels anys trenta amb articles sobre política i feminisme i amb relats protagonitzats per dones desitjoses de relacionar-se d’una altra manera amb el món i els homes, des de la llibertat i la igualtat, sense subordinacions. Com ha escrit Empar Moliner : «M’agrada l’Arquimbau i tinc la sensació que hauríem pogut anar a fer copes juntes. Quan pren partit és enginyosa. Quan és neutra és commovedora».

Comanegra (2016)

No era gens fàcil per a les dones d’aquells dies fer-se un lloc en les portades dels diaris, i encara menys passejar-se com una més per la redacció dels rotatius, un terreny reservat majorment als homes. Tanmateix, aquestes autores, cadascuna a la seua manera, però totes amb decisió, perseverança, intel·ligència i uns principis ben posats, ho van aconseguir: van ser pioneres del periodisme, obrint-se camí enmig de grans dificultats. Eren periodistes exigents amb el seu treball, alhora que conrearen, com és el cas d’Arquimbau, Bertrana, Mercè Rodoreda, Anna Murià, Clementina Arderiu i Maria Teresa Vernet, entre altres, una carrera literària. Tal com ha apuntat Neus Real: «Allò va ser una autèntica revolució. Amb l'entrada en l’escena de les lletres de les dones en els anys trenta, la demanda de llibres d'autora va ser tal que pràcticament no va haver-hi cap editorial que no apostés per a multiplicar els seus tiratges».

Vaig sentir parlar per primera vegada de Rosa Maria Arquimbau en una conferència a València de Francesc Montero, actual director de la Fundació Josep Pla. D’aquella vesprada, fructífera per a mi, en guarde bon record. Encara no ens coneixíem amb Montero, i ha estat anys després i a partir de col·laborar amb un projecte de la Fundació que he recordat la seua presència en aquell col·loqui, sobretot perquè d’aquell dia han brollat moltes lectures i descobertes, en especial la de Rosa Maria Arquimbau, Irene Polo i Aurora Bertrana.

el treball de Guillamon amb l’editorial Comanegra ha estat clau per a la redescoberta i recuperació de Rosa Maria Arquimbau, en especial a partir de la petita col·lecció que formen L’enigma Arquimbau. Sexe, feminisme i literatura a l’era del flirt

Un temps després d’aquella descoberta, i en conèixer i entrevistar Julià Guillamon i Neus Real, vaig continuar lligant noms i eixamplant horitzons i lectures. En aquest sentit, el treball de Guillamon amb l’editorial Comanegra ha estat clau per a la redescoberta i recuperació de Rosa Maria Arquimbau, en especial a partir de la petita col·lecció que formen L’enigma Arquimbau. Sexe, feminisme i literatura a l’era del flirt –un llibre que reconstrueix la història oblidada de Rosa Maria Arquimbau en un relat atractiu i trepidant que combina literatura, sexe, amor, política i feminisme–, Cor lleuger i altres narracions de l’era del flirt, un volum que aplega la major part de les narracions breus de l’autora, i Quaranta anys perduts, aquesta darrera novel·la, Forty Lost Years, traduïda recentment a l’anglès per l’editorial Fum d’Estampa Press. Però també amb Prostitució i Història d’una noia i vint braçalets; o un llibre més recent, Film & Soda, Articles i Feminisme,que recull gran part dels articles periodístics escrits i publicats durant anys per Maria Arquimbau.

Arquimbau, una de les grans autores oblidades de la nostra literatura –com també ho han estat durant un temps Eduard Girbal Jaume o Aurora Bertrana, per esmentar-ne alguns noms– era una dona lliure que anava sola pel món, admirablement moderna, que no rendia comptes a la moral de l’època ni a les seues regles socials i hipocresies. S’hi rebel·lava com a dona lliure, feminista i escriptora. Com ha assenyalat el periodista Francesc Ginabreda: «Amb una actitud lúcida i resistent: en comptes d’escudar-se íntegrament en la raó i la dignitat, en comptes d’apel·lar a la vulnerabilitat o al tremendisme, Arquimbau feia de la sornegueria la seua millor arma. Una altra demostració de modernitat: la crítica no ha de prescindir de l’enginy i la ironia, al contrari». I no només trencava motlles amb el to dels seus escrits, sinó que també sorprenia amb un estil, fresc i efervescent com una gasosa fresca en un migdia calorós.

