‘La tardor em sobta’ de Francesc Parcerisas

per Rafa Gomar

Assaig

Francesc Parcerisas
Francesc Parcerisas
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

El primer que em va cridar l’atenció de La tardor em sobta va ser el dibuix de la portada: un dodo amb gaiato de colors vius. Després, vaig esbrinar que es tractava d’un guaix en un quadern de notes del 2009 del mateix autor. Bonic el títol i bonica la portada.

Vaig continuar sadollant la curiositat d’aquest dibuix i en llegir el títol: El Dodo de l’Alícia, va seguir sobtant-me l’explicació: «El dodo, Didus ineptus de Linneu, és l’ocell que no vola —la manca de depredadors li va fer perdre la capacitat de volar—. L’arribada dels homes a l’illa Maurici, on tenia l’habitat, va provocar, amb la destrucció del bosc i la introducció de nous depredadors, la seva extinció. El dodo que apareix a Alícia al país de les meravelles de Lewis Carroll és sovint considerat una sàtira del mateix autor»

Un ocell que no vola i que s’extingeix a causa de la mà dels humans i el símbol d’una sàtira, doncs, són els primers advertiments paratextuals que ens ofereix Parcerisas per encetar la lectura del seu tercer dietari. La primavera a Pequín (2013) i Estiu (2018) són els dos anteriors.

Quaderns Crema (2022)

Així doncs, sense haver llegit encara ni una paraula del text de La tardor em sobta, el prestigiós poeta i traductor ja ens dona unes pistes d’on ha emmarcat la seua última obra.

Seguidament, l’escriptor ens adverteix –a mode d’un pròleg que no ho és– que «aquest llibre recull una part d’allò que he anat anotant en llibretes, paperets, bocins de diari, tovallons, sobres vells... perquè la importància de les restes, com de les deixalles d’una llar, és que permeten reconstruir imaginativament la part del tot a la qual en algun moment van pertànyer.» 

Aquestes anotacions que engloben i recreen records, amics, lectures, somnis, reflexions, objectes o paisatges quotidians, es constitueixen en una exploració vital, íntima i imaginativa que intenten donar una orientació global a l’existència, però que resulta incompleta i insuficient, segons l’autor

Així, els fragments, les engrunes, la suma de bocins quotidians que ell guardava, són convertits en literatura «com un testimoni potser d’una vida o d’un temps». Aquestes anotacions que engloben i recreen records, amics, lectures, somnis, reflexions, objectes o paisatges quotidians, es constitueixen en una exploració vital, íntima i imaginativa que intenten donar una orientació global a l’existència, però que resulta incompleta i insuficient, segons l’autor.  

Amb les anotacions d’aquest dietari, inútilment —com ens dirà a la pàgina 108—,  prova de posar ordre a un món que no té sentit ni unitat, però que segons ens proposa, amb la imaginació i la memòria podem compensar-hi les mancances. 

Tot i reivindicar les petites coses, la rutina, les vulgaritats quotidianes o les banalitats front als grans esdeveniments, Parcerisas està convençut que tampoc no són suficients davant l’existència. Ni tan sols quan un és escriptor, ni tan sols amb l’escriptura. «Perquè la vida és feta (tota ella n’és plena!) d’aquestes banalitats intranscendents que ens fan ser qui som, com som —i fins i tot, per ventura, qui no voldríem ésser—» (pàg. 17). O «En efecte, el que jo puc escriure és trivial, però no puc escriure sobre res més que sobre aquesta vulgaritat de la vida humana» (pàg. 56); afirmació que reitera en l’anotació posterior de la pàgina 83, i conclou amb «Tot plegat, potser es redueix a un relatiu menyspreu meu per la condició humana en si, o per les seves formes habituals de manifestar-se», de la pàgina 74.

El dodo, el shu i l’ou de fusta, són els símbols de la mà de l’home destructor i insensible, capaç de no aprofitar l’ombra del shu, ni la bellesa del dodo, i de convertir en inútil l’ou de fusta

Prosseguint des de les primeres línies de la ressenya, voldria incidir en la idea del dodo i la inutilitat.  A la pàgina 135, Parcerisas conta que s’hi topeta amb la història de l’arbre shu, un arbre gegant, que des del punt de vista comercial i econòmic és un arbre inútil: la fusta no és bona, plena de nusos i forats, i com que està ubicat al costat del camí, la gent tampoc no l’usa ni aprofita la seua bella i acollidora ombra. O també amb «L’ou de fusta» de la pàgina 146, un objecte avui obsolet, malgrat la seua bellesa i utilitat anterior. El dodo, el shu i l’ou de fusta, són els símbols de la mà de l’home destructor i insensible, capaç de no aprofitar l’ombra del shu, ni la bellesa del dodo, i de convertir en inútil l’ou de fusta.

Parcerisas és un escriptor càlid i elegant, d’una prosa neta, clara i pròxima que t’embolcalla amb la seua delicadesa i una mirada escèpticament lúcida i irònica que gira al voltant de la vida, la literatura i el seu món personal. Està convençut que hi ha persones que encara estan capacitades perquè la tardor els sobte i s’entesten a resistir, però que aquest sistema econòmic on vivim ho transforma tot en material de rebuig.

Sense cap voluntat d’interpel·lar el lector, sembla advertir-nos que la mà de la humanitat està fent inútil la sensibilitat, la vida i la literatura, i nosaltres hem de conviure-hi i actuar en conseqüència, amb totes les contradiccions que això representa. Escriure o llegir, doncs, esdevé un tret de rebel·lia.