Safo de Lesbos, la primera rapera de la història
Fa uns mesos vaig veure al Teatre Romea de Barcelona, dins el Grec 2022 Festival de Barcelona, una representació teatro-musical, molt kitsch per cert, sobre la poeta de la Grècia antiga Safo de Lesbos. La dramatúrgia la signava Marta Pazos, qui dirigia la companyia Festival Internacional de Teatro Clásico de Mérida. L’actriu principal i directora musical, Christina Rosenvinge, va dir que Safo vindria a ser la Rosalia dels nostres temps, la cantant catalana que avui dia volta pels escenaris d’arreu del món. Aquesta comparació em va fer dubtar si era afortunada o no. I ara voldria sortir de dubtes.
L’actriu principal i directora musical, Christina Rosenvinge, va dir que Safo vindria a ser la Rosalia dels nostres temps, la cantant catalana que avui dia volta pels escenaris d’arreu del món
Com a diletant de les belles arts que soc, i en especial de la disciplina literària, em proposo fer un breu exercici de literatura comparada que té el seu origen en les primeres troballes d’un papir a l’època de l’antiga Grècia i posar-lo en contrast amb les creacions literàries que en el moment actual flueixen de forma binària a través d’internet o de les xarxes socials. Dit d’una manera més concreta, a partir de l’admiració i l’entusiasme que professo pel món literari, pretenc capficar-me en les diferències i semblances entre dos punts separats per molts segles i en un terreny com és l’art de la paraula. I, per tal de delimitar l’ampli camp de treball que aquest estudi suposa, em centraré en el gènere literari de la poesia.
Imaginem-nos, per un moment, que ens trobem en un bell paratge de l’illa de Lesbos, pels volts de sis segles abans de la nostra era. Sota una olivera se senten uns versos que una poeta anomenada Safo recita acompanyada del so d’una lira, l’instrument que solia guiar les seves composicions i que tocava amb un plectre, el que ara en diem pua, i del qual es creu va ser ella la inventora. Poesia i música, germanes bessones sempre en harmonia. Per això Safo és reconeguda com a poeta d’extraordinari lirisme. Composicions que ens han arribat de forma parcial i molt fragmentària, ja que es calcula que no disposem ni d’una dècima part del que s’intueix que va arribar a compondre. Prova de la seva exquisidesa és que va ser considerada la desena de les muses inspiradores de la lírica al costat mateix d’Erato, qui representava la poesia amorosa o lírica i que sempre portava una lira entre les mans. És bo recordar, a més, que les nou Muses, filles de Zeus i de Mnemòsine, són, d’acord amb la mitologia grega, les protectores de les arts.
Curiosament, la poeta Safo va pujar a l’Olimp dins una societat on, malgrat la tolerància de l’homosexualitat, el masclisme imperava sense embuts. Safo de Lesbos, però, va ser una poeta que, més enllà de cantar l’amor lèsbic de forma monòdica, també protagonitzava comèdies obscenes i escrivia biografies fantasioses, motiu pel qual va ser titllada «d’amant insaciable i depravada o directament de prostituta», en paraules del filòleg Eloi Creus, frase que podeu llegir en la recent edició d’I desitjo i cremo publicada per Edicions Proa i de la qual em vaig fer ressò en aquesta tribuna. Potser per apaivagar els ànims, Safo també oferia cants corals anomenats epitalamis que festejaven noces de les seves amistats així com altres tipus d’himnes dedicats als déus que eren venerats de forma recurrent. Una revolucionària del seu temps que posava veu a fets quotidians sense miraments ni complexos. Desconeixem, com és lògic, la melodia dels cants que acompanyaven les creacions poètiques, però podem gaudir de la musicalitat dels seus versos gràcies a l’adaptació d’Eloi Creus a l’harmonia catalana actual. Els versos que ens han arribat de Safo segueixen una mètrica impecable a base de diferents peus que doten els poemes d’una melodia captivadora basada en la coneguda estrofa sàfica que consisteix en tres versos decasíl·labs i un quart vers tetrasíl·lab.
De què parla Safo?, quins són els seus temes més recurrents? Doncs parla de la impossibilitat de l’eterna joventut i del pas implacable del temps «el meu cos, que una vegada va ser tendre, ara la vellesa l’ha marcit». I de la passió amorosa i del desig: «i desitjo i glateixo amb ardor». També celebra les arts d’Afrodita, la deessa de l’amor i la persuasió, suplicant que li faci costat com a aliada en la seva particular lluita amorosa: «A qui fetillo aquest cop per tornar-la al teu amor? Qui et fa mal, Safo?», respon la deessa a un prec de la poeta. I, insisteix, que el més bonic del món es perseguir a qui s’estima: «Voldria veure els seus passos que encisen, / i l’espurneig que n’il·lumina el rostre». I altres invocacions a les divinitats i a les gestes de les deesses.
