‘Camins que el temps no esborra’, de Vicent Alonso: llegir el temps

per Ferran Archilés

Assaig

‘Camins que el temps no esborra’, de Vicent Alonso: llegir el temps
‘Camins que el temps no esborra’, de Vicent Alonso: llegir el temps
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Contràriament a l’interès dels editors, dels autors i de les publicacions on han d’aparèixer, les ressenyes dels llibres haurien de publicar-se el més allunyat en el temps de la seua publicació. Em referisc, certament, als llibres que valen la pena, que importen. Llibres que requereixen un temps de digestió que faça profit al ressenyador, sense presses ni dispèpsies ni refluxos. Qui signa aquestes línies ha dedicat tant de temps com ha pogut a llegir i rellegir Camins que el temps no esborra de Vicent Alonso.

No conec personalment l’autor. Soc sobretot un lector de la seua obra, una vasta obra que no cal presentar. Però entre les moltes coses que hom podria dir, cal recordar-ne una: Alonso és el traductor dels Assaigs de Montaigne al català. I per si aquesta proesa no fos prou, Camins que el temps no esborra és el diari que cobreix els anys 2006 a 2008, precisament els anys en què enllestia aquella traducció i planejava traduir el Diari de viatge del Senyor de la Muntanya, a més. No sé si aquest fet és la clau per a llegir el llibre de Vicent Alonso, però a mi m’ha resultat impossible no emprar-la com a xifra de la lectura de Camins que el temps no esborra. En un inevitable joc de miralls, Alonso escriu i pensa en Montaigne mentre tradueix Montaigne, que li empelta l’escriptura...

Afers (2022)

Hi havia el perill —Alonso arriba a esmentar-lo, mentre el fulleja dalt d’un avió— que llegir Montaigne fos un inhibidor de l’escriptura. No és cap perill imaginari: Montaigne pot animar a escriure però és també un potencial inhibidor (i ho és per als lectors contemporanis, ai las!). I un cop iniciada la tasca de traducció, el perill havia de ser encara major. L'única solució passava per incrustar la lectura i el treball de traducció en la disciplina del dietari propi. I fer-ho disciplinadament, acumulant amb paciència erudició i viatges (Itàlia, França, Holanda...) i lectures i experiències estètiques. El lector de Vicent Alonso queda aclaparat. Resistiré la temptació de fer-ne ni tan sols una tria de les referències que hi apareixen esmentades. El llibre convida a vagarejar i perdre’s i tornar enrere. Importa la cronologia? Sí i no. No, en realitat.

Ací i allà sabrem de la intimitat de l’escriptor, però només algun tast, algun detall que li ha semblat inevitable: sovint dolorós. Però aquest és sobretot un dietari d’idees. Una cartografia cultural, una exploració de paisatges de paper que té molt de refugi.

Deia Chesterton que el món es divideix en dues categories, la dels que divideixen el món en dues categories i els altres... Pontifique: els dietaris solen ser de dos tipus, els dels qui parlen obertament d’ells mateixos i els dels qui mostren el jo amb pudor. En Camins que el temps no esborra Alonso ha optat per la segona opció. Ací i allà sabrem de la intimitat de l’escriptor, però només algun tast, algun detall que li ha semblat inevitable: sovint dolorós. Però aquest és sobretot un dietari d’idees. Una cartografia cultural, una exploració de paisatges de paper que té molt de refugi.

«Tot el que escric ara mateix al meu quadern sé que deu més a l’atzar que a la premeditació organitzada, metòdica», confessa l’autor ja al final del llibre. Potser. Però Camins que el temps no esborra si no és metòdic tampoc no té gaire d’atzarós. És el resultat d’una obra meditada, treballada; és el resultat d’esculpir en el temps la vàlua d’una cultura com la nostra.

«La vàlua de la incertesa», reclama l’autor. Davant d’un retret, motivat per una ressenya, Alonso diu: «No soc partidari de dictàmens contundents ni d’axiomes estètics, fet que m’obliga a tenir en compte les raons dels qui, amics o no, em retrauen indefinicions». No crec que Alonso siga un «indefinit». Però com és que una postura com la seua resulta «sospitosa»? Naturalment que una certa dosi de maledicència, ací i allà, és una delícia. Però per a ser maldient no val només la mala llet. S’ha de tindre classe. I el problema és que la majoria dels qui posen un insult on hauria d’anar una idea no són gran cosa. No són res, de fet. «Hauria d’escriure més sobre els personatges que s’entretenen aguaitant com tothom es baralla i malparla, adés dels uns ara dels altres». La temptació hi és. Però finalment Alonso la declina. Deixa de tindre Alonso opinions contundents perquè no té tendència natural a excomunicar? Hom diria que som al davant d’una postura moralment molt decent. Dubte si escriure bonhomia per a descriure l’actitud de l’autor. Per què no, però? «La temptació comuna a totes les intel·ligències: el cinisme», digué Camus i ens recorda Alonso.

Per culpa de Joan Fuster, els assagistes valencians han trobat en Montaigne una proximitat, una companyonia que no sé si és tan habitual en altres latituds. A França ja no...

De vegades pense que Michel de Montaigne és un autor de llengua catalana, més encara: valencià. Per culpa de Joan Fuster, els assagistes valencians han trobat en Montaigne una proximitat, una companyonia que no sé si és tan habitual en altres latituds. A França ja no... I a Catalunya? Entre nosaltres: Vicent Alonso, Joan Garí, Enric Sòria... I em deixe per esmentar —i demane perdó!— tants altres autors. Potser els valencians, quan llegim Montaigne, en realitat llegim Fuster. No ho sé. Ningú millor que Alonso per a treure’n trellat.

«Falten set minuts per a les dotze del migdia i he escrit la darrera ratlla de la traducció dels Assaigs». És el 7 de juliol de 2007. «M’he detingut en la versió definitiva de les darreres línies. No era por a la fi, sinó el gaudi de saber-me ben prop de la feina feta, el preludi d’un objectiu desitjat i assolit». Camins que el temps no esborra és un llibre assolit. I és, a més, un llibre bellament editat per Afers i amb una bella fotografia de Francesc Vera en la coberta. I ho dic al final perquè començar a parlar d’un llibre per la portada és un costum espantós.