Viatge en autobús. Retorn sentimental d’un valencià al seu poble

per Antoni Martí Monterde

Entre-veus

Viatge en autobús. Retorn sentimental d’un valencià al seu poble
Viatge en autobús. Retorn sentimental d’un valencià al seu poble
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Tinc per norma no anar enlloc a on no es pugui arribar amb tren; però tota norma té les seves excepcions, que no es converteixen en regla. I aquest cas està ben justificada per una anècdota literària i editorial.

La nit que vaig guanyar el premi Joan Fuster d’assaig van telefonar-me els organitzadors. Després de la comunicació i l’enhorabona, em van passar amb l’editor i ànima dels premis i de l’editorial Tres i Quatre, Eliseu Climent. Per mi, aquella trucada era un somni. Però va ser una conversa molt estranya; sembla que Eliseu Climent havia vist en la meva plica que jo era fill de Torís, i que ell és de Llombai. De manera que va començar a parlar-me, a velocitat endimoniada, de la Vall dels Alcalans —de la qual jo no havia sentit a parlar en tota la meva vida—, i em demanava amb insistència que l’expliqués coses del meu poble. Al cap d’una estona d’evasives i monosíl·labs per part meva l’hi vaig confessar la veritat: «Eliseu: sóc un desarrelat!», li vaig explicar la meva petitíssima història a Torís, a la qual ell em va respondre amb absoluta incredulitat. Per un moment vaig témer que em retiraria el premi! Va ser una conversa incòmoda, però simpàtica.

Des d’aleshores ens vam trobar amb certa freqüència, per exemple per Sant Jordi de l’any 2019, sempre em preguntava si ja havia anat a Torís. La resposta, sempre la mateixa, és que no hi ha tren a Torís, amb la recurrent cara d’estupefacció en el rostre de l’històric editor i activista valencià. De manera que en un viatge posterior a València, per la presentació de dos llibres meus que havien aparegut gairebé al mateix temps: Les Ciutats de lluny de Josep Pla, a Edicions 3i4 i Joan Fuster: La paraula Assaig, a l’editorial Afers, que em va tenir per allà amb un cap de setmana pel mig, un matí de diumenge d’insomni crec que vaig estar somiant amb Torís, amb una veu de fons inconfusible que repetia constantment i amb solemnitat somiada: «Encara no has tornat a Torís...?» I jo deia, repetidament i en plor: «No, no, no...» Segurament algun psicoanalista en trauria conclusions molt evidents, massa; jo, un cop despert del tot, vaig entendre perfectament el que m’acabava de dir a mi mateix, i, renunciant als meus principis, vaig anar cap a l’estació d’autobusos, que estava just a sota del meu hotel. Potser l’havia triat de manera inconscient, aquell hotel?

En prendre la decisió de —contra els meus principis— viatjar en autobús, em sentia una mica com Josep Pla en els primers anys de la postguerra, quan tenia vetat viatjar més enllà de la frontera. Davant la impossibilitat de continuar el seu viatge infinit en vaixells i trens, no va tenir més remei que limitar-se a llibres més modestos aparentment, però infinits cap a endins: Viaje a pie i Viaje en autobús:

«Provisto del correspondiente billete y del indispensable salvoconducto –pagando, San Pedro Canta–, uno se lanza al proceloso negocio de los autobuses y los trenes», escriu en les primeres pàgines del segon, però cal tenir present que, mentre Pla mostra una veritable intimitat moral amb el ferrocarril, en el cas de l’autobús no trobem precisament la mateixa consideració, i en el mateix primer capítol escriu:

Uno discurre cuarenta, cincuenta o más kilómetros en un coche accionado con gasolina, decorado a la manera como solían estarlo las casas de poca formalidad en mi época de estudiante. Algunos tienen una decoración vagamente cubista sobre un fondo de color chocolate. Otros, de un color más claro, presentan unes flores de fogosa inventiva y trazado caprichoso. ¿Qué son esas flores? ¿Nenúfares? ¿Miosotis? ¿Orquídeas? (…) el autobús avanza jadeante, feísimo, siniestro...