El rap és, en realitat, una cançó parlada amb base rítmica molt accentuada. El seu caràcter oral, la seva temàtica basada en la manifestació d’inquietuds i preocupacions, així com la manera de dirigir-se al públic, ha fet que el seu missatge es compari al dels joglars medievals
Fem un salt en el temps i situem-nos ara dins d’un ampli local nocturn amb un escenari il·luminat de llums alternants i farcit d’aparells musicals. És a dir, estem a l’altre extrem del bucòlic camp obert on escoltàvem refilar ocells com a fons musical. Situem-nos, doncs, en el referent oposat de la dialèctica que hem establert, amb la cantant Rosalía, de qui coneixem tots els detalls del seu art. Es tracta d’una cantant que mescla el flamenc tradicional amb estils moderns com ara el pop, el rap, el hip hop i la música experimental. Fórmules totes elles de recitació molt similar. Centrem el focus en un sol dels estils per concretar millor l’argumentació: el rap. El terme rap, el més icònic de tots, es refereix a l'art de rimar, acrònim de Rhythm And Poetry, o també, en el seu vessant castellanitzat, en l’apòcope de rapsode. Fins i tot, trobem a l’Oxford English Dictionary que el significat original de la paraula «rap» és «fer un so a conseqüència d'un moviment ràpid», atès que una de les característiques diferencials és l’àgil improvisació. El rap és, en realitat, una cançó parlada amb base rítmica molt accentuada. El seu caràcter oral, la seva temàtica basada en la manifestació d’inquietuds i preocupacions, així com la manera de dirigir-se al públic, ha fet que el seu missatge es compari al dels joglars medievals. Està classificada com un tipus de poesia molt visceral que es rebel·la contra totes les normes, i això fa que els rapers, s’expressin d'una forma molt directa. Però que sigui directa no desmereix la seva estructura poètica perquè les cançons d’aquest estil creen imatges en forma molt lírica per expressar la realitat que volen descriure. Com diu el conegut raper Zenit: «Tinc un pacte amb la rima, ella m'estafa, jo l'acarono en la tarima i anem plegats al cim». Quan es va crear el rap? Si filéssim prim, i tenint en compte la base dialogada del gènere, podríem dir que el seu origen més atàvic es troba en la regueifa gallega, en els bertso-lari del País Basc, en el glosat menorquí, o en el trovo de Granada. Si ens situem ara en la més propera actualitat, hi ha un consens en el fet que l’origen de la cosa va ser a Jamaica. A mitjan dècada dels setanta es va traslladar a les festes més tronades dels barris perifèrics de Nova York, on vivien comunitats afroamericanes i llatines. Kool Herc és generalment reconegut com el pare de criatura, però el veritable honor és per a Raper's Delight, el primer amb veritable èxit comercial, les composicions del qual han fet, en poc temps, la volta al planeta.
L'estructura d’una cançó de rap sol ser sempre la mateixa: 2/3 versos, 1 tornada, 2/3 versos més i de nou tornada. Vers isosil·làbic basat en el predomini de monosíl·labs, en la cesura i en la rima. L'últim vers sempre ha de ser molt contundent. Bons exemples en podem trobar a youtube escoltant, entre altres, The Morning de Cruel Summer. Per conèixer quina és la temàtica o la lletra típica d’un rap, res millor que uns quants exemples. Diu el raper Nach: «Els meus somnis són mentides que un dia deixen de ser-ho». I un altre del japonès Kase O: «Em beuré fins a les copes dels arbres, prendré de tot menys decisions». I si tornem a la nostra cantant Rosalia, podem llegir un fragment de la cançó Motomami, on es repeteixen uns versos que diuen: «A cada copia que ves / tú dale tu bendición / y yo no quiero competir / si no hay comparación».
si un raper és capaç de recitar respectant el tempo i el ritme, desgranant conceptes i metàfores a una velocitat considerable, no pot sinó considerar-se un veritable poeta, «un joglar dels nostres temps»
Dues propostes líriques tan allunyades en el temps tenen algunes coses en comú. Per una banda, si un raper és capaç de recitar respectant el tempo i el ritme, desgranant conceptes i metàfores a una velocitat considerable, no pot sinó considerar-se un veritable poeta, «un joglar dels nostres temps», com afirma Enrique Santos Unamuno en la seva tesi: El resurgir de la rima: los poetas románicos del rap. Per altra, l’acompanyament de la recitació amb un instrument musical apropa encara més els dos singulars estils poètics. La rima en el cas del rap és molt més accentuada que la sàfica, segurament per incrementar el valor musical d’una recitació força monòdica. Es podria objectar que el rap té un component teatral, però res no sabem de com eren les representacions corporals a la Grècia de Safo. Seguim la comparativa: la variació tonal dels rapers és molt pobra i podem imaginar que en el cas grec també ho era degut a l’escassetat de cordes i la limitació de registres que conté una lira. Una diferència poc significativa seria que el rap acostuma a incorporar la tornada mentre que la poesia que coneixem de Safo, no. I un altra semblança: el rap té la seva gènesi a peu de carrer i en les classes baixes, es desfoga i vol combatre les injustícies, mentre que la poesia de Safo canta l’amor, els déus i parla de fets quotidians sense complexos.
La poesia culta, barroca o clàssica, modernista o post-modernista, abstracta o amb poc rigor rítmic, cal·ligramàtica o poètica del cos, totes elles queden lluny dels dos tipus de poesia que breument hem analitzat, la poesia sàfica i el rap. Ambdós estils aposten per l’exaltació dels sentiments de forma direca i molt rítmica. Per tant, per molt separats en el temps que estiguin aquestes dues escoles, es pot inferir que tenen molts punts en comú i m’atreveixo a reconèixer que, sovint, els extrems es toquen.
Potser ara s’entén millor el paral·lelisme que hi veu l’actriu Christina Rosenvinge entre la poeta Safo i la cantant Rosalia i que, qui sap?, potser és una idea amb molt de sentit. Un exercici de literatura comparada.