‘Exhumació’, de Salvador Vendrell

per Guillem Cortés

Narrativa

Salvador Vendrell Grau
Salvador Vendrell Grau
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Traure un cadàver de la sepultura per a examinar-lo i precisar-ne la causa de la mort. Això és el que fan els forenses per manament judicial o els escriptors, per trobar una porta d’entrada inquietant als tabús de la seua societat.

A Exhumació el protagonista topa amb un cadàver mig soterrat, al corral de la casa pairal de les seues ties-àvies. Podríem estar davant d’un thriller convencional si no fora perquè, a la primera escena, hem vist com uns milicians treien de casa i mataven un home a l’inici de la guerra civil. De manera que, sotto fondo, al text batega l’altra accepció, metafòrica, d’exhumar: traure de l’oblit: examinar les capes de silenci, fer-lo parlar, i provar d’entendre per què els veïns es mataven els uns als altres. D’això en podríem dir novel·la (de memòria) històrica. Però, entreteixit, hi ha el retrat del joc polític del país en plena contesa electoral, un relat periodístic, una tercera dimensió de literatura de no ficció.

Pere, instal·lat en la ironia i la desafecció, en l’humor agut i agre del menfotisme. La seua és una veu segura i vital, del qui sap perquè ha viscut, i insegura, del qui desconfia i descreu

Aquests són els elements discursius que singularitzen la proposta de Salvador Vendrell. L’altre és la veu del narrador i protagonista Pere Centelles. Historiador de formació i reporter a un diari de València, està en crisi laboral-vital pel descrèdit de la política i la premsa, i viu desenganyat. La narració, en primera persona, contagia el text d’un estil periodístic, de vegades amb girs propis del llenguatge argumentatiu, molt dinàmic i incisiu. En tot ell traspua la personalitat de Pere, instal·lat en la ironia i la desafecció, en l’humor agut i agre del menfotisme. La seua és una veu segura i vital, del qui sap perquè ha viscut, i insegura, del qui desconfia i descreu. Per això, sobretot, pregunta.

Onada (2022)

El món de Pere es mou. A la feina, el principal orientador de les nostres vides, la crisi del 2008 i la digitalització han desvirtuat l’ofici. Intenta refugiar-se en l’amor, els amics i la família, però res és d’una peça. Té una relació profundament compromesa amb Júlia, però clandestina, com la lluita antifranquista en què es conegueren, perquè és una dona casada. Rafa i Maria, amics comuns de Pere, són un matrimoni consolidat que es trenca: la infidelitat ha obert un conflicte que afecta els fonaments de la relació i ell es troba al mig. A la família, a Sueca, a la casa del poble de les ties-àvies, el refugi de la innocència de la infantesa, on torna de tant en tant per trobar pau, apareix un mort i, amb ell es desenterra la por i la culpa silenciades durant la postguerra.

a Sueca, a la casa del poble de les ties-àvies, el refugi de la innocència de la infantesa, on torna de tant en tant per trobar pau, apareix un mort i, amb ell es desenterra la por i la culpa silenciades durant la postguerra

Gran preguntador per ofici (i per vici), per trobar respostes enceta uns diàlegs que resultaran molt esvarosos amb una caterva de personatges força singulars, tot ben barrejat amb una bona dosi de dinars (teniu les receptes), esmorzars, sopars, cerveses, vi, gintònics, cafès, en totes les formes de l’hedonisme, i boques, llengües, llavis, mamelles, pius i figues, en totes les formes d’una altra gastronomia. Un vitalisme benhumorat i divertit, característic del que s’ha convingut a nomenar la novel·la negra mediterrània, des de Vázquez Montalban a Andrea Camilleri.

Divertir-se amb una exhumació podria ser considerat necrofília. El joc del llenguatge, la di-versió, es sosté sobre l’equívoc de la paraula. En les converses Pere no aconsegueix treure un fil clar: ni en els fets de guerra, ni entre amics i amants, ni (menys encara) en la política. ¿Què cerca l’autor mostrant aquesta polifonia de veus confuses, canviants, no fiables i interessades? Mostrar-les totes en la seua veritat i en la seua contradicció és la millor aproximació a la pluralitat. Contra el didactisme, l’adoctrinament o el fanatisme, la diversitat i la diversió permeten entreveure una veritat sempre en perspectiva, en construcció, dialogada, mai unívoca (uni-vox, la ultra-dreta), que fa possible la convivència i que ens allunya del dogmatisme.

És la paradoxa amb que Salvador Vendrell enfronta al lector: de la traïció, de l’engany, pot nàixer la veritat.

La infidelitat de Rafa suposa faltar a la paraula donada, no complir les promeses. Si a Quan truquen de matinada, la primera novel·la de Vendrell, Júlia representava la clandestinitat, Marta la revolució, i Matilde Gras, la devoció per l’ideal, a Exhumació Maria representa la ciutadania, el saber mantindre la promesa, l’art d’associar-se junts. Aquesta promesa, que té lloc en la parella com a nucli elemental, és el fonament de la vida social i política. En el feixisme no hi ha compromís (prometre’s amb), que sempre demana un pacte horitzontal revisable, sinó obediència jeràrquica.

Al final d’Exhumació sabrem la veritat del que passà en la guerra civil a la família de Pere. És la gran pregunta prohibida i sabuda, el tabú de tot un país. (Ho heu demanat, a casa?) En conèixer-la, promet als seus parents no difondre-la. La por més gran que té la generació del 36 és desbaratar la convivència. Una altra paradoxa: és en desvelar el secret intern, el tabú, que es produeix la catarsi, i uns i altres podran canviar la por o la ràbia per la pau, i descansar.

Exhumació és novel·la negra, històrica, periodística, d’intriga política, i d’amistat. Però, sobretot, és una novel·la humana, massa humana, d’un humanisme de carn, desbordat i exuberant, a la valenciana.