Elogi de la ironia o ‘Podem fer moltes coses’, de Manel Joan i Arinyó

per Leo Climent

Narrativa

Manel Joan i Arinyó
Manel Joan i Arinyó
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Per als descreguts per naturalesa, per als que no confien ni en res ni en ningú, per a decebuts com jo, he de dir-vos que encara hi ha un referent a la vida que com a far marítim ens ajudarà a creuar procel·losos mars i arribar a platges confortables. És la ironia, jo encara hi crec com a instrument per a denunciar el sistema, per a destorbar-lo, per a incomodar-lo, com la gota xinesa que constantment colpeja murs i torres i algun dia ensorrarà l'edifici. Sòcrates, habitual irònic, tingué un final luctuós perquè efectivament era corrosiu, destorbava i molestava. Creieu-me, quan us ataquen per burlar-vos és que esteu fent-los la guitza, us ho assegure.

un passeig iconoclasta per un moment i un lloc de la nostra geografia, un estiu en la vida de dos joves en un món que els han bastit els majors, però que no se'n surt perquè ha estat creat amb tants defectes que no té remei

A Podem fer moltes coses res no hi ha més seriós que la ironia. Així és l'enrenou que s'alça quan llegeixes Manel Joan i Arinyó. La irreverent crítica, l'acerada exageració o l'elogi de la hipèrbole per esperonar ments adormides o ensopits esperits, aquest és el solatge que et queda després de llegir la novel·la.

Podem fer moltes coses és un passeig iconoclasta per un moment i un lloc de la nostra geografia, un estiu en la vida de dos joves en un món que els han bastit els majors, però que no se'n surt perquè ha estat creat amb tants defectes que no té remei. Manel o els protagonistes poden canviar-lo? Ho dubte, tampoc no ho pretenen, però per això hi tenen aquest recurs que modalitza el discurs contra la societat, que la sacsa i la somou tot esperant la gran solsida.

Voramar (2022)

Dos joves, durant un estiu es mouen pels festivals de música on trobaran tot un seguit de situacions i personatges que hi pul·lulen amb les seues xacres, una d'elles, per exemple: la droga. I en compte del missatge moralitzador, acadèmic i avorrit, l'autor ho combat amb el sarcasme: el problema es pot resoldre si la canviem per farina o fins i tot per bromur, el famós additiu que anys enrere es repartia a manta a la mili i, segons ens conta el protagonista, al pobles el forners a la Setmana Santa també en feien bon ús, marededéu senyor!

Quin sentit té la droga? Cap ni un, doncs no cal importar-ne perquè és cara i, a més a més, ací tenim la casolana verdolaga, més barata i tan irracional com la colombiana a la qual, segons l'autor, pot suplir avantatjosament.

tot arriba a l'excelsitud quan el protagonista de la novel·la descriu el nostre país a una amiga australiana, una mica sorneguera

No llegirem cap invectiva contra la droga, és temps perdut, millor substituir les paperines per magnèsia, així els addictes rotaran que és un gust. I mesclant la llegenda urbana tot arriba a l'excelsitud quan el protagonista de la novel·la descriu el nostre país a una amiga australiana, una mica sorneguera, que no es talla a l'hora de continuar la broma. Si ací teniu gossos guardians a Austràlia tenim cangurs per fer el mateix paper, què no?

I així entre hipèrboles, conspiracions i llegendes, perquè les llegendes, com els miracles, existeixen si te les creus, ens assabentem que l'home no ha arribat a la lluna, que tot és un muntatge, o que Donald Trump és un reptilià canviforme o que Michel Jackson ja duia el nas postís perquè l'havia perdut. No entrarem al fons de la qüestió, el problema és que la propaganda ens ho ha fet creure i per denunciar-ho ara és necessària l'exageració, la hipèrbole. O siga, la lupa que es posa sobre allò que volem destacar però com que és quotidià ja no ho apreciem.

Un personatge de la novel·la es posa a bronzejar-se amb raigs UV fins acabar socarrat, costum nefast als ulls de qualsevol dermatòleg però que al nostre país és senyal de prestigi. Si hi posem la lupa veurem que l'autor, amb ironia, dessacralitza, desvirtua i desracionalitza la situació, si em permeteu l'expressió. Quin sentit té torrar-se al sol hores i hores? És un costum que ens portaren fa anys els que estiuejaven a Benidorm i quan volien certificar la seua estada en tornar al seu poble, el color de la pell socarrimada n'era la prova.

Podem fer moltes coses no és una novel·la convencional, però és que nosaltres tampoc no ho som. Hi trobarem un grup de micos que s'han escapat d'un circ i ara assilvestrats, bamben ociosament per la serra fins que són ensinistrats posteriorment i els tenen com a mascotes al poble. És això desorbitat? No, el que és irracional és tenir-los tancats en un circ i no ara, que s'han integrat plenament al poble i participen plenament a les festes amb xarangues i murgues on toquen els instruments més insospitats.

És surrealisme? No ho sé, pensem en el poble que en festes posa a la plaça una paella sobre la qual podria aterrar un helicòpter. Una paella per a mil persones no és fer un gra massa? És en primer lloc un atemptat contra el bon gust; així som nosaltres, barrocs, exagerats...

És una novel·la d'excessos? Pensem en la gran gaspatxada que es fa a Bunyol a finals del mes d'agost. Si ho comparem és una novel·la discreta.

Si voleu veure el món que els hem deixat als joves obriu la novel·la, la lupa de Manel. Un llibre per a joves que si no fem res acabaran immunitzats i assumiran aquest desgavell com a normal. Però pensem com els protagonistes: Podem fer moltes coses, encara.