I també era poeta: ‘Poesia completa 1945-1987’, de Joan Fuster

per Daniel P. Grau

Poesia

I també era poeta: ‘Poesia completa 1945-1987’, de Joan Fuster
I també era poeta: ‘Poesia completa 1945-1987’, de Joan Fuster
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Permeteu-me que comenci aquestes ratlles amb una anècdota personal. Vaig conèixer la poesia de Joan Fuster sense saber que era de Joan Fuster. Va ser en la veu de Lluís Llach: aquella «Criatura dolcíssima» que el de Verges va incorporar al seu disc Somniem, de 1979. Estic convençut que no soc l’únic que podria subscriure aquesta anècdota. I diré més: estic convençut que encara avui hi ha molta gent que sent Llach i no sap de qui són aquells versos que ell canta tan tendrament.

Anys més tard, l’aproximació a la poesia fusteriana ja va ser més acadèmica. En cinquè de carrera, Jaume Pérez Montaner impartia l’assignatura de Literatura catalana contemporània i havíem de preparar un treball d’investigació per aprovar-la. El meu bon amic Àlvar Banyó i jo ens vam decidir a analitzar l’obra poètica completa del suecà amb una tècnica que llavors era relativament innovadora: els estudis fonamentats en la lingüística de corpus. El treball va consistir a picar-nos les prop de dues-centes cinquanta pàgines de versos del llibre Set llibres de versos, que llavors aplegava tota la seva poesia —estem parlant de 1991 i no teníem al nostre abast ni escàner ni reconeixedor de caràcters—, i passar-ne el contingut per un programa informàtic de la Universitat d’Oxford que treia estadístiques i feia llistes immenses: nombre de paraules diferents, nombre d’aparicions de cada paraula, context en què apareixia —concordances—, etc. Vam organitzar, ja manualment, tota aquesta informació per unitats lèxiques i en vam lliurar el resultat a Jaume: uns quants centenars de pàgines, distribuïdes en dos o tres volums amb enquadernació d’espiral, que van sorprendre ben gratament el nostre professor, si ens hem de guiar per la nota que ens va posar, sens dubte, més per la novetat que per la qualitat de la recerca.

Ortells reprodueix el text fixat en el volum primer de l’obra completa de Joan Fuster, Poesia, aforismes, diari, vinyetes i dibuixos, publicat el 2002, però sense l’aparat crític que els editors, Antoni Furió i Josep Palàcios, hi van afegir

El cas és que Jaume Pérez Montaner, que compartia despatx amb Fuster, li va passar aquells patracols i l’home va voler conèixer aquells xicots que, segons ell, perdien el temps analitzant d’una manera tan peculiar i asèptica la seva poesia. Ens va rebre i va passar el temps mirant-se els papers encuriosit. El sorprenia, sobretot, el nombre total de mots diferents usats. Àlvar i jo devíem fer la cara que fan els qui es troben davant una estrella de rock o un extraterrestre. L’admiració crec que ens va fer emmudir. L’entrevista va acabar amb un «i ara què?», que mai no he sabut si era una pregunta retòrica o una motivació, però que ens va conduir a escriure un parell d’articles que vam publicar quan l’autor ja havia mort i que no deuen ser gaire fàcils de localitzar, tot i que, tant se val, perquè, certament, tenien un interès ben relatiu.

Alfons el Magnànim (2022)

Molt més interessant és, tanmateix, el llibre que ha publicat recentment la Institució Alfons el Magnànim, en coedició amb l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, dins la col·lecció «Poesia-Obres Completes», que tan dignament dirigeix Vicent Berenguer: Poesia completa 1945-1987. L’edició i el pròleg són de Salvador Ortells, responsable de l’Espai Joan Fuster de Sueca i autor d’una tesi doctoral —La poesia de Joan Fuster (2017)— sobre l’obra poètica del seu il·lustre paisà. En Poesia completa 1945-1987 Ortells reprodueix el text fixat en el volum primer de l’obra completa de Joan Fuster, Poesia, aforismes, diari, vinyetes i dibuixos, publicat el 2002, però sense l’aparat crític que els editors, Antoni Furió i Josep Palàcios, hi van afegir. És, per tant, una edició pensada per a un públic general i no per a especialistes. Si Furió i Palàcios ja sumaven als Set llibres de versos un conjunt de poemes religiosos identificats sota el títol Obra pia i alguns poemes esparsos sota l’epígraf «Poemes solts», Ortells hi incorpora els poemes apareguts en els volums de la Correspondència, una sèrie de poemes inèdits i els poemes en espanyol que Fuster va publicar en la revista Verbo, codirigida amb José Albi de 1946 a 1958.

