Com diu Toni Sabater al principi d’Als peus de la lletra: «Escriure sobre literatura pot semblar un exercici menor. I ho és, d’alguna manera.» Ara bé, sense la crítica literària —que com diu Sabater té «caràcter subaltern i transitori»— un ecosistema literari corre el risc d’acomodar-se, de rovellar-se, de morir d’inanició. Sense crítica, la literatura es torna pinso adotzenat. Que no ens enganye tampoc la modèstia de Sabater. Sabater és l’antítesi del mestretites: ni alliçona ni insinua cànons. Però, com que és un gran lector —voraç, obsessiu, sempre de caça, com tot bon crític—, no deixa d’assenyalar-nos els camins de l’excel·lència literària. Per això Als peus de la lletra —que és una tria de crítiques que, entre el 2012 i el 2020, va publicar en la revista Lletraferit i en el digital Culturplaza— ja forma part dels millors reculls de crítica literària del nostre país, com els que ens donen, entre d’altres, Alfred Mondria o Enric Iborra.

Als peus de la lletra aplega escrits sobre narrativa contemporània, que és la flaca o especialitat de Sabater. Hi veiem desfilar alguns dels narradors més representatius del segle XX, tot i que Sabater també ens parla de clàssics anteriors com ara Goethe o Wilde, i arriba fins a l’actualitat literària del segle XXI. Forster, Henry Miller, Durrell, Joseph Roth, Auster, McEwan, De Luca, McCullers, Nothomb, Barnes, Yourcenar, Hemingway, Camus, Murdoch... No cal fer-ne la nòmina completa, que és de tota condició i geografia, encara que jo diria que Sabater té debilitat pels nord-americans, els anglosaxons i els italians i —com una cirereta per al seu paladar fi de lletraferit— pels escriptors viatgers o d’esperit nòmada, com ara Vivant Denon, Bruce Chatwin o Patrick Leigh Fermor.

Sabater també aborda els nostres més conspicus narradors, en què destaquen els seus comentaris sobre Pere Gimferrer, Valentí Puig, Joan Perucho o Josep Pla. De passada, fa alguns apunts interessants sobre literatura catalana, unes opinions que haurien de tindre en compte els senyorets i senyoretes del món literari barceloní, ara com ara un vesper caïnita, altament tòxic. A propòsit de Sergi Pàmies, per exemple, Sabater diu que «una literatura d’abast modest dins de l’àmbit planetari (com la catalana)» que pot exhibir un grapat d’escriptors de relats curts, com ara els de Pàmies, Monzó o Calders, pot anar pel món amb la cara ben alta. Quant als escriptors valencians, Sabater ressenya obres tant dels més consagrats, com ara Joan Francesc Mira o Josep Piera, com dels més joves, com ara Anna Moner. I ressaltaré un text que em sembla molt encertat: la justa i entenimentada reivindicació que fa de Blasco Ibáñez, un referent cultural clau tant per a ell com per a l’editorial Drassana, com també per a molts valencians i valencianistes.

l’amenitat amb què ens presenta la informació de les seues crítiques. Sabater sap triar i emfasitzar els moments clau d’una obra i d’un autor: subratlla els detalls definidors i esporga les faramalles

L’atracció d’Als peus de la lletra, però, no és la tria d’escriptors, sinó la passió literària que per mitjà d’aquests ens transmet Sabater. Cada escriptor li serveix per a reflexionar sobre literatura —sobre les escoles, sobre les societats literàries, sobre les modes, etc.—, unes disquisicions breus que de seguida atrapen el lector. Sabater sap situar-nos en el corrent cultural de fons, en el context històric, i no tardem a capbussar-nos-hi i identificar-ne les problemàtiques. Ara seguint les trajectòries dels autors, ara les recepcions de les seues obres, Sabater esbossa pinzellades biogràfiques que ens ajuden a entendre una atmosfera cultural concreta.

I heus ací la virtut de Sabater: l’amenitat amb què ens presenta la informació de les seues crítiques. Sabater sap triar i emfasitzar els moments clau d’una obra i d’un autor: subratlla els detalls definidors i esporga les faramalles. Apassionat de la cultura, de l’art, dels paisatges i els seus mites, Sabater ens fa viure els periples literaris dels escriptors dins els seus temps històrics. En aquest sentit, és capaç d’escriure textos frescos, suggeridors, sobre obres o temes que ja coneixem a bastament, com per exemple quan tracta el Dràcula de Bram Stoker o Un altre pas de rosca de Henry James.

és així com concep la literatura: com un viatge per les grandeses i les misèries del ser humà. És aquest, al meu entendre, el seu «agent provocador»

Ja he dit que Sabater té tirada als escriptors viatgers. Perquè, en definitiva, és així com concep la literatura: com un viatge per les grandeses i les misèries del ser humà. És aquest, al meu entendre, el seu «agent provocador». Per això, si pot, posa en marxa la seua vocació de prosista, la seua voluntat de fer «ficció» de l’experiència pròpia i de la dels altres, com en l’últim capítol d’Als peus de la lletra, un capritx personal, segons ell, en què literaturitza el Grand Hotel et des Palmes de Palerm, tot lligant amb la imaginació fets i dades reals d’alguns escriptors que s’hi van allotjar. Ací veiem el Sabater dietarista o memorialista, el Sabater que es recrea amb l’estil, el dels llibres lluminosos com Ciutat de campanars o Insistències en la llum.

Tant en Lletraferit com en Culturplaza, o en llibres com Als peus de la lletra, Sabater ha parat el seu racó literari particular, un recer a què sempre val la pena d’acostar-se, on hi ha una veu que sempre és grata d’escoltar. Si bé Sabater no es declara crític amb majúscules, a la pràctica ho és i, com en el cas del llibreter Mendel de Zweig, entrar en el seu horitzó literari és fer-ho en un laberint d’escriptures ple de sorpreses i savieses. Qui seguisca Toni Sabater té garantida una bona educació literària i sentimental.