L’autobús que vaig poder agafar no era tan lleig, però comparat amb qualsevol tren, em semblava horrible. En tot cas, aquell trajecte em va servir per a mirar-me alguns paisatges que feia anys que no veia; començant per l’estació d’autobusos mateixa, un edifici brutalista de 1970, amb un arc immens que delimita la façana amb un gran finestral, a prop de l’Institut on vaig cursar part del Batxillerat, al barri de Tendetes, a prop de l’antic Hospital La Fe, que espera la demolició, Nuevo Centro, que continua dient-se així, des de fa mig segle, quan els estudiants del meu Institut de Batxillerat hi fèiem campana sense saber que ens estàvem convertint en mall-rats, el barri de Campanar, la part alta del parc del Túria, completament canviada amb la finalització del Parc de Capçalera, L’Avinguda del Cid, la Fontsanta i l’Hospital General, Mislata... tot passava a l’altra banda del vidre com una interrogació: te’n recordes?

Al cap d’una hora trepitjava, per primer cop en mig segle, els carrers del meu poble. Esmaperdut, no sabia per on començar; cap casa, cap façana, cap carrer em deia absolutament res. I com que no sabia exactament en quin carrer havia nascut o viscut aquells primers mesos de la meva vida, no tenia on tornar de debò. Era un retorn sentimental i abstracte. Torís deixava de ser una entelèquia difusa per a esdevenir uns carrers, una església, una plaça, un mercat. En esmorzar a una cafeteria de la plaça del mercat, triada per tenir vistes al carrer, em vaig situar davant d’una finestra buida i em ve al cap aquell relat de Rafael Dieste: «A fiestra baldeira», en què un mariner gallec que ha tornat enriquit del Brasil, en arribar al seu poble li demana a un pintor que li faci un retrat en què aparegui al costat de la finestra. En el quadre es veia l’ambient mariner de la vila, però la seva dona demana que hi aparegui un paisatge més elegant, uns jardins. Els mariners que estaven pintats en la vista marinera s’assabenten de la discussió pictòrica i reclamen que el quadre, en tant que ells hi són, també els pertany, d’alguna manera, i es neguen a ser substituïts per un jardí benestant. En plena discussió, un d’ells treu una navalla i retalla la finestra del llenç. El quadre queda, doncs, amb una finestra buida, si més no fins que es produeix la reconciliació final, i els mariners tornen aquella peça del quadre al pintor i al mariner.

Doncs quan prenia el cafè amb llet em sentia com si estigués davant d’una finestra buida, sense la menor idea de què hi hauria de veure. Vaig caminar per carrers, vaig tombar cantonades, no-res: buit, silenci. Vaig enfilar-me per un carrer costerut que començava davant de la plaça de l’església vaig anar a parar al límit del poble, un turó des d’on es veia, cap a enrere, tot el carrer que havia pujat i al fons, empetitida, l’església. Cap a endavant hi havia un turó amb algunes cases entre arbres, i una ermita, molt senzilla, amb algunes flors marcides al peu de l’entrada. Unes passes més enllà, una vall d’un verd vitivinícola, i un horitzó sense vies de tren.

Com que en el seu Viatge pel País Valencià, l’itinerari de la Ribera Alta segueix la carretera que va de Cadis i Gibraltar a Barcelona –la N-340, suposo– cap al sud, troba fites com Alberic, Carlet o L’Alcúdia, i és guiat pel Xúquer cap a la Ribera Baixa, la part més interior, on queda Torís, no és esmentada. Però en el mapa que acompanya aquelles breus pàgines en la versió original, El País Valenciano, sí que hi apareix tant Torís com Llombai adornats amb uns raïms i el que sembla una botella de mistela. Eren els vins que hauria d’haver exportat el trenet, si, tal com fa Fuster, no s’hagés desviat més cap al Sud, a buscar taronges.

Abans de dinar en un restaurantet qualsevol vaig fer alguna fotografia amb el mòbil, sense criteri, que ara em miro com una col·lecció de records falsos, que no són meus, però que no puc rebutjar. Mentre menjava una paella força plausible, la cambrera ha intuït que era alguna mena de turista desorientat i m’ha preguntat d’on era. He mentit: he dit l'única veritat que tenia a mà. Com que no reconeixia res, cap paret, cap finestra, cap cantonada em sentia una mica com aquell personatge d’un conte de Ramon Guillem, «Desmemoria», del llibre Ahir van ploure granotes. El narrador arriba al seu poble en tren, comença a passejar: «voldria reconèixer algun turó, un recolze del terreny, uns arbres esquifits en la llunyania». La memòria involuntària lluita amb la voluntat de recordar, però és gairebé impossible. Decideix tornar a l’estació, marxar d’aquell poble que se li nega però en el camí ensopega amb el rètol de l’estafeta de correus: Almirena. S’havia equivocat d’estació, i de poble.

