Fent camí per la fusta cremada: ‘En Brut’, de Marta Pérez Sierra

per Susanna González Turigas

Poesia

Marta Pérez Sierra
Marta Pérez Sierra
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Marta Pérez Sierra torna a publicar un llibre en col·laboració amb l’artista plàstic Pere Borrell i el fotògraf Enric Macià. El projecte parteix d’una sèrie de dibuixos, obra de Santiago Borrell, pare de Pere Borrell, fets en els darrers anys de vida, fotografiats per Enric Macià i que actuen com a detonant de la reflexió poètica, que un cop engegada els transcendeix. Un treball d’introspecció que ha portat a la poeta pel camí de cendres que deixa l’incendi dels anys.

Els dibuixos de Santiago Borrell són els d’un home que va viure la guerra civil i la postguerra, fill d’una època que instruïa en el silenci, castrava la sensibilitat i manllevava les paraules. A la vellesa, minvat físicament i sense poder caminar, les seves mans troben la manera de dir allò que, al llarg dels anys, ha quedat a recer pels racons de la memòria. Ho tradueix en dibuixos que de manera espontània sorgeixen de l’inconscient i queden fixats en petites llibretes, esbossos ràpids, notes del passat. «No sé què miro. (No sé què miro)./ Pinto el que sospito, la memòria./ Un Picasso en un full de calendari./ Una vedet del Folies Bergère./ Un autoretrat, una ferida fèrtil.» L’anquilosament del cos es contraposa a l’activitat fecunda d’un imaginari que crea sense condicionaments. «És la teva finestra geminada/ on abocar-te/ a aquest món de despropòsits.»

Témenos (2022)

Més enllà de l’interès particular, Marta Pérez s’encara al dibuixos de Santiago Borrell per seguir el rastre d’una ferida universal. Recull les vicissituds d’aquells a qui els ha mancat la veu per expressar-se. Es fa ressò de les angúnies que pateixen els desplaçats a causa de les guerres, la lluita per refer la seva vida, el treball sense descans, l’esgotament, les malalties, i per damunt de tot la humanitat que lluita per preservar-se de l’ombra constant de les preocupacions.

Si tens set, t’oferiran vinagre.
Sense passar a la història.
La llança, clavada al costat esquerre.

La necessitat d’omplir les estances de llum, de deixar fora el neguit, de mantenir sans i estalvis els ésser estimats sense que la tristor i els malsons els aclaparin, hi són sempre presents, alhora que les dificultats, la manca de recursos i una certa innocència que s’erigeix enmig de tanta duresa. Els anys han passat, però som lluny d’aquell somni de benestar que el mal interpretat progrés anunciava. «Per tu, hauria estat home de boxa./ Home de bosc./ Home de broll./ Home de borsa./ Però només he pretès ser un home bo.»

La poeta sap que no es pot viure i sortir indemne. En el declivi, hom perfila la pròpia figura, rememora, camina entre fusta cremada i voreja els troncs que romanen caiguts

La poeta sap que no es pot viure i sortir indemne. En el declivi, hom perfila la pròpia figura, rememora, camina entre fusta cremada i voreja els troncs que romanen caiguts. Els sentits no perceben les formes, les olors, les textures amb la mateixa nitidesa de quan s’és jove i tot llueix. A la posta, l’home vagareja sota una llum minvada, que ho impregna tot. Però és llavors quan hom copsa la forma de la vida viscuda: «Encenc la pipa i el seu fum em dibuixa./ Aquella olor d’abans. La fusta, a la boca,/ que crema i m’il·lumina.»

ha estat escrit a cavall entre les dues obres editades anteriorment, Escorcoll, que va merèixer el 36è Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez, ciutat d’Alcoi, i Punta de plom, que va ser guardonat amb el 16è Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra

En Brut ha estat escrit a cavall entre les dues obres editades anteriorment, Escorcoll, que va merèixer el 36è Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez, ciutat d’Alcoi, i Punta de plom, que va ser guardonat amb el 16è Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra, obres on Marta Pérez tracta temes tant punyents com les malalties mentals i l’aïllament a la presó o en centres psiquiàtrics, i la violència de gènere, el maltractament i la invisibilitat social i cultural de la dona.

Podríem dir que la preocupació per la complexitat de la psicologia humana, els inevitables accidents biogràfics i la seva transcendència en la configuració de la personalitat, la violència que segrega una societat que sanciona allò que no comprèn, els convencionalismes que extorsionen la naturalesa femenina i masculina, allà on bateguin, els cicles vitals, la força dels vincles, la solidaritat i la cura, han estat temes centrals en l’extensa producció de l’autora. És a dir, l’ésser humà i la seva interdependència.

En brut beu d’aquestes fonts, del trajecte fet en anteriors llibres, i ho fa amb la força, la sensualitat i el lirisme que caracteritza la veu de la poeta, una veu greu que s’alça tot contemplant les ruïnes amb mirada compassiva i alquímica.

«Fang, el tercer ull. Fang, l’esdevenir./ Quina tristesa més serena.»

Perquè de fet estracta d’acarar-se a la riquesa d’una realitat que bleixa amagada al darrera de les aparences, d’establir una relació de complicitat, de reconèixer la capacitat performativa dels anhels, tant a nivell individual com col·lectiu. Més enllà de les dades biogràfiques o històriques, som allò que hem temut i allò que hem desitjat, i la manera en què hi hem conviscut.

Marta Pérez Sierra confegeix el relat d’un temps que reprodueix l’essencial de tots els temps. Ho canta des del cor del teatre, com a la tragèdia grega, des del darrera de la màscara. Hi apareixen el goig i la ferida, els presagis i la consumació, una conclusió que mai no resol ni tanca, sinó que segueix empenyent la roda de l’esdevenir on cadascú, al seu torn, haurà de gravar el seu al·legat.

La seva poètica es dirigeix al lector, un ésser encarnat que pensa, traspassant la intimitat de la pell i inoculant-li el verí de la reflexió, mai explícita. Els seus versos cerquen l’impacte, despertar l’imaginari, encetar un camí que ha de fer cadascú en la solitud de la lectura.

Així, allò que crema a En brut és la nostra existència, sense triar el que hem de servar i el que no. Marta Pérez ens convida a mirar els ulls de l’esfinx, un foc sempre encès, com els ulls i les llengües vermelles que dibuixa Santiago Borrell. Enceta el llibre amb una frase de Sèneca dirigida a Neró: «El teu poder és la meva por», un conjur. El dibuix i ara la poesia faran com l’art del kintsugi que repara la ceràmica esberlada i la retorna a la vida amb un plus de bellesa, la que veiem en tot allò que és fràgil i necessita cura. «Travessaré el pont de les libèl·lules/ per escriure el batec d’un cor cansat./ Al diari, escuma i grafia d’arena.»