Amb les seves novel·les, Iris Murdoch no només volia construir complexes i apassionants peripècies narratològiques marcades per l’aire de les comèdies de William Shakespeare, també desitjava posar en pràctica algunes de les idees més destacades del seu sistema filosòfic, consagrat a una nova moral bastida a partir de la bondat. Murdoch tenia el convenciment que la bona literatura és un laboratori en què s’assagen els futurs de la humanitat. És com si Núria Perpinyà hagués volgut seguir aquesta premissa amb la seva darrera novel·la, Diatomea, una veritable aventura intel·lectual i dinàmica que ha publicat La Magrana en un renaixement fructífer. Aquesta nova obra de Perpinyà presenta un segle XXIII en què un científic megalòman vol eliminar l’aigua de tot el planeta per salvar, segons les seves insòlites teories, el món. La seva pensada herzogiana serà portada fins a les màximes conseqüències a partir d’una torrentada demagògica que és una crítica molt oportuna contra un present nostre en què la ultradreta s’arma lentament.

un segle XXIII en què un científic megalòman vol eliminar l’aigua de tot el planeta per salvar, segons les seves insòlites teories, el món. La seva pensada herzogiana serà portada fins a les màximes conseqüències

Diatomea de Núria Perpinyà és una novel·la molt incisiva que proposa un estudi minuciós de la realitat a partir d’una especulació fantàstica que es mou entre la utopia i la distopia. Malgrat ser una nova incursió bernhardiana a través de reflexions despietades i implacables contra les misèries congènites de l’ésser humà, sobretot la niciesa i la corrupció, és també una obra francament divertida, irònica, dotada amb un lleuger i tanmateix efectiu toc de mala llet, i amb els característics jocs escènics i de paraules de l’autora, que constaten una subtil capacitat poètica que algun dia, de ben segur, es confirmarà del tot. I és que Perpinyà escriu prodigiosament i demostra disposar d’una intel·ligència superlativa, d’una perícia tècnica envejable i d’una meravellosa intuïció que li permet assolir les seves desmesurades, i reeixides, ambicions.

Els diàlegs són també vibrants, i constaten la capacitat dramatúrgica de l’autora i investigadora, que ha escrit obres de teatre com ara El vici, Els cal·lígrafs o Els privilegiats, però també estudis reveladors talment La cadira trencada. Teatre català d’avantguarda. Narratològicament, la muntanyenca Núria Perpinyà, que té en les terres endins les seves arrels, ha escrit amb Diatomea una bella oda visionària a la mar després d’haver perpetrat obres altament tel·lúriques com són Mistana, Al vertigen o I, de sobte, el paradís. Un canvi tan radical no era fàcil, no només de context ambiental sinó també de registre, però el resultat és una novel·la admirable i prodigiosa en tots els aspectes que no decau en cap moment i presenta un ritme dinàmic constant.

contra les misèries congènites de l’ésser humà, sobretot la niciesa i la corrupció, és també una obra francament divertida, irònica, dotada amb un lleuger i tanmateix efectiu toc de mala llet

La ciència ficció està vivint un molt bon moment en llengua catalana. Editorials com ara Males Herbes, Mai Més Llibres o Spècula, molt dedicades al gènere, publiquen activament obres originals o traduïdes. Però el ventall també s’ha obert a col·leccions que no només treuen a la llum obres d’aquest gènere específicament: és així com bèsties narratives reputades com són Núria Perpinyà, amb Diatomea a La Magrana, o més recentment Martí Domínguez amb Mater, Premi Proa de Novel·la, han eixamplat els territoris expressius per endinsar-se en nous viaranys que, a través de la imaginació especulativa, volen incidir en aquesta nostra realitat tan caòtica, líquida i apassionant amb la qualitat inqüestionable d’unes capacitats d’escriptura més que demostrades. A través de la mar i de la maternitat futuribles, dos dels prosistes de més valor del nostre panorama radiografien quirúrgicament la realitat immediata per bastir noves possibilitats de la humanitat en el gran laboratori vivent de la literatura.