‘Les ocultacions’ d’Anna Gual: «existir és excavar»

per Enric Umbert-Rexach

Poesia

Anna Gual
Anna Gual | David Ruano
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Un dels principals atractius de la poesia és la capacitat que li és donada per transmetre sentiments de forma bella i commovedora. Un exercici de reciprocitat lúcid i exigent que busca l’empatia dels dos actors en joc, escriptor i lector. No hi ha, per sort, cap fórmula màgica que assenyali el millor camí per assolir aquest preuat objectiu on suggestió i encís es donen la mà. Però sí que hi ha uns elements imprescindibles per aconseguir-ho. I un d’ells és, sens dubte, l’entrega absoluta del poeta i la passió i el deler en l’acte d’escriure per fer que les experiències, o els secrets, a l’hora de ser compartits esdevinguin un miracle. Entenent com a secret allò que prèviament ha estat ocult.

un llibre de reflexió que avança sobre dues línies paral·leles que acaben per convergir: l’empremta genètica i el sentit de l’escriptura. Insisteix, com ja he dit, en la temàtica de l’obra anterior

La jove i reconeguda poeta Anna Gual acaba de presentar Les ocultacions, darrer llibre de poemes amb el qual ha guanyat el prestigiós Premi Miquel de Palol 2022, editat recentment per Editorial Proa. Un llibre de continuïtat estilística i temàtica amb l’anterior entrega, Ameba, obra també premiada amb el Rosa Leveroni 2019 de Cadaqués. Si a Ameba els poemes se centraven en la feliç gestació de la filla de l’autora, a Les ocultacions hi ha explícit un exercici introspectiu i de reflexió al voltant d’allò que ja no hi és, però que ha existit, com va ser el nadó que no arribà a tastar la llum, però que va deixar senyals inesborrables, «la meva ocultació predilecta». Així doncs, hi ha un continuo en la veu poètica dels éssers propers.

Proa (2022)

El llibre està prologat amb un poema d’Antònia Vicens que dialoga perfectament amb el contingut del llibre. L’epíleg és de la també poeta Dolors Miquel, qui en el seu breu escrit ens recorda que aquells qui de veritat saben caminar per l’ocult són els talps i els místics. Les ocultacions no està dividit en capítols i tots els títols dels poemes estan encapçalats per un article determinat. Com ja és marca de la casa, el llibre conté quaranta-set poemes, una mena de talismà que té el seu origen en la coincidència de les inicials del nom de la poeta amb l’acrònim del símbol químic de l’argent, Ag, que en la taula atòmica correspon al número indicat. Un element químic gris i brillant, alhora, opac i lluminós com ho és la poesia d’Anna Gual.

Les ocultacions és un llibre de reflexió que avança sobre dues línies paral·leles que acaben per convergir: l’empremta genètica i el sentit de l’escriptura. Insisteix, com ja he dit, en la temàtica de l’obra anterior, i molt especialment en les dues darreres entregues amb les quals dialoga constantment. Per exemple, si a Altres semideus posava en dubte que «tot el que escrivim és sempre una resposta a una pregunta no formulada», ara, a Les ocultacions afirma que «escric per pertànyer als altres». I si a Ameba posava nom a la vibració magnètica emesa per unes cèl·lules que anunciaven el desenvolupament d’un futur nadó, ara, amb molt de dolor, es lamenta de la pèrdua del nonat dient que «quan vas decidir no sortir / pel forat dels elixirs / tot tornà al dia zero».

L’estil de l’Anna Gual és prosaic i utilitza un lèxic molt col·loquial; atès que escriu sense rima ni mètrica, la musicalitat i el lirisme s’aconsegueixen amb figures literàries com ara l’anàfora i la personificació

L’estil de l’Anna Gual és prosaic i utilitza un lèxic molt col·loquial; atès que escriu sense rima ni mètrica, la musicalitat i el lirisme s’aconsegueixen amb figures literàries com ara l’anàfora i la personificació. Una fórmula fonètica recurrent que requereix molta més intuïció que la necessària per escriure, per exemple, un sonet. Però és amb aquests estris amb els quals l’autora crea unes imatges molt sensibles que ens atrauen per l’oscil·lació entre la mirada interior i l’obertura a l’entorn, entre la paraula i la vida, entre la llum i l’ombra: «il·lumina’m / allò que no veuré mai».

Anna Gual escriu com qui gesta, «escric des d’abans de ser», seguint un procés creatiu d’indagació, o d’excavació, per trobar el més ocult, i sempre amatent al llinatge que li és propi. Només així, amb aquesta atenció tel·lúrica, amb «una fe de roca volcànica», es pot sentir i expressar amb passió allò que realment un mateix sent i viu, perquè «hi ha secrets que si fossin compartits foren miracles». Escriure, per tant, per treure a la llum el secret més ocult. No us perdeu aquest llibre enlluernador!