un conjunt que mostra la modernitat de la poesia fusteriana, perfectament connectada amb la producció poètica europea del moment i que assoleix uns estàndards de qualitat més que respectables

La gran novetat de l’edició d’Ortells rau, sobretot, en l’ordenació del material. Trenca els enfocaments estrictament cronològics, temàtics o estètics i es decanta per una alternativa sincrètica que combina el criteri estètic per al plantejament general amb el criteri basat en la cronologia de l’escriptura per a l’ordenació interna dels apartats. Això sí, manté la unitat dels llibres publicats com a tals i la cronologia dins els grans blocs estètics. El resultat és un conjunt estructurat en cicles, precedits per l’apartat «Els inicis poètics en la premsa valenciana». D’una banda, el «Cicle líric», de tradició simbolista i postsimbolista, que inclou els llibres Sobre Narcís, Ales o mans i Escrit per al silenci. D’altra banda, el «Cicle antilíric», de tendència surrealista, amb Ofici de difunt, «Elegia a Rabelais» i Poemes per fer. Entre els dos cicles Ortells situa Terra en la boca, que qualifica, seguint Agustí Bartra, com a «obra eclèctica o “de crisi” […], que actua a mode de frontissa entre la poesia lírica i l’antilírica, però sense una adscripció plena a cap cicle per l’equidistància estètica i formal». Tot plegat és un conjunt que mostra la modernitat de la poesia fusteriana, perfectament connectada amb la producció poètica europea del moment i que assoleix uns estàndards de qualitat més que respectables.

la producció en espanyol —Ortells demostra en la seva tesi que són poemes escrits inicialment en català, que traduïa per a publicar-los en Verbo per exigència d’Albi.

El darrer terç de Poesia completa 1945-1987 conté el que Ortells identifica com a «Poesia de circumstància», amb la poesia religiosa, la poesia festiva, els poemes per a catàlegs i obres d’artistes plàstics, els poemes inclosos en la Correspondència i el sempre necessari calaix de sastre que se’ns ofereix sota el títol «Altres poemes». Entre aquests poemes trobaríem, segurament, molts d’aquells que Fuster va elaborar perquè li’ls pagaven —ho reconeix ben irònicament i Ortells el cita: «jo mateix, mea culpa, he manufacturat sonets eucarístics, marians i sobre falleres-majors. Tinc una discutible excusa: els cobrava, com qualsevol altre ciutadà cobrava una altra feina, posar un rajol damunt l’altre, portar una comptabilitat o manipular un bisturí». El darrer bloc és el que es dedica a la producció en espanyol —Ortells demostra en la seva tesi que són poemes escrits inicialment en català, que traduïa per a publicar-los en Verbo per exigència d’Albi.

El llibre es tanca amb un parell de pròlegs fusterians, el que encapçala la segona edició d’Escrit per al silenci i el que serveix d’introducció a Set llibres de versos. Tenim, per tant, també una mostra del Fuster assagista, que ben mirat, tampoc no contrasta amb el poeta, com ben encertadament assenyala Ortells: «no hi ha diferències ostensibles ni insalvables entre el Fuster poeta que crea el poema a partir del vers donat, que diria Carles Riba, i el Fuster assagista que construeix un artefacte expositiu i argumentatiu brillant a partir d’una nota de lectura o de l’esbós primigeni d’una idea».

L’edició es completa amb la reproducció de dues obres gràfiques que també signa el suecà: la vinyeta de la coberta, Home, un dibuix de línia senzilla gairebé contínua, i l’oli Viatge del general Franco a la sífilis. Són obres amb reminiscències potser picassianes, potser dalinianes, potser mironianes —els historiadors de l’art ja em disculparan l’atreviment de ficar-me en terrenys que no són els meus— que em fan pensar que ben probablement també s’hauria pogut guanyar la vida com a artista plàstic.

Un apunt final. La vehemència amb què Fuster tracta la seva obra poètica només és comparable a l’actitud displicent amb què es mira gran part dels materials que va haver de publicar en la premsa periòdica senzillament perquè s’havia de guanyar la vida amb el que escrivia. Com a lectors, hem de superar aquesta percepció per poder-nos adonar que, si obviem el «monstre Estellés» —la qualificació és fusteriana—, segurament Joan Fuster és el millor poeta valencià de la seva generació. I si no hagués reeixit d’una manera tan excelsa en l’assaig, pel parell de centenars de poemes reunits en aquest volum, igualment tindria un lloc preeminent en la història de la literatura catalana contemporània. Gaudim-lo i reconeguem-lo, doncs, també com a poeta.