La ‘Zona de desastre’, de Jaume Mesquida

per Jaume C. Pons Alorda

Poesia

Jaume Mesquida
Jaume Mesquida
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

En la literatura catalana es dona una curiosa conjuntura: la d’un bon grapat de poetes que, malgrat haver aconseguit una quantitat ingent de premis o guardons, són quasi absoluts desconeguts per al sistema. Analitzar detingudament les trajectòries de Joan Carles Gonzàlez-Pujalte, Albert Garcia Elena, Jordi Julià o Joan Josep Barceló ens mena a la certesa que al seu currículum disposen de reconeixements, i a més a més de forma relativament periòdica, i que han tret a la llum un nombre cada cop més prolífic d’obres, algunes fins i tot en editorials de prestigi. Tanmateix, per una causa o l’altra de difícil especificació concreta, no acaben de tenir una presència més consistent al nostre panorama literari.

Aquest també és el cas de Jaume Mesquida Sansó, nascut a Palma el 1948 però manacorí de tota la vida. No només hauria de ser conegut per haver donat a conèixer públicament múltiples obres en català, i en castellà, sinó també perquè va ser un dels fundadors, al costat dels també poetes Toni Xumet i Pere Joan Martorell, d’un segell afortunat però lamentablement breu com és Edicions del Salobre.

Tres i Quatre

Fa anys que vaig topant amb les obres d’aquest autor dotat amb una veu esquerpa, agra i pessimista que, tanmateix, sol desenterrar algun caire de claror enmig de la devastació. Fa poc he pogut penetrar les portes del seu darrer títol fins ara, Zona de desastre, publicat a Edicions 3i4 després d’haver-se imposat amb el Premi Senyoriu d’Ausiàs March de Beniarjó, que ha destacat tot donant a conèixer veus noves o bé no gaire reconegudes. Entenc que el jurat va voler destacar un llibre ben escrit però també subratllar el pes d’un poeta que encara pot oferir sorpreses i satisfaccions.

la veu lírica presenta un estat d’agonia permanent o una perpètua nostàlgia per culpa de la desaparició dels fonaments més primordials. Per trobar confort, o qui sap si salvació

El llibre val la pena. El fil conductor fa honor al títol: es tracta d’una reflexió poemàtica sobre aquest espai en què ha tingut lloc un esdeveniment de caràcter traumàtic. Des d’aquesta perspectiva, la veu lírica presenta un estat d’agonia permanent o una perpètua nostàlgia per culpa de la desaparició dels fonaments més primordials. Per trobar confort, o qui sap si salvació, la veu poètica duu a terme un procés d’introspecció interior (“Entr en mi per a ser-me”).

En aquests poemes, així com en la majoria del seu corpus, Jaume Mesquida ho presenta tot sota una manca de consistència. No hi ha res que escapi del fet d’acabar essent erm, infèrtil, inhòspit, eixorc o amarat de sang. El paisatge mesquidià presenta cossos dessagnant-se que esdevenen records inútils o còrpores arrossegant-se i, malgrat el desgavell, ho consenteixen perquè en aquest via crucis van a la recerca d’una solució, tant física com espiritual, que no acaba d’arribar mai. El martirologi es presenta no només com a voluntari sinó també necessari. Alhora, la veu que parla està marcada per una ironia funesta que va segregant mala llet i sortides de to plenes d’amargor. A tall d’exemple, el vers “nosaltres en la casa destapant l’efímer / com si fos una botella d’aigua amb gas” m’ha semblat tremendament blaibonetià.

l’escriptura sembla esdevenir l’únic consol al costat d’una forma d’amor última i guaridora en una mena de ritual de redempció, talment una forma de divina resistència

A través d’aquest context hecatòmbic, l’escriptura sembla esdevenir l’únic consol al costat d’una forma d’amor última i guaridora en una mena de ritual de redempció, talment una forma de divina resistència. Però la lluita és efímera: al final tan sols es troben la mort i la buidor, la inutilitat. Els recursos literaris que menen a aquesta agonia sense absolució són la dicotomia (tècnica de contrast predominant en tot el volum), la hipèrbole dramàtica i la repetició anafòrica, que dota el text d’un caire com de lament bíblic, de missa putrefacta. El concepte de des-ésser és clau en aquest sacrifici espiritual: “El somni vertader és aquell / en què jo no existesc.” I es podria fer una lectura comparada de Zona de desastre de Jaume Mesquida amb altres obres de Manel Marí (Deshàbitat), d’Andreu Vidal (Exercicis de despoblació), Sebastià Perelló (Exercicis de desaparició) o Joan Perelló (L’atles deshabitat), en aquest sentit.

Malgrat presentar una veu en constant agonia, la lectura d’aquesta casta de textos mena a una presa de consciència del món implacable en què vivim. I, per fortuna o per desgràcia, Jaume Mesquida sap entrar en sintonia amb la situació geopolítica i sociològica que ens envolta com un teatre funest o una fera rabiosa. És des d’aquesta òrbita apocalíptica que una veu com la de Zona de desastre acaba assolint tot el seu sentit, davant l’actual esfondrament d’Europa i del món i davant del fet de convertir la poesia en un testimoni o en un laboratori per no acabar d’enfollir del tot. Com va deixar escrit Ezra Pound als seus mítics i desesperats Cantos: “talment una formiga en un formiguer esbucat / des del naufragi d’Europa EGO SCRIPTOR”.