La poeta, narradora, traductora, crítica literària i editora Àngels Marzo (Caldes de Montbui, 1977) acaba de publicar el seu darrer treball, intitulat El rastre nival (Pagès editors, 2022). Com a poeta, la seva primera obra, Les grues, va ser guardonada el 2009 amb el Premi Telúries i, la segona, Saba bruta, va rebre el Premi Màrius Torres 2012. Finalment, el 2013, va aconseguir el Premi de Poesia Joan Teixidor amb el llibre Buscant Quios.

Àngles Marzo viu amb plenitud el món de la poesia, ja que, a més de filòloga, és directora literària amb Josep Maria Rodriguez de les col·leccions de poesia de Pagès Editors, un dels principals segells catalans dedicats a aquest gènere. Marzo és, alhora, referència dins el grup de poetes de ponent en el qual trobem a Jaume Pont, Josep Maria Sala-Valldaura, Carles M. Sanuy, Rosa Fabregat i Pere Rovira, entre d’altres.

parteix d’un ampli pòsit d’imatges, algunes naixen de postals, i de records pregons de l’autora allunyats, això sí, d’aspectes melancòlics perquè «la nostàlgia fossilitza»

A El rastre nival, segons explicita el crític literari Sam Abrams en la contraportada del llibre, «els poemes recorren la història de l’agència humana en positiu i en negatiu». I ho diu perquè es tracta d’una poesia policromada i polièdrica que parteix d’un ampli pòsit d’imatges, algunes naixen de postals, i de records pregons de l’autora allunyats, això sí, d’aspectes melancòlics perquè «la nostàlgia fossilitza». En molts dels poemes copsem la descripció poètica d'una obra artística, o cosa equivalent, la representació verbal d’una imatge visual. Aquesta figura retòrica anomenada ècfrasi permet a la poeta vehicular els seus pensaments i emocions amb el criteri comú que siguin les «imatges qui busquin l’objectiu». D’exemples n’hi ha uns quants, com ara el poema «Port d’Anzio» que es gesta a partir d’un quadre de Baldomer Gil Roig on Marzo veu un port dins un altre port com un joc de matrioixques on també sura «la mort dins la mort». I un altre exemple el trobem en el poema «Cuba, 1934», on a partir d’una fotografia de Cartier Bresson es qüestiona si el sistema de reproducció fotogràfic pot arribar a transmetre la màgia de l’objecte original; Marzo ens diu que la màgia, l’aura, es dissipa o es corromp en el procés de revelatge, atès que la transformació és una forma de perversió.

Una mirada poètica que es lamenta per la pèrdua de «capacitat d'alçar la mirada» de l’observador, que en deia el filòsof Walter Benjamin. I justament el que demana Àngels Marzo és una atenció especial que ens apropi a la màgia, a l’aura que aquestes imatges singulars contenen. Per això ens recomana que les nostres retines migrin «cap a la llum, cap a la vida», tal com descriu en el poema «Èxode» fent referència a la imatge del camp de concentració nazi de Bergen-Belsen. Poemes que reclamen alçar la mirada cap a fets tan colpidors com els esdevinguts a Hiroshima o Txernòbil, o com a l’acte de desobediència de la reconeguda Rosa Parks al poema «La desmemòria». I altres on ens recorda els efectes que encara ressonen a «The Schindler’s list», on l’autora, ara amb mirada celaniana, s’adona que «al cel lluen ramals d’estrella morta» i on ens confessa que «la llista va canviar-me a mi».

Escolteu la lectura d’un poema en la veu de la rapsoda Berta Giraut:

Àngels Marzo demostra tenir clar que, com aconsella T.S. Eliot, la missió del poeta no és descobrir noves emocions, sinó elaborar-les poèticament de manera que expressin sentiments que no estan en cap de les emocions reals. Per tant, la poesia no consisteix a donar vida als sentiments personals o a allò que ja està mort, sinó a allò que encara batega. El poeta J.M. Fulquet ho resumeix dient-nos que «la gràcia del poeta està en l’habilitat de combinar emocions que no són seves, sinó patrimoni de tothom». I en aquesta línia l’autora d'El rastre nival, puc dir sense marge d’error, que excel·leix.

Un discurs prosaic, lingüísticament molt ric i amb l’ús d’un mínim de figures retòriques, com ara l’el·lipsi i la metàfora, amb les quals Marzo descriu passatges vitals i emocions que li han deixat petja

Un discurs prosaic, lingüísticament molt ric i amb l’ús d’un mínim de figures retòriques, com ara l’el·lipsi i la metàfora, amb les quals Marzo descriu passatges vitals i emocions que li han deixat petja. Reflexiona sobre multitud de temes i, sense concessions, pren partit en cada un d’ells com ho han fet els qui intueixo referents seus, com ara Joan Margarit o Philip Larkin. L’originalitat, per tant, el lector la trobarà en com la poeta troba noves perspectives a melodies ja conegudes i en com capgira les mirades més ortodoxes. Un llibre que marcarà una fita en el panorama líric actual.