Lourdes Toledo (1970) és escriptora i periodista. És autora dels llibres Oficis valencians (Bromera, 2008), Amèrica endins (Bromera, 2019, XX Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta) i La inquietud, dietari 2017-2019 (Pagès, 2021, Premi d’Assaig Josep Vallverdú 2020). En Contra tot pronòstic (2022) recull una tria d’entrevistes publicades en eldiario.es entre 2019 i 2021 i una entrevista de La Veu dels Llibres, a més d’altres inèdites i que es publiquen en aquest volum per primera vegada.

Aquestes entrevistes no són converses inconnexes amb personatges de diversa índole, sinó que totes estan entrelligades: l’objectiu n’és reconéixer la tasca de persones que treballen per la cultura i la literatura del País Valencià. Val a dir que aquesta breu ressenya no pot fer justícia a totes les idees interessantíssimes que plantegen els personatges entrevistats. Tanmateix, traçaré una panoràmica del que trobaran en aquest volum a partir de les afirmacions que més m’han cridat l’atenció.

Majo Siscar (1983) parla de la situació del periodisme i de quina n’és la seua concepció. Afirma que les rutines periodístiques prioritzen les fonts institucionals, que solen estar representades per homes, i, per tant, la realitat que ens arriba està esbiaixada. Lacueva (1980) reprén aquesta idea per a la literatura: «ens han contat una realitat parcial». Però, a més, va més enllà i afirma que, igual com els paràmetres de la literatura occidental blanca no són suficients per a interpretar altres literatures, els paràmetres del patriarcat tampoc ho són per a interpretar la literatura feta per dones. D’això parla precisament l’entrevista a Margarida Castellano (1981), que estudia la literatura d’immigració. Per exemple, esmenta autores d’origen marroquí que han adoptat el català com a llengua literària.

Veiem que en el panorama literari ha entrat en joc la identitat híbrida. Com diu Castellano: «avui, més que mai, les identitats són líquides». Per tant, resulta imprescindible revisar i ampliar els textos canònics, especialment a les aules. En aquest sentit, Anna Esteve (1977) afirma que és magnífic que la diversitat de models socials haja arribat a la literatura infantil i juvenil, una etapa clau en la formació de la identitat. Pepa Guardiola (1953), al seu torn, també ha treballat molt en el terreny de la LIJ i assegura que cal aprofitar les eines informàtiques per a aficionar els més joves a la lectura i l’escriptura.

Enric Iborra (1960) parla sobre la crítica literària, i assegura que «és i ha de ser també literatura, literatura de la literatura». Xavier Serra (1967) reprén el mateix tema i afirma que, a tot arreu, la crítica literària no funciona perquè, entre altres raons, ningú s’atreveix a dir certes coses

En un moment donat, Enric Iborra (1960) parla sobre la crítica literària, i assegura que «és i ha de ser també literatura, literatura de la literatura». Xavier Serra (1967) reprén el mateix tema i afirma que, a tot arreu, la crítica literària no funciona perquè, entre altres raons, ningú s’atreveix a dir certes coses. A més, Serra també parla del procés de maduració de l’escriptor, i diu que «la força com a escriptor no sol néixer a l’uníson amb la força com a lector crític». Seguint amb aquesta temàtica, Raquel Ricart (1962) assegura que «en la literatura tu ets qui ets, i hi compta molt on vius, on has nascut». Aquesta idea la repeteix Martí Domínguez (1966): «al darrere dels meus personatges sovint estic jo». Albert Hauf (1938), per la seua banda, considera que per a ser un bon escriptor cal copiar bons models. De fet, ell mateix ensenyava els seus alumnes britànics a redactar en castellà o català fent-los copiar i adaptar frases d’Azorín o Josep Pla. Hauf també toca la qüestió de la unitat de la llengua, i ho fa amb aquesta afirmació: «valencians, catalans i mallorquins estem dividits fins al punt d’usar tota classe de subterfugis per a no dir que parlem la mateixa llengua i compartim una mateixa cultura».

Iolanda Batallé (1971) considera que «tot editor i tota editorial ha d’aprendre a fer menys llibres i a dedicar-los més temps». De la mateixa manera, Julià Guillamon (1962) diu: «no s’ha de publicar tant, però també, si tens coses a dir, per quina raó has de deixar-les de dir?

No és l’únic entrevistat que parla de la identitat dels valencians o de quina és la visió que en tenen a Catalunya. Per exemple, Enric Sòria (1958) diu que a Barcelona «la literatura valenciana hi arriba poc i la cultura valenciana es coneix poc». Àngels Gregori (1985), a més, destaca encertadament la relació entre cultura i política: «el prestigi d’un país es basa en el reconeixement i el pes social que els representants polítics li atorguen a la cultura [...] però queda molta feina per fer». Ara bé, Violeta Tena (1982) assegura que les xarxes socials poden ajudar a unir el nostre país: «Twitter ha vertebrat més el País Valencià que quaranta anys de Generalitat Valenciana». Malgrat tot, és innegable la proliferació de petites editorials i l’allau de traduccions. En aquest sentit, Iolanda Batallé (1971) considera que «tot editor i tota editorial ha d’aprendre a fer menys llibres i a dedicar-los més temps». De la mateixa manera, Julià Guillamon (1962) diu: «no s’ha de publicar tant, però també, si tens coses a dir, per quina raó has de deixar-les de dir?».

Per últim, Antoni Furió (1958) parla de la simbiosi entre història i literatura: «crec que un bon domini de l’escriptura és important per a un historiador, perquè un historiador és també un escriptor». Aquest personatge també parla de la universitat, que ha experimentat una transformació; «ha de ser motor de canvi social i se n’està imposant un model molt mercantil». Aquesta última idea també està molt present en l’entrevista a Martí Domínguez.

En conclusió, aquest llibre d’entrevistes il·lustra l’estat actual de la literatura i la cultura al País Valencià, reflexiona sobre la nostra identitat i palesa que les generacions més joves tenen molt a aportar al nostre panorama cultural.