‘Ningú’, de Joan Manuel Homar: «a partir de ningú em construeixo»

per Enric Umbert-Rexach

Poesia

Joan Manuel Homar
Joan Manuel Homar
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

El poeta i professor, ja jubilat, del departament de filologia catalana de la UB, Joan Manuel Homar (Barcelona, 1952) acaba de presentat el seu darrer llibre de poemes que porta per títol Ningú i amb el qual ha obtingut el prestigiós 47è Premi de Poesia Vila de Martorell 2022. Joan Manuel ha publicat en els deu últims anys tota la seva obra lírica composta, fins al moment, de quatre volums. El 2012 vàrem llegir el primer, On mai no fosqueja; cinc anys més tard guanyà el Premi Joan Alcover de Palma amb La lentitud de la mirada i fa dos anys va presentar el tercer, La pell recorda. Llibres, tots ells, que es llegeixen com un contínuum atès l’estil sòlid i alhora intimista que sura pertot. L’excel·lència en l’ús acurat i harmònic de la mètrica, l’exquisidesa d’un llenguatge amable però intens i el singular enfocament dels seus poemes, el defineixen com un poeta rigorós i elegant.

Poemes cosits per l’estil inconfusible d’uns versos en format decasíl·lab no rimat que llisquen com una prosa continua. Els lliga també el denominador comú del mot recurrent «ningú»

Ningú és un llibre amb un total de quaranta-tres poemes distribuïts en tres parts separades temàticament de forma molt difusa. Poemes cosits per l’estil inconfusible d’uns versos en format decasíl·lab no rimat que llisquen com una prosa continua. Els lliga també el denominador comú del mot recurrent «ningú», ja sigui en funcions de pronom, ‘cap persona’, com d’adjectiu, ‘algú’ o ‘algun’. Tant en un cas com en l’altre s’entreveu la dialèctica d’una qüestió d’identitat. De la simultaneïtat de significats, Joan Manuel se serveix per donar curs a diversos neguits, «i em tornaré ningú quan el vent ompli el buit que jo ja era». Aquesta sensació de sentir-se separat del món, una malaltia comuna de molts escriptors que han de romandre massa temps en soledat, és un dels aspectes centrals del llibre. I és que amb un títol tan precís i contundent, podríem pensar que estem davant d’un escenari escèptic i negatiu. Tot el contrari. El poeta Joan Manuel fa un pas de reafirmació personal i ho demostra dient que «a partir de ningú em construeixo».

Viena (2022)
ens situem davant de quadres de Caravaggio, Constable o Schiele que serveixen de pretext per dir que «l’art dona una resposta a la pregunta / que no existia abans de la resposta». Així mateix, cineastes com ara Fellini, Wells, Bergman

En la primera part trobem referents de les arts plàstiques, del cinema i la literatura que ha copsat amb lentitud de la mirada i s’hi emmiralla en ells per donar curs a les seves reflexions. Amb la figura retòrica de l’ècfrasi, que consisteix en la representació verbal d’una imatge plàstica, ens situem davant de quadres de Caravaggio, Constable o Schiele que serveixen de pretext per dir que «l’art dona una resposta a la pregunta / que no existia abans de la resposta». Així mateix, cineastes com ara Fellini, Wells, Bergman i altres, obren pas a pensaments ontològics, «l’oblit de ser m’ha dut a ser ningú», que llegim al poema que porta per títol Rosebud. En la segona part de només cinc poemes, Joan Manuel es mostra com un menestral del vers. Hi trobem versos més especulatius i de caràcter meta-poètic, «mai no és ningú, qui escriu, tan sols una ombra». Aquesta dialèctica m’ha recordat el llibre Doctor Pasavento d’Enrique Vila-Matas, on parla del desig de no ser ningú per aconseguir ser més lliure.

I en la tercera part, la més sensual, el poeta cerca el seu jo poètic a través dels records, sense càrrega lacrimògena, del pas amarg del temps –«del nostre pas entre els altres, què en queda?»– i del dubte existencial –«no som on som i no ens ho diu ningú». Partint de situacions banals i quotidianes, associa amb extraordinària subtilesa raó i emoció, imatge i sentiment per donar pas als dubtes sobre la seva identitat. S’esplaia, a més, en metàfores molt originals i sinestèsies precioses com ara «les arracades de la primavera» per parlar de l’amor i del desig emmarcant-los en el paisatge de les Illes Balears, que tant estima i que s’ha fet seu. I, no cal dir-ho, també parla del desamor, «no t’esperava, de tant ser ningú / he fet de la clausura companyia».

Un llibre deliciós per la seva força expressiva, suggeridora i sensible que estimula la imaginació del lector i provoca reflexions inesperades. Llibre de maduresa d’un poeta virtuós de la rima que, com ningú, sap marcar distància amb si mateix per trobar-se en noves perspectives. Una mena de pulsió poètica que l’empeny constantment a començar de nou. Potser és per això que conclou: «quan em mereixi un nom..., essent qui soc, no em sentiré ningú». No us el perdeu!