Però jo estava segur d’haver baixat a Torís, perquè si no m’ho hagués dit el xofer de l’autobús, no n’hauria baixat. M’he sentit com el narrador d’unes curioses i oblidades pàgines de José Martínez Ruíz, que havia nascut a Monòver, però que amb la seva literatura s’havia convertit en Azorín. Es tracta de «El extranjero en su patria»:

No tengo en la patria ni deudos ni amistades entrañables. Cercado aquí de gentes que parlan lenguas que yo no hablo, se ha operado en mi reacción natural. Siento ahora más que nunca amor a la lengua materna. El idioma es el nexo de la nacionalidad. En España, el castellano —no dejemos de llamarle castellano— se extiende a toda el área de la nación. Y en las regiones en que se habla otro idioma, el castellano, en el comercio de las gentes cultas, se sobrepone a las lenguas vernáculas.

El amor al castellano me ha hecho internarme en la gramática. ¡Qué cambio se ha operado en mí! (…) Voy acercándome y crece la ansiedad. Si, éstas son las colinas que vi en mi niñez, y éste el ameno collado por que tantas veces transitara. Y éstas las florecitas adventicias que crecen en los bordes de la carretera son las florecitas silvestres que yo cogiera en tiempos. La tierra alicantina es ésta. (…) He llegado ya a la casa. Penetro en el zaguán. La hora de mediodía se acerca. El zaguán en esta casa de labranza está empedrado de menudos guijos. Oigo el tintineo rítmico del almirez que llega de la cocina. Y grito con entonación extranjera, chapurreado el castellano.

— ¡Ah madame! ¿Es que no permitir que un chemineau tome un algo de reposo en esta ferma?

Aparece una labradora que me mira en silencio y con ojos de asombro. Sobreviene luego apuesta moza, sin duda su hija. Y con gesto de lasitud suprema me dejo caer en un poyo. (…) Se acercan a mí las dos mujeres, vencida su primitiva desconfianza y comenzamos a charlar. Les cuento yo mi vida. Lo que les digo es imaginario. Hablo como si viniera de regiones septentrionales. Soy en estos momentos un personaje de Persiles y Segismunda, de Cervantes.

— Diu que ve de molt lluny! —exclama la bella labradora, bella en su espléndida madurez y en sus facciones limpias de afeites.

«Dice que viene de muy lejos». Y cuando yo, abrumado por la emoción, dejo escapar unas lágrimas, madre e hija se conmueven y repiten:

—Pobret, està plorant.

Sí, soy un pobrecito. Soy un pobrecito que está llorando. Y lloro también ahora, en el cuarto en que han tenido la caridad de aposentarme. Porque éste es el mismo cuarto que yo ocupara hace veinticinco años, cuando venía a esparcirme en la campiña. Y porque me doy cuenta —y esto es lo grave— de que la ausencia ha puesto entre mi persona y la realidad patria un velo inconsútil, velo sin costura, velo tenue que impide mi total adhesión a todo lo que me rodea y me es dilectísimo. Soy un extranjero en mi patria. ¡Y ése es mi castigo! El castigo de haber estado tantos años lejos de España

Señor, ¿es que no podré yo romper ese velo terrible?

«Què en farem, doncs, d´aquell català de Monòver, anomenat Azorín, que escrivia en castellà?», es preguntava Joan Fuster en un article publicat a Serra d’Or l’any 1967. Però jo ni tan sols tinc un vague record com aquest, d’algunes paraules, d’algunes disculpes. Però la culpa no era meva, sinó de la història del Trenet.

