‘El Caire Formentera’, de Carles Rebassa: «nosaltres érem la veu»

per Enric Umbert-Rexach

Poesia

Carles Rebassa
Carles Rebassa | © Ajuntament de Sant Cugat
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

El poeta mallorquí Carles Rebassa ha estat el darrer guanyador del Premi de Poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater,aconseguit amb el llibre de poemes El Caire Formentera (Edicions 62). Un títol original que remet a dues localitzacions oposades dins de la Mediterrània, però lligades per fils sentimentals que ara el poeta vol fer visibles.

De què parla Carles Rebassa a El Caire Formentera? De molts temes i de cap en concret. Podríem dir que es tracta d’una mescladissa etèria d’amor, de mort, de política, del medi ambient, d’emigrants, de sexe, de solitud, de frustracions... De molts assumptes que tenen com a denominador comú la necessitat d’altri, l’estranyesa de l’entorn i la recerca d’una difícil complicitat. La lectura té un aspecte –podríem dir-ne un caire– de novel·la mal girbada o de distopia. Hi ha personatges, reals o ficticis tant li fa, estratègicament disposats per escenificar diverses vivències. Hi ha tensió i passió dins d’un relat difós i alhora molt matèric. Hi ha confusió, desordre i ambigüitat que, més enllà de pretendre testimoniar una experiència, la creen.Tot plegat dins d’una mirada calidoscòpica envoltada de molta polifonia.

Edicions 62 (2022)

Els dos emplaçaments, la ciutat del Caire i l’illa de Formentera, defineixen els pols d’una el·lipsi que el poeta ressegueix dient-nos que «Jo vaig camí avall cap a l’estany del Peix. / Jo vaig camí avall cap al barri copte... tot el que era paraula ara és tot just símbol». I en cada una de les dues localitzacions hi trobem un idioma comú que reflexiona sobre «la pudibunda sensació de no tenir res a dir» o sobre la funció de la poesia com a eina de fixació del coneixement. A diferència d’entregues anteriors, en aquests poemes no es parla de forma tan velada del desamor com ho feia, per exemple, a Sons bruts –la rèplica als Sons nets d’Àngel Terron–, un llibre amb el qual obtingué el Premi Carles Riba 2018 i a on, amb un seguit de seixanta-nou sonets, reflexionava sobre l’experiència dolorosa que el mena a cercar el camí d’una nova existència. El que sí que és una constant és el tractament que es diu la «poètica del cos» i que és conseqüència de la forta càrrega carnal que Rebassa incorpora a la seva obra.

Escolteu la lectura d’un poema del llibre en la mateixa veu de l’autor:

El que queda, ben segur, després de la lectura d’El Caire Formentera és la força de l’impuls existencial, l’empenta d’una veu directa, despullada d'artificis i de preciosismes gratuïts. Una veu, a voltes enrabiada i a voltes irònica i grollera. Perquè estem parlant d’un poeta que al llarg de la seva trajectòria ha demostrat un caràcter agosarat, que s’arrisca amb vehemència, procaç i atrevit. Un poeta que escriu amb un llenguatge directe, sense eufemismes i lliure de cotilles, poc diplomàtic i que no defuig el realisme brut.

El jo poètic oscil·la sense límits, a banda i banda, per transmetre’ns una mirada amb múltiples perspectives que obliguen el lector a ressituar-se constantment. Com deia el seu admirat Joan Brossa, «el valor d'un poema el determina el nombre de finestres que obre al lector». Per aconseguir-ho, Carles Rebassa utilitza un ampli ventall de registres que van des del mite al col·loquialisme –«merda amb quètxup»– i del cant a la crítica de la vida.

Tot i l’estil compacte i singular que amara el llibre, hi ha alguns poemes amb més arestes i menys unidireccionals que altres. Però l’excel·lència rítmica i el rigor formal –decasíl·labs impecables, sinestèsies sorprenents, al·literacions melòdiques...– donen benzina al contingut i el conjunt no se’n ressent. Els poemes més prosaics estan escrits amb una naturalitat poètica que llisca sense entrebancs gràcies a la riquesa de matisos i al mestratge i la facilitat juganera que demostra tenir l’autor. No hi ha genialitat ni innovació, però sí molta coherència i precisió barrejada amb ironia i amenitat, «qui diu de més és perquè sempre es plany». Ara només ens queda esperar una nova i original entrega perquè, tal com el mateix Carles Rebassa diu, «Adeu. Au, a reveure. Aquest camí fressat ja em fa basarda». Una veu molt original.