Paolo Sorrentino va estrenar en 2013 Una grande bellezza, una pel·lícula minimalista sobre la vida sense rumb de Jep Gambardella, un escriptor melancòlic d’una sola obra, que viu en la rutina i pul·lula per Roma, una ciutat atibacada d’art, intel·lectualitat i gresca nocturna. Però la peculiaritat d’aquest film es troba en la manera com el director ha retratat la Roma clàssica davant la tragèdia vital dels seus personatges. Aquest és el cas de l’última novel·la curta de l’escriptor saforenc, Juli Capilla, que ha publicat enguany Althaia, en Viena Edicions, a resultes d’haver estat guardonada en el XLI Premi de Narrativa Curta 25 d’Abril Vila de Benissa 2021. I diguem que és el cas perquè, tot i que l’argument és totalment diferent, hi ha algunes concomitances entre una obra i l’altra.

la bellesa rau en els petits detalls del flirteig, que ací es recullen en l’amalgama que va des d’un somriure furtiu en una reunió de docents fins a l’amor correspost

La cosa va així. Els dos protagonistes, un professor que és, a més, escultor i una professora de literatura entrecreuen els seus camins en un institut d’Altea. Enmig de la vida rutinària del món docent, entre ells dos s’encén la guspira de l’amor que els durà a tenir un afer, malgrat que estan casats i tenen fills amb les seues respectives parelles. Amb aquest argument aparentment fàcil, Capilla teixeix una novel·la curta –130 pàgines–, en què la bellesa pel descobriment de l’amor dels personatges –amb una quarantena d’anys d’edat–, és tan possible i profund com en l’adolescència. Ens descobreix que la bellesa rau en els petits detalls del flirteig, que ací es recullen en l’amalgama que va des d’un somriure furtiu en una reunió de docents fins a l’amor correspost. De fet, l’amor ausiasmarquià del voler i no poder i estellesenc, sovint descarat i atrevit, suren en tota l’obra. 

L’afer dels personatges s’ubica en una urbs mediterrània, la Ciutat Eterna i valenciana de la nouvelle i de Capilla: Altea. No s’està d’arreplegar el guant d’altres lletraferits per a idolatrar-la, literaturitzar-la i elevar-la al súmmum de les lletres, junt amb les Marines, l’Alta i la Baixa. La pren com a punt de partida perquè es desenvolupe la tragèdia dels seus personatges amb tot de detalls, on esculpeix minuciosament l’idil·li dels dos protagonistes, com ho fa Sorrentino a Roma. I des d’ací fa evolucionar els personatges des de la rutina i els atorga l’esperança d’un nou començament, davant la bellesa de les seues tragèdies vitals que els farà plantejar-se si han de conservar la flama o sacrificar-la. En aquest sentit, convé ara recordar que Juli ja té publicada una novel·la juvenil sobre l’illa de Tabarca, que no oblida en Althaia; on la retrata, des del punt de vista paisagístic i històric, abans que els dos personatges experimenten un fet que no desvelarem –és clar!– transcendental per a ells.

fa evolucionar els personatges des de la rutina i els atorga l’esperança d’un nou començament, davant la bellesa de les seues tragèdies vitals que els farà plantejar-se si han de conservar la flama o sacrificar-la

Altea, amb tot, és l’espai mitificat de i per Carmelina Sánchez Cutillas en Materia de Bretanya, fet que Juli aprofita per a elevar la vila blanca al seu paradís personal, com hem dit. I ho du a terme seguint el seu model d’escriptura catacterística: adjectivant profusament la descripció dels moments intangibles que subjauen en els pensaments dels dos enamorats. Fent això aconsegueix que el relat es convertisca en prosa poetitzada, amb la qual Juli demostra que es mou amb solvència en el gènere narratiu. Així, és capaç de fer que un feix de paraules en la narració, enllaçades sovint helicoidalment, produïsquen l’efecte poètic i estètic amb la prentensió d’evocar en el lector un efecte pragmàtic: copsar l’experimentació de la grande bellezza de la literatura.

D’altra banda, hi ha alguns personatges reconeguts en les comarques centrals valencianes amb noms reals. Joan M. Monjo, per exemple, és el gran comboiador i esgrescador de la colla de professors i professores que es reuneixen a la llibreria café L’Espill, un altre espai mitificat per l’autor, on l’embriaguesa d’un combinat ajuda a fer les reunions més amenes. I junt amb ells apareix també la figura d’un altre lletraferit saforenc, Rafa Gomar. Podem entendre, doncs, que Capilla guardava una bona relació amb el primer, al qual li fa un homenatge; i la manté amb el segon.

Són molts els aspectes que podríem analitzar i comentar en aquesta ressenya, però no volem condicionar el lector amb els nostres judicis de valor. Capilla fa d’Altea l’espai mitificat propi i de la novel·la, com la grande bellezza clàssica de Sorrentino. Això ho du a terme amb un tema etern que ens arriba des dels nostres avantpassats grecollatins narrats en la llegenda d’Althaia, on la protagonista conserva la vida del seu fill associada a la combustió d’un tió, una metàfora que empra Juli per plantejar als seus personatges si cal sacrificar la flama de l’amor pels fills per la d’un afer. Així mateix, la relació amorosa entre els dos protagonistes beurà de la llegenda d’Apol·lo i de Dafne, l’escultura dels quals, de pas siga dit, no il·lustra la coberta del llibre per atzar.

En definitiva, cal preguntar-se: fins on som capaços d’estimar davant l’amor no correspost?