Tres dones, les cicatrius de la vida: ‘El dit de Déu’, de Raquel Ricart

per Vicent Garcia Devís

Narrativa

Raquel Ricart
Raquel Ricart
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Aquest El dit de Déu és la història de tres dones que traven una forta amistat entre elles no absenta de conflictes d’interessos. Elles, la Nora, l’Escriptora i un Jo narrador són les tres potents protagonistes d’aquest emocionant i tendre relat, potser el més íntim i personal de l’escriptora, l’escriptora real de la trama, Raquel Ricart. Són tres dones que escriuen i llegeixen i això les marca per a tota la vida, una existència encordada entre elles com el fil d’un collar de perles.

En la novel·la, una escriptora es refugia en l’alcohol després d’haver deixat enrere una infància difícil en què no faltaren els abusos sexuals per part del pare i després de viure una joventut díscola. La Nora, una dona gran que, de petita, va ser abandonada en un orfenat li fa les feines de la casa. Nora, que va patir una infància més difícil encara, és el segon pilar d’aquesta magnífica història. Totes dues pertanyen a dos mons distints i acaben sent més que amigues, confidents, com una filla i una mare. Les dues escriuen, cadascuna a la seua manera, sobre el seu passat, sobre les seues experiències, sobre el present, de vegades tan difícil. I trenada amb les seues històries, una tercera veu –Jo–, que es postula com a autora-narradora de tota l’estructura del llibre, ens conta experiències pròpies que s’infiltren i s’intercalen en la novel·la i entre les seues protagonistes.

Proa (2022)
no falten al·legories a totes les dones escriptores que l’autora admira: Selma Lagerlöf, Jean Rhys, Agatha Christie, Katherine Mansfield, Colette o Virginia Woolf

Elles tres són els tres pilars d’aquesta memòria de memòries: la Nora, l’Escriptora i el Jo. Les tres veuen, viuen i conten les seues experiències i la seua pròpia vida des de tres òptiques diferents. Les tres s’acusen que alguna d’elles els furta les històries i les conta com a pròpies: lladres d’històries. Les tres protagonistes parlen i actuen entre elles per completar un relat ric i complex en el qual no falten al·legories a totes les dones escriptores que l’autora admira: Selma Lagerlöf, Jean Rhys, Agatha Christie, Katherine Mansfield, Colette o Virginia Woolf.

Un dit de Déu que representa la submissió davant la violència intrafamiliar contra les dones, i també contra les filles més menudes en un món embrutit per la pobresa i la misèria provocada per la guerra i una llarga dictadura, on els rics ordenen i els pobres callen.
La malaltia, el càncer, un pit tallat, els hospitals... són un altre fil conductor del sofriment vital d’aquestes dones. Tres veus, tres línies narratives que s’entrelliguen, tres mirades angulars que conten de manera polièdrica sobre els mateixos fets, sobre la mateixa idea medul·lar. Jo –el tercer pilar– fa:

El meu oncòleg, cal dir-ho, és un amor de persona. Amable, alegre, sensible i, a més, ben paregut. Però això no lleva que en el moment que entre per la porta de la seua consulta a l’espera d’un parell de mots que dissoldran la por, la llum i tot, ell siga ungit amb el poder sagrat d’un sacerdot. I quan ell pronuncia, els mots, quan em mira i em diu tot bé i m’absol, jo dic amén, per dins, i sent que em torna a regalar la vida, un quant temps més.

En el capítol «La xica del llamp» la tercera veu –Jo–, que es troba a l’hospital, conta un fet extraordinari. Estant a l’hospital per una peritonitis, Jo es va assabentar que al costat de la seua habitació hi havia una xiqueta –l’Escriptora quan tenia onze anys– a qui havia travessat un llamp de cap a peus i no va morir. Jo: «És que és una cosa difícil d’imaginar, un llamp que t’entra pels peus, et llança al cel i no et mata. Et fa pensar que hi ha alguna cosa més gran que nosaltres... Sí, això em fa pensar a mi».

Raquel Ricart, una veu potent que en un altre país seria una de les grans, utilitza en El dit de Déu un llenguatge ric, que emociona, el document està escrit en una llengua que ama profundament i això es nota en el text perquè està escrit amb uns mots deliciosos. L’autora (Bétera, 1962) recupera una flexió verbal riquíssima, incorpora formes clàssiques del passat simple que només sobreviuen en algunes comarques al voltant del Cap i Casal: aní, torní, viu, fiu... Quan parla Nora: «I si jo tenia quimera d’això de sa mare era perquè un dia que la senyora Heloïsa m’havia enviat a comprar cinta blanca i fil de brodar de color blau, quan entrí dins la botiga de Pilar la Merla, hi viu una dona que triava uns botons. Mentre ella els triava, que jo ja havia dit bon dia, la senyora Pilar em demanà com anava la senyora Heloïsa i jo li diguí que bé, moltes gràcies». 

Raquel Ricart descriu el patiment d’aquelles dones, però també narra amb un delicat, suggestiu i exquisit mode les escenes amoroses de totes les històries, com ara la del coix que es casa amb la Nora. De l’amor carnal a l’amor filial... L’escriptora –Jo– ho remata amb una referència a la mare, a sa mare en les setmanes finals de la seua existència quan ella, la filla, –Jo– la llavava, dia a dia, en el seu llit de mort, uns mots que aborronen el lector, a punt d’acabar la lectura del llibre:

Li vaig palpar cada os, els músculs atrofiats, les taques de la pell, les covetes de les orelles, els llavis de la cara, els llavis de la vulva, les galtes de la cara, les galtes del cul. Del ventre, li recorria sempre amb els dits aquella cicatriu que marcava el lloc per on m’havien tret del seu dedins, aquella ratlla que signava la meua existència, aquella cicatriu d’un color moradenc i rosat. El mateix matís de les meues cicatrius, les que volia contar, les que demanaven de ser contades, les que crec que em fan real i vertadera.