La CTFV era també coneguda popularment com a Cacaus, Tramussos, Faves i Vi; els tres primers aliments són versemblants en qualsevol viatge en transport públic. El vi es mereix una explicació més erudita i, en el meu cas, vagament sentimental. Resulta que la primigènia CTFV tenia dos ramals des del Grau. Un que discorria per la Malva-rosa, El Cabanyal, l’Horta del Camí de Vera, Benimaclet i arribava a Pont de Fusta, és a dir, el que jo encara vaig veure en funcionament. Per cert, que l’estació del Grao era la més antiga de tot l’Estat, i va estar en servei fins al desferrament de la via, als anys noranta —ara la més antiga en funcionament és la de Sant Andreu Comtal, a Barcelona, la de Sant Feliu de Llobregat, amenaçada d’enderroc pel soterrament de la línia, i la de Natzaret, clausurada i en ruïnes, però encara dempeus.

soc d’allà on tinc la meva biblioteca, però també puc afirmar que soc nascut a Benimaclet, perquè allà és on vaig veure per primera vegada un tren, el trenet.

L’altre ramal, que havia estat construït per la Sociedad de Carbones Minerales de Dos Aguas y del Ferrocarril del Grao de Valencia a Turís, anava des de l’Estació de Natzaret, també de les més antigues, travessava l’Horta des del Port, i enfilava els afores camí de la Ribera; inicialment el projecte era que aquest ramal arribés fins a Torís —i aquí apareix la qüestió sentimental i enòloga—, és a dir, al poble on jo vaig néixer. L’objectiu era portar el vi dels prestigiosos cellers de la Vall dels Alcalans fins al Port de València i, com sol passar en aquests casos de trens de mercaderies, la composició es completava amb algun vagó de viatgers. Per alguna raó que no he aconseguit entendre ni documentar, a l’altura de l’Horta Sud, el projecte va ser modificat, la línia va fer un revolt molt pronunciat per a encaminar-se cap a Torrent i, anys més tard, a Castelló de la Ribera; és a dir, a l’extrem oposat de la comarca. Torís va quedar-se sense tren, i encara avui no en té. De fet, aquesta és la raó per la qual jo, que vaig nàixer a Torís i vaig marxar amb la meva família als vuit mesos de vida, no hi he tornat fins cinquanta anys més tard, amb autobús, arran d’una anècdota literària que explicaré més tard.

Hauria estat bonic, poder arribar amb tren a un lloc absolutament desconegut per a mi, tret de la informació que consta en la meva documentació oficial, i que afirma que hi vaig nàixer —però, com que no hi ha trens, aquesta és una altra història.

Benimaclet és el meu segon lloc de naixement, una mena d’autoengendrament ferroviari. Però des d’aquell dia, des d’aquell viatge en autobús, cada cop que em trobo a Eliseu Climent li recordo que soc de Torís.

De la mateixa manera que Max Aub afirmava que «se es de dónde se hace el bachillerato», i jo he adaptat aquesta mateixa frase per dir alguna vegada que soc d’allà on tinc la meva biblioteca, però també puc afirmar que soc nascut a Benimaclet, perquè allà és on vaig veure per primera vegada un tren, el trenet. No tinc, que jo sàpiga, cap avantpassat en la família vinculat al tren. Benimaclet és el meu segon lloc de naixement, una mena d’autoengendrament ferroviari. Però des d’aquell dia, des d’aquell viatge en autobús, cada cop que em trobo a Eliseu Climent li recordo que soc de Torís, i que és un poble molt bonic, el darrer poble catalanoparlant de València cap a ponent, de la Ribera Alta, just al costat de Llombai, el seu poble, a la Vall dels Alcalans.

 

Postdata:

L’octubre de 2022 vaig rebre un correu electrònic de Joan Gonçales Nogueroles, a qui no coneixia absolutament de res, però m’escrivia des de Torís, per a convidar-me a participar en un sopar fusteria organitzat pel Bloc Jaume I del poble, el 25 de novembre. Evidentment, vaig acceptar sense ni tan sols mirar l’agenda.

Aquest capítol d’un llibre meu inèdit, Memòries d’un vagó de ferrocarril, apareix ara publicat a La Veu dels libres amb el subtítol, també planià, de «Retorn sentimental d’un valencià al seu poble», gràcies a l’amabilitat del seu Director, en Víctor Labrado, que va comprendre immediatament la rauxa d’agraïment que em va impulsar a enviar-l’hi, transformades en article, aquestes pàgines i algunes d’aquelles fotografies.