L’Illa és una de les obres més belles i reconegudes de la trajectòria de l’escriptor Giani Stuparich (Trieste 1891-Roma 1961). Fou publicada en el 1942, just després de veure la llum la seva primera novel·la Ritorneranno (1941). D’ençà poc més d’una dècada, els lectors en llengua catalana podem gaudir d’aquesta delicada peça literària gràcies a la traducció d’Anna Casassas Figueras i la revisió de Marta Hernández Pibernat.

Paraula justa i prosa ajustada, gairebé minimalista, per abordar una difícil relació en un paisatge tan poètic com essencial.

L’illa és un relat breu, gairebé un conte llarg, però sense el clímax o punt àlgid propi d’aquest gènere. És, segons l’escriptor també triestí Elvio Guagnini –qui en signa la presentació– «un relat breu, però prou articulat per fer pensar en una mena de concentrat per a un teixit narratiu més vast, de novel·la».

L’obra narra el viatge i l’estada a una illa de l’Adriàtic d’un pare, a qui han diagnosticat una malaltia terminal, i el seu fill. Serà un viatge a les profunditats dels lligams paterno-filials, uns lligams gairebé moleculars, invisibles però presents, que desperten infinituds de sentiments i sensacions després de molts d’anys de letargia entre ambdós. Un d’ells, per tant, afrontarà el sentit de la pèrdua, mentre que l’altre anirà descobrint el significat de deixar descendència. És una obra d’encontre després d’anys de silencis i records. Un doble viatge: l’un cap a la mort i la desaparició, i l’altre cap a la coneixença i el (re)trobament.

Una de les grans virtuts de L’illa és, sens dubte, la prosa. Stuparich narra de forma neta, límpida, a voltes quasi suau, revestida de poètica i sobretot amb la virtut de fer navegar en tot moment el lector sobre les aigües d’una cala arrecerada. Paraula justa i prosa ajustada, gairebé minimalista, per abordar una difícil relació en un paisatge tan poètic com essencial. Hi trobem passatges deliciosos, com ara la descripció de les sensacions del pare en el vaixell que el portarà a visitar per darrera vegada l’illa natal: «Era el seu mar: el reialme obert dels seus anys d’adolescència, el refugi, l’amic de la seva joventut. En tenia prou amb l’olor per tornar a sentir el contacte gairebé carnal amb aquell immens cos líquid que l’havia aguantat, rebotit i acollit infinitat de vegades. El vent constant de la navegació, de gust salabrós, li produïa una lleugera ebrietat, com una respiració més fonda, excitant».

La grandesa d’Stuparich aquí és fer parlar el silenci, qui actua com a mediador, a voltes com a àrbitre en una relació on les paraules han estat limitades

Però L’illa és, sobretot, una travessia entre lligams, afectes i sentiments poc o mal resolts. La comunicació entre ambdós és limitada, a voltes entrebancada, però no buida. La grandesa d’Stuparich aquí és fer parlar el silenci, qui actua com a mediador, a voltes com a àrbitre en una relació on les paraules han estat limitades: «El pare no responia, no es rebel·lava. Una tristor impassible se li havia posat a la cara. El fill va notar com un buit entre ell i el seu pare, un principi d’enemistat. La incomoditat que sentia va créixer fins a esdevenir un inquiet desig de fuga. Però de cop es va acostar al llit i s’hi va asseure». L’escassetat de diàlegs durant la novel·la ve determinada per la solitud dels protagonistes que actuen tan decididament com maldestrament davant el vertigen del destí i dels seus propis desencerts.

Malgrat la brevetat de l’obra, Stuparich aconsegueix un relat pregon gràcies a una narració de forma alterna pel pare i pel fill, de manera que les mirades són complementàries. Dos personatges que caminen a la vora l’un de l’altre, envoltats de paraules no pronunciades carregades de contingut.

Possiblement el tercer protagonista és l’illa mateixa, que s’emmascara de destí: «El camí tornava a estar desert. Aquell camí que continuava avançant sempre recte cap al blau infinit del mar i del cel; nu, amb alguna casa escassa tancada a les vores, aparentment deshabitada, i a banda i banda pedregars estèrils; aquell camí pla, monòton, sense pols, sord als passos, dominava tots els impulsos de l’ànima, tots els pensaments, amb els trets d’un destí inexorable». Una illa com a realitat, però també com a metàfora.

una obra sobre la proximitat de la mort, sobre la dictadura d’una malaltia terminal damunt la feblesa humana. Però també va sobre la vida i especialment sobre l’amor entre dues persones que han mal compartit sentiments

Així mateix la mar té veu pròpia, en aquest cas com a vasa o marc que abraça vida i destí dels actors: «Ara el mar no tenia límits i li brillaven totes les escates. Al voltant, l’horitzó s’esfumava en una lleugera borina [...]. Sobre l’hàlit de la navegació pesava el migdia marí: el benestar incomunicable, la sensació d’angoixa voluptuosa que fa que tothom prefereixi estar sol, sense parlar, escoltant el seu propi neguit».

L’Illa és una obra sobre la proximitat de la mort, sobre la dictadura d’una malaltia terminal damunt la feblesa humana. Però també va sobre la vida i especialment sobre l’amor entre dues persones que han mal compartit sentiments i que ara, davant el final, són mals d’expressar: «Per primera vegada, pare i fill es van mirar a la cara i, sense pensar en ells mateixos, van deixar aflorar de la tristor un somriure franc i van parlar, intercanviant expressions de meravella per la vista».

Una obra elegant, d’estil delicat i contingut, amb rampellades de modest lirisme que ens porta a un viatge la finalitat del qual és posar cara a cara vida i mort, amb l’ésser humà just al mig com a maldestre actor i també espectador. Un itinerari a la recerca del sentit de la vida.