‘La unitat d’Espanya com a valor polític. Una arqueologia intel·lectual’, d’Antoni Simon Tarrés

per Ricard Torra

Història

Antoni Simon Tarrés
Antoni Simon Tarrés | Albert Salamé
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Una de les idees polítiques que durant els darrers anys ha sobrevolat amb més insistència l’arena del debat públic a l’estat espanyol és, sense cap mena de dubte, la de la unitat. Tanmateix, tal com remarca Antoni Simon Tarrés, catedràtic d’història moderna a la Universitat Autònoma de Barcelona, a les primeres pàgines de la seva darrera obra La unitat d’Espanya com a valor polític. Una arqueologia intel·lectual (Afers, 2022), tot i la rellevància d’aquest constructe cultural en el procés de construcció estatal espanyol, fins ara no disposàvem d’un estudi específic sobre la seva fonamentació intel·lectual. És per aquest motiu que l’historiador gironí planteja una monografia que té dos grans objectius: d’una banda, dur a terme una «recerca arqueològica» –en el sentit foucaultià del terme– que aspira a la descoberta i sistematització de les «històries» del concepte «unitat d’Espanya»; d’altra banda, esdevenir una eina útil a l’hora de lluitar contra l’ús i abús de la història a l’hora de justificar «subjeccions del passat, del present o del futur projectat» que, segons Simon, «són incompatibles amb els valors fonamentats de la convivència lliure i democràtica».

lluitar contra l’ús i abús de la història a l’hora de justificar «subjeccions del passat, del present o del futur projectat» que, segons Simon, «són incompatibles amb els valors fonamentats de la convivència lliure i democràtica»

El llibre es divideix en cinc capítols precedits d’una introducció on s’esbossen les premisses metodològiques que el regeixen, això és, una proposta més propera a la història intel·lectual anglosaxona que no pas a la Begriffsgeschichte germànica. Els capítols subsegüents plantegen un relat cronològic al voltant de la idea d’unitat, des del món antic fins a l’actualitat. Del primer dels apartats –«Algunes herències del món antic i medieval» val la pena destacar-ne com Simon remarca la importància de la construcció del mite baixmedieval castellà de la unitat política i religiosa del regne Visigot. Al segon capítol, «Imperi i unitat espanyola», que analitza els segles de l’època moderna, s’exposa el procés pel qual «Castella» s’apropià del concepte d’«Espanya» –quelcom explorat in extenso ara fa uns anys pel mateix Antoni Simon a Construccions polítiques i identitats nacionals (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2005)– a la vegada que la intelligentsia castellana abandonà l’objectiu d’assolir un imperi plurinacional i cultural per la idea d’un estat ben travat interiorment i de dimensions geogràfiques assumibles pel seu aparell burocràtic i militar. Val la pena remarcar que dins d’aquest mateix capítol hi ha una de les reflexions més importants del llibre, això és, la del paper crucial que hauria jugat una certa historiografia «nacionalista espanyola» –tot i que a voltes aquesta tendiria a presentar-se, precisament, com a no-nacionalista– a l’hora de construir la imatge que l’adveniment dels borbons al tron hauria suposat un estadi «superior» en l’evolució històrica hispànica, sobretot en comparació amb una Monarquia Hispànica dels Àustria caracteritzada per una fragmentació foral ineficient, corporativista i medievalitzant. En definitiva, una historiografia dedicada amb cos i ànima a construir un relat maniqueu on la idea «d’unitat» seria històricament més existosa que la de la «diversitat».

una historiografia dedicada amb cos i ànima a construir un relat maniqueu on la idea «d’unitat» seria històricament més existosa que la de la «diversitat»

El tercer capítol del llibre, «El valor de la unitat en la vertebració de l’estat-nació espanyol vuitcentista», evidencia com l’unitarisme s’imposà en tots i cadascun dels moments d’efervescència política del segle XIX (Cadis-Liberalisme-Sexenni Democràtic-Restauració). Aquesta dinàmica s’intensificà i sublimà a través de l’obra de José Ortega y Gasset durant les primeres dècades del segle XX, analitzades al capítol titulat «La unitat espanyola en l’edat de l’eclosió (i la radicalització) de les ideologies». Com molt bé recorda Simon, Ortega y Gasset plantejà els tres eixos vertebradors del discurs unitarista espanyol del segle XX: la idea que només Castella podia fer Espanya (essencialisme whig); l’existència d’una nació dominant (Castella) i unes nacions dominades (nacions perifèriques) dins l’Estat espanyol; i l’assumpció que només podria existir un federalisme d’estats a nivell europeu, però en cap cas de nacions dins de l’estat espanyol.

Afers (2022)

L’ombra allargada del filòsof madrileny hauria sobreviscut més enllà de la dictadura franquista i, juntament amb les herències politicoideològiques del règim, hauria tingut una influència prou notable en la vertebració de la idea de la unitat durant i després de la Transició democràtica, tal com remarca Antoni Simon en el darrer dels capítols del llibre –«Transició política i transmigració ideològica. La refundació del nacional unitarisme». Així, durant els debats constitucionals previs a l’aprovació de la Constitució Espanyola de 1978 la flama d’una certa esquerra antifranquista que durant el règim hauria flirtejat amb la idea del dret a l’autodeterminació s’apagà ràpidament i hom convergí vers l’acord implícit del «patriotisme constitucional» basat en la sobirania nacional d’un únic –i, per tant, unit i indivisible– poble espanyol.

En definitiva, des del meu punt de vista el llibre d’Antoni Simon és una obra necessària que de ben segur ocuparà un espai central en el debat historiogràfic estatal dels propers anys.