Les seues columnes periodístiques contenien elements narratius i teatrals, així com les seues obres plantejaven temes que havia esmentat en els seus articles

Directa, divertida i innovadora, interpel·lava els lectors, utilitzava exclamacions, frases curtes, preguntes, i combinava amb elegància i equilibri diferents gèneres literaris a mig camí entre el periodisme i la literatura abans que molts altres començaren a fer-ho. De fet, és un dels aspectes destacables de la seua obra, tant en la narrativa com en el periodisme. Les seues columnes periodístiques contenien elements narratius i teatrals, així com les seues obres plantejaven temes que havia esmentat en els seus articles. Darrere de totes aquestes estratègies, hi havia una autora conscient del valor i la importància de connectar amb el lector, que conreava una actitud ferma i subversiva contra els clixés, les cotilles socials i les convencions confitades de moral catòlica i franquisme sociològic.

Enginyosa i audaç, una rara avis en aquella època, Arquimbau fou capaç, tant en la literatura com en el periodisme, d’acusar sense por i de jugar amb cert «candor». Intel·ligent, elegantment embolcallada pel rigor periodístic i l’argumentació sòlida, la seua prosa destil·la també perspicàcia i la gràcia literàries. No debades tot això ha esperonat Julià Guillamon, i altres estudiosos a treballar en la tasca de recuperació de l’obra i el nom de Rosa Maria Arquimbau, una autora que encara avui ens diu moltes coses i connecta sobrerament amb el lector actual. Aquella Rosa Maria Arquimbau i Cardil, també coneguda pel pseudònim de «Rosa de Sant Jordi», nascuda el 27 de març de 1909, va publicar el seu primer recull de contes l’any 1929, amb tan sols 19 anys. I a partir d’aquí ja no es va aturar: el 1930, quan ja col·laborava amb un grapat de diaris i setmanaris d’esquerres, va publicar un seguit de reportatges amb vena social a la revista Imatges, alhora que escrivia una columna al setmanari La Rambla, on comentava de manera irònica els canvis que protagonitzaven les dones.

Comanegra (2016)

Els diaris de caràcter més conservador sovint quedaven escandalitzats amb els seus articles, però això, lluny de tirar-la enrere, potser li donava encara més empenta i convenciment. De fet, la literatura, el periodisme i l’activisme no la van espantar mai, i sempre va ser una gran defensora dels drets de les dones: es va esforçar a agrupar dones catalanes en favor del vot femení i va ser la presidenta del Front Únic Femení Esquerrista durant la II República.

Durant aquesta època, Arquimbau va col·laborar amb gairebé tots els diaris i capçaleres d’esquerres i va publicar algunes de les seues obres més destacables, com ara Història d’una noia i vint braçalets (1934) i Es rifa un home (1935), a més d’estrenar l’obra teatral Maria la Roja (1938). Més tard, vindrien altres obres notables com ara La pau és un interval (1970), Quaranta anys perduts (1971), i Les dones sàvies (1936) i L’inconvenient de dir-se Martines (1957). Es poden trobar les seves contribucions a diversos mitjans, com La Dona Catalana, Evolució, Flames Noves, Joventut Catalana i La Nau.

Trenta anys després de la seua mort, ara podem veure al número 70 del carrer Gran de Gràcia, a Barcelona, una placa literària dedicada a l’escriptora, dramaturga i periodista Rosa Maria Arquimbau. Des de la façana del domicili on l’autora va viure, aquesta placa –part del projecte Mapa Literari de Barcelona, una mena de recorregut literari per la ciutat– recorda i ret homenatge a qui fou una dona i escriptora excepcional i una de les figures clau del feminisme i el sufragisme durant el segle XX a la Ciutat Comtal.