Raquel Ricart: ‘Les ratlles de la vida’

per Vicent Garcia Devís

Narrativa

Raquel Ricart
Raquel Ricart
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Vicenta, Ermerinda, Bàrbara, Rosa, Llúcia, Regina i Maria, però també Ximo, Francesc, Gerard, Elies, Lluís, Antoni o Vidal són els personatges d’una família a través de la qual, Raquel Ricart basteix una trama al llarg de quatre generacions que viuen en un poble que podria ser qualsevol del País Valencià. Elles, les dones, fan de fil conductor com a filadores d’aquesta història d’històries, com un trencadís policromat de dolor i felicitat, d’abusos socials, d’amors, de sexe reprimit, de pobresa, d’enveges i de mort.

Les ratlles de la vida són aquelles marques que el degoteig del temps va dibuixant en l’existència de cada persona, de cada home i de cada dona... i que els fan únics i diferents

L’escenari temporal és a les primeries del segle XX, la guerra d’Espanya i la dura postguerra del franquisme, on no cabia més que la submissió, la misèria i el pensament únic. Per als que pensaven el contrari els quedava a penes l’exili, la presó, la tortura o la mort. A tots els personatges d’aquesta preciosa però dura crònica, la vida ha anat omplint-los la pell i l’anima de ratlles d’alegria, de tristesa, d’amor, d’amistats, de penes i de secrets. Les ratlles de la vida són aquelles marques que el degoteig del temps va dibuixant en l’existència de cada persona, de cada home i de cada dona... i que els fan únics i diferents.

Tres i Quatre (2010)

En aquesta colpidora història d’històries, el lector assisteix, com a testimoni privilegiat, a l’esdevenir d’un poble a través d’una família. En un món on la religió i l’Església regien en bona part els destins mentals i físics de cada contrada, de tota la societat, on tot era pecat, on la virginitat era un do de Déu, on els capellans tenien tota la informació del món per obra i gràcia de la confessió, el senyor rector ho sabia tot de tots, era un món on les aparences bellugaven la població com a titelles de fils, sobretot a les dones, en aquest petit teatre social. A missa, com encara ara passa a l’Islam, les dones entraven per una porta i els homes per una altra, els mascles utilitzaven una pica d’aigua beneïda per a senyar-se i el femellam una altra.

Els tocs de campanes eren pràcticament l’únic mitjà de comunicació en aquell entorn rural: des de l’arribada d’una riuada, els atacs de guerra o la mort d’un albat. Dones de dol

Eren dos mons paral·lels i desiguals on els drets estaven limitats pels interessos dels més rics i els millor situats en la jerarquia social. Els tocs de campanes eren pràcticament l’únic mitjà de comunicació en aquell entorn rural: des de l’arribada d’una riuada, els atacs de guerra o la mort d’un albat. Dones de dol que, per una mort o una altra, sempre vestien de negre esperant l’espurna sempre d’una mínima alegria.

«...escoltar les històries de l’àvia. Eren històries verídiques. I això era el que més la fascinava, que eren històries de veres, de persones del poble, de la seua família. Eren les ratlles de la vida. En secret, en una llibreta amagada dins la capsa de cartró dels seus tresors, n’hi apuntava els títols per tal que no se li oblidassen: el Foc de Sant Antoni, Joan el forçut, Avel·lina la Grassa, la tia Llúcia, els Serenos, la senyoreta Gemma, l’oncle Miquel. Quan l’àvia Ermerinda es va morir, ja en tenia molts més apuntats a la llibreta.»

Per la Candelera, ho conta amb una precisió quirúrgica la narradora, Bàrbara, un dels personatges principals, es confessa amb don Joan, el rector del poble:

–I els pensaments, filla?
–Què vol dir els pensaments, senyor rector?
–Els pensaments, per on van els pensaments?
–No l’entenc, vosté perdone.
–Festeges?-
–Sí.
–I no tens mals pensaments?
–No ho sé jo, don Joan...
–Que t’he d’ajudar? Te toca les cuixes, ell?
–No.
–Te toca la sina?
–No.
–Et besa?
–Si, però...
–Penses en els besos, tu?
–Jo...

Una confessió real i en directe!

Amb Les ratlles de la vida, l’autora ha volgut, primer de tot, contar les històries, elevar a la categoria de protagonistes persones senzilles que, amb la seua existència, han anat teixint el tapís de la mateixa vida, el tapís de la història, probablement el tapís de la vida de cada un de tots nosaltres.

Aquesta obra va obtenir el premi de narrativa Andròmina dins del XXXIX Premis Octubre, el Premi de la Crítica dels escriptors valencians i el de creació literària de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana de la Universitat de València. Raquel Ricart, a banda de les novel·les El temps de cada cosa (2015) i l’encara recent El dit de Déu (2022), ha escrit novel·la negra, Un mort al sindicat (1999), juvenil, Van ploure estrelles (2001), El Quadern d’Àngela (2010), En les mars perdudes (2012), i ciència-ficció, El ciutadà perfecte (2015).