D'entrada, aquesta ressenya i el llibre que analitza estan condemnats al fracàs, almenys en part. Intentar copsar l'etiqueta «dramatúrgia valenciana» mitjançant cinc textos d'autoria diversa és, en qualsevol cas, un plànol tancat que no fa justícia al conjunt del paisatge. No obstant això, el retrat plasma amb el seu focus concret la rica diversitat formal d'un panorama creatiu que torna a agafar embranzida després d'anys funestos per a les arts escèniques. Recuperada ja una certa idea de circuit d'exhibició i amb unes línies definides de suport institucional, fins i tot han vist la llum unes quasi inèdites ajudes a l'autoria textual viva. No és casual que les obres seleccionades comprenguen un arc cronològic que va de 2016 fins a 2021, anys en què es deixa enrere una certa idea de «teatre de guerrilla» o supervivència –altament crític amb els estralls de la crisi i la situació política– per un altre model expansiu a la recerca de noves fronteres expressives, empeltat en els corrents i temàtiques més representatives de la dramatúrgia contemporània.

els autors pertanyen a la tercera o quarta promoció després del punt de partida del teatre independent dels anys setanta, el de referents com ara Manuel Molins o els germans Sirera

Cap objecció a la tria de peces que realitza Ramon X. Rosselló, ja s'encarregaran de fer-la –si procedeix– dramaturgs i companyies que en queden fora per pertànyer a estils narratius més acordats al mal dit «naturalisme», a les fórmules tradicionals de la narració de ficció. Tal com ens explica el mateix Rosselló en el pròleg del volum, la major part dels textos tenen una estreta relació amb «la realitat» a través d'eines del teatre documental o bé directament amb el treball del jo escènic o l'autoficció. S'hi ressalta també una altra dada rellevant: els autors pertanyen a la tercera o quarta promoció després del punt de partida del teatre independent dels anys setanta, el de referents com ara Manuel Molins o els germans Sirera. Són aquests autors els que marquen el camí d'una escena singular que encara batega en els marges, oberta a la innovació i difícil d'encapsular.

A diferència de la dramatúrgia escrita al voltant de l'escena de Barcelona –en què molts dels autors rellevants es declaren hereus de Benet i Jornet, qui es mou entre els trets fulletonescs dels inicis fins a les semblances amb Pinter més tardanes–, el teatre valencià encara no ha aconseguit ser hegemònic en la cartellera. Habitar en un segon pla «alternatiu» permet major llibertat a l'hora de plantejar fórmules experimentals adreçades a un públic culturalment actiu, inquiet i conscienciat en l'àmbit lingüístic. Malauradament, també resulta un marc limitador circumscrit a menudes produccions de curta volada comercial i, en conseqüència, lligat a fórmules de fàcil representació (amb pocs personatges/intèrprets), com és el cas de les peces que ens ocupen.

Obri el recopilatori El Pont Flotant amb El full que vull tindre i ja d'entrada cal que ens posem les ulleres postdramàtiques. Els processos de la companyia tenen caràcter d'escriptura col·lectiva, en aquest cas participada també pels col·laboradors d'un taller intergeneracional sobre l'educació que és l'origen de l'espectacle. Més enllà del seu valor estrictament literari, el text s'ha de mesurar com un artefacte d'intervenció comunitària que s'adapta en funció de la gent que hi participa en cada edició del taller. Fent bandera d'una senzillesa escorada cap a l'emoció, amb els actors parlant des del seu jo escènic, El Pont Flotant són ja un referent del teatre valencià, tot i que els seus textos sempre tenen un aire de partitura sense música si els despullem de la presència de la primera persona, del concepte d'exposició confessional que és la base de gran part de les seues creacions.

La companyia Pérez&Disla també ha jugat amb el concepte de participació (La gent, 2012) però en el seu text del recopilatori, La sort, opten per una forma de teatre de l'experiència autobiogràfica. Els fundadors de la companyia i intèrprets de la posada en escena (Jaume Pérez i Juli Disla, aquest últim qui signa la peça) articulen en forma d'obra dialogada un periple personal, l'adopció d'una criatura per part d'una parella homosexual. El jo autoral i escènic es confonen per tal de transformar l'experiència individual en exemple per a la col·lectivitat, un cas situat al caliu dels models alternatius de família. També en la confluència entre el discurs personal i polític, Instruccions per a no tenir por si ve la Pastora, de Núria Vizcarro. L'obra combina traces assagístiques del jo amb elements documentals que rescaten la figura del maqui Florencio Pla Meseguer. El fet de parlar d'un personatge, qui probablement avui hauria sigut etiquetat com a intersexual en el seu naixement, aporta elements per treballar la resignificació del cos i els discursos de gènere que hui són centrals en l'escena occidental.

La presència cada cop més abundant d'autores és una altra evidència del canvi de cicle en la dramatúrgia valenciana. El text de Guadalupe Sáez –dramaturga més jove del volum que es declara influenciada ja pel treball d'altres companyies presents– també navega pel gènere de moda de l'autoficció per tocar el tema de la violència obstetrícia. S'inscriu així en el necessari corrent d'autores que, com Gemma Brió, Clàudia Cedó i Carla Rovira, enriqueixen temàticament la dramatúrgia catalana amb perspectives que situen el cos femení en el centre del relat.

Finalment, I tornarem a sopar al carrer tracta la identitat del Cabanyal amb el focus crític apuntant al pla urbanístic que va posar en perill la supervivència del barri. Escrita a quatre mans per Begoña Tena i Xavier Pujades, és la peça que connecta millor amb l'etapa anterior que al principi etiquetàvem de «guerrilla», i fins i tot amb l'empremta d'autors com són els Sirera o fins i tot Sanchis Sinisterra: dramatúrgia de ficció amb un alt component reivindicatiu, testimoni col·lectiu amb trets historicistes per reconstruir el relat social perdut. La prova que, malgrat les enormes diferències estilístiques, existeix una tradició en això que anomenem dramatúrgia valenciana, ben arrelada a la innovació i que avui s'expressa amb formes i temàtiques plenament contemporànies.