El 1962 Joan Fuster va redactar una mena d’informe autobiogràfic que havia de servir perquè Josep Pla elaborés l’homenot que pensava dedicar-li. Gairebé a manera de testament, hi va deixar escrit: «No voldria morir-me sense haver deixat en funcionament i “en forma” al País Valencià uns quants equips d’intel·lectuals i de no intel·lectuals capaços de remoure —o almenys d’intentar-ho— aquesta societat en perpètua somnolència digestiva». Aquests mots han estat profusament citats i reproduïts —Joan Garí mateix ho fa en les pàgines finals de L’única passió noble. Doncs bé, no puc estar-me d’afirmar de bell antuvi que Garí pot entrar per mèrits més que reconeguts en la nòmina dels intel·lectuals capaços de complir el desig fusterià: aquest llibre, que va obtenir el I Premi de Narrativa Memorialística Ciutat de Benicarló, n’és un bon exemple.

L’única passió noble neix d’una excusa reconeguda i amb un objectiu relativament clar, explicitats tots dos en el subtítol del llibre: Converses amb madame Mähler-Besse sobre els valencians i el seu país. Efectivament, Garí aprofita un viatge a Saint-Michel-de-Montaigne / Sent Miqueu de Montanha, on hi ha la torre de l’escriptor amb les bigues del sostre plenes de sentències en llatí i en grec, per a bastir una obra estructurada sobre una conversa amb Cécile Mähler-Besse que comença al Perigord i s’allarga en el temps, ja morta la propietària del castell, en la ploma de Garí. Sobre les pàgines de L’única passió noble sobrevolen especialment les figures de Michael de Montaigne i Joan Fuster, respectivament, el pare de l’assaig i el millor representant contemporani del gènere en llengua catalana. Garí n’és un hereu ben digne i per això hi plana sobretot el jo garinià.

no té la voluntat de convèncer-nos, sinó de fer-nos pensar, de fer-nos temptejar les nostres pròpies conclusions, d’assajar-nos a nosaltres mateixos, en un viatge literari en què sempre és més important el camí, la travessia, que la destinació

Aquest és un llibre fusterià pels quatre cantons, si n’exceptuem la concepció nacional, que s’aproxima més a la de Joan F. Mira —nació política/nació cultural— que a la de Joan Fuster —Països Catalans—, per expressar-ho segurament amb un excés de senzillesa. El títol mateix prové d’un fragment del pròleg a la segona edició de Nosaltres, els valencians, que Garí cita com a lema del llibre: «No tinc altra autoritat que aquesta: la d’haver-me apassionat, fins a l’obsessió, per la vida i el destí del meu poble. Potser és l’única passió noble que reconec en mi».

És un llibre amè, fragmentari, dispers, de vegades erràtic —Garí ho admet, quasi amb orgull— i, precisament per això, magnífic. Hi ha reflexió política, hi ha records personals, hi ha viatges, hi ha diàleg amb els vius i amb els morts, hi ha narració, hi ha lectures, hi ha música…, hi ha, sobretot, Garí. Hi ha l’assaig concebut com a literatura del jo, un espai literari en el qual aclarir conceptes és, bàsicament, aclarir-se conceptes o, més aviat, intentar aclarir-se’n. Si ho aconsegueix o no, ben probablement, importa poc. Com tampoc no importa si estem d’acord o no amb els seus plantejaments, amb les seves conclusions, si és que arriba —o arribem— a conclusions. Un assaig —un assaig com aquest— no té la voluntat de convèncer-nos, sinó de fer-nos pensar, de fer-nos temptejar les nostres pròpies conclusions, d’assajar-nos a nosaltres mateixos, en un viatge literari en què sempre és més important el camí, la travessia, que la destinació.

Hi ha reflexió política, hi ha records personals, hi ha viatges, hi ha diàleg amb els vius i amb els morts, hi ha narració, hi ha lectures, hi ha música…, hi ha, sobretot, Garí

En les pàgines introductòries Garí afirma que en L’única passió noble hi ha una continuïtat natural d’alguns dels temes que ja havia tractat en Viatge pel meu país (Tres i Quatre, 2012). No tinc clar que l’afirmació sigui del tot veritat, malgrat que alguns passatges es repeteixen en totes dues obres, però és cert que el lector faria bé d’intentar aconseguir un exemplar del Viatge, amb les magnífiques fotografies de Joan Antoni Vicent, i gaudir de l’homenatge garinià a la guia que Joan Fuster va publicar el 1962 en Edicions Destino. I ja posats, també podria llegir-la, sia en la versió original, El País Valenciano, sia en la versió traduïda que el de Sueca va incorporar a les seves obres completes. Enguany és el centenari del naixement de Fuster i, tot i que no calen excuses per llegir un autor, l’efemèride pot ser un bon motiu per a acostar-nos-hi, directament o a partir de llibres com els de Garí.

Per acabar, permeteu-me que us faci una confessió. Cada vegada més, llegeixo amb l’objectiu d’escriure. Per això, ho faig amb el llapis a la mà i marco en els llibres aspectes que m’interessen. De vegades, perquè hi estic d’acord; de vegades, perquè hi dissenteixo. Hi marco elements que considero significatius dels del punt de vista del contingut, però també aspectes col·laterals, que m’atreuen pels usos discursius o com a simple anècdota. Subratllo amb colors diferents —blau i vermell, com els fusters; sé que l’acudit és fàcil— i escric amb llapis. Hi ha llibres que em passen per les mans i, tot i que m’han interessat, acaben pràcticament impol·luts. Doncs bé, si poguéssiu veure el meu exemplar de L’única passió noble us adonaríeu que està completament ratllat —el guardaré, doncs, en el prestatge de llibres privilegiats de la meva biblioteca. Al capdavall, crec que un assaig —sobretot un assaig gestat de manera expressa amb la voluntat d’aclarir-se— és tant o més interessant d’escriure que de llegir. Potser la millor manera de llegir-lo és escrivint-hi.