‘Contes del gintònic’ de Mário-Henrique Leiria

Traducció de Jordi Prenafeta

per Xesco Guillem

Narrativa

Mário-Henrique Leiria
Mário-Henrique Leiria | Arxiu RTP
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Aquest és el primer llibre de Leiria (Lisboa 1923-1980) traduït al català, circumstància que sorprèn, considerant la popularitat que l’autor ha tingut en la literatura portuguesa contemporània. Per bé, que més val ara que més tard.

Conec el traductor, Jordi Prenafeta, professor de català a l’Escola Oficial d’Idiomes de Lleida. Tal com ell mateix em va confessar mentre xarràvem, aquesta traducció ha estat cuita a foc lent i amb molta cura, atès que volia gaudir el màxim de temps possible de cada pàgina que traduïa. Així, aquesta versió seria ben bé com el fruit d’un amor a primera pàgina.

un recull de peces breus o molt breus, algunes de les quals talment microcontes, escrites tant en prosa com en vers. Narracions i poemes, succints, sorprenents i inversemblants, originals, hilarants, amb molt d'humor negre, que constitueixen una clara crítica al poder, a la dictadura i la guerra

El llibre és un recull de peces breus o molt breus, algunes de les quals talment microcontes, escrites tant en prosa com en vers. Narracions i poemes, succints, sorprenents i inversemblants, originals, hilarants, amb molt d'humor negre, que constitueixen una clara crítica al poder, a la dictadura i la guerra. Leiria pren la realitat quotidiana, un personatge qualsevol, i els insereix a tots do, en un món que mena la realitat i el personatge a esclatar per indrets inimaginables. Una obra farcida d’humor negre i irreverent, sent la fita literària més destacada d’aquest autor de les lletres portugueses.

Per tal d’anar posant-vos en situació, i poder conèixer l’estil narratiu de Leiria, em permet reproduir ara i ací –i amb el permís del traductor i l’editorial– alguns dels seus microcontes que a mi personalment em van agradar. El primer que vos vull donar a conèixer es titula «Casament» i ací el teniu:

«En la riquesa i en la pobresa, en la prosperitat i en l’adversitat, fins que la mort us separi».

Cap problema.
Sempre he complert el que he signat.
Per tant, la vaig estrangular i vaig fotre el camp.

El segon tast és «Festeig»:

Estengué els braços afectuosament i s’acostà, amb les mans obertes i plenes de tendresa.
–Ets tu, Ernesto, amor meu?
No ho era. Era en Bernardo.
Això no els va impedir tenir força criatures i no ser feliços.
És el que fa la miopia.

I per acabar el tast, «Arribisme»:

Quan va haver pispat tres vegades la confitura del rebost, son pare el va renyar.
Després de robar la caixa del senyor Esteve de la merceria de la cantonada, son pare el va plantar al carrer.
Va tornar al cap de vint-i-dos anys, amb xofer uniformat.
Era Director General de la Policia. Son pare va tenir un infart.

Leiria té un estil molt particular i propi que als anys 70 va fer que es convertís en un autor d’èxit de vendes. La primera publicació del llibre, que fou l’any 1973, li va proporcionar una gran popularitat entre els lectors portuguesos, talment com amb el llibre Novos Contos do Gin, publicat l’any 1974.

Leiria és sens dubte, un representant destacat de la millor narrativa surrealista i de l’absurd de la literatura europea, i no perquè formés part del grup Os surrealistas, sinó perquè la seua obra literària així ho testimonia. No és cap casualitat que encara ara siga un autor de culte de les lletres portugueses. Vull recordar ara que Leiria fou, així mateix, un exponent reeixit de la contracultura portuguesa.

Fonoll (2022)

La biografia de Leiria està envoltada de misticisme i misteri. L’autor va viure fets històrics, tan incerts i dubtosos com la realitat de les seus narracions literàries. En el pròleg del llibre, escrit per la professora Tania Martuscelli hi trobareu nombroses referències i dades de la seua vida.

Els seus contes estan escrits amb un humor molt particular, potser amb un punt vitriòlic també, que reconeixereu com a humor fantàstic, humor negre, humor sec. Llegint el llibre copsem que l’autor va transitar pels marges de la creació literària. Al llarg del llibre queda reflectida aquella època de la dictadura, aquella època en què la gent vivia una realitat absurda, i res millor que el surrealisme, aquesta idea de surrealitat, per traslladar al lector la sensació de presó, de control, en una societat que estava constantment vigilada. De fet, és a conseqüència d’aquesta sensació de societat vigilada que els contes de Leiria, suggereixen una escapada a un univers que és absurd, fins i tot intolerable, arribant a ésser còmic, de tan impossible.

A tall de cloenda, us vull fer avinent que encara que no us agrade el gintònic, o sigueu abstemis, que els contes no són pas alcohòlics! Llegiu-los i fruïu-ne.