Fa relativament poc vaig escriure en aquestes mateixes pàgines virtuals sobre La identitat narrativa valenciana en el segle xx. Cap al final d’aquelles ratlles deia que el llibre d’Adolf Piquer m’havia despertat l’interès per llegir alguns textos narratius que no coneixia. L’afirmació no era pas un recurs literari per a donar més valor al llibre: ans al contrari, era del tot certa. Els mots de Piquer que van alimentar el cuc de la meva curiositat apareixen en l’apartat «La infantesa o el temps retrobat» i són, concretament, els següents:

La guerra i la postguerra lligades a la memòria de la infantesa i l’adolescència també marquen d’una manera decisiva les novel·les de Frederic Martí Guillamon. El carrer de Rubiols (2001) se centra més en el trauma de la guerra als ulls infantils, La ciutat trista (2003) presenta la València dels anys quaranta i cinquanta filtrada pels ulls adolescents, d’un jove que acaba de perdre la seua germana a causa de la tuberculosi. La malaltia és el símptoma més evident de la vivència i del dolor de la postguerra. D’altra banda, els costums de la ciutat, les escenes urbanes, retraten amb molta fidelitat un entorn en què el jove protagonista es troba ofegat.

Tot d’una que vaig llegir això, vaig enviar un missatge a la llibreria, una mica angoixat per si els anys transcorreguts havien fet que l’editorial descatalogués el llibre. Tanmateix, un parell de dies més tard, Joan Albero, el meu llibreter de capçalera, em feia a mans els dos volums sol·licitats, en primera —i, per tant, única— edició. És l’avantatge que té el nostre petit mercat editorial: no guillotina les novetats als pocs mesos d’aparèixer si l’edició no s’exhaureix.

En obrir El carrer de Rubiols, el primer que m’hi vaig trobar, a banda d’un plànol de la ciutat de València que deu ser de principis del segle xx enganxat a la solapa, és un pròleg de Joan F. Mira

En obrir El carrer de Rubiols, el primer que m’hi vaig trobar, a banda d’un plànol de la ciutat de València que deu ser de principis del segle xx enganxat a la solapa, és un pròleg de Joan F. Mira. No sempre, però de vegades, el pròleg d’un llibre n’és una bona ressenya. En aquest cas, el de Joan F. Mira en podria ser la millor. De fet, reconec que he estat temptat d’emular Josep Pla i, en un exercici de plagi absolut, copiar l’escrit de Mira, signar-lo amb el meu nom i trametre’l perquè me’l publiquessin. El text de Mira té totes les característiques exigibles a una ressenya: fa una bona descripció de l’obra, la contextualitza i ens n’ofereix una valoració personal. I, a més a més, s’ajusta a la llargada exigida per La Veu dels Llibres. Vaja, una ganga. Òbviament, us commino a llegir el pròleg de Mira, però això no us allibera d’haver de suportar que jo digui la meva. Que em llegiu o no, això ja és cosa vostra.

És una València que ja no existeix, en alguns casos, que ja no existeix ni físicament, perquè la dèria constructora ha fet desaparèixer edificis i fins i tot carrers, com ara el que dona nom al llibre

Deixeu-me dir, d’entrada, que discrepo amb Piquer en l’adscripció d’El carrer de Rubiols i La ciutat trista al gènere novel·lístic —el debat donaria per a moltes i moltes pàgines d’un interès ben relatiu més enllà de l’àmbit de les dèries acadèmiques—, però no en la descripció que en dona, tot i que jo la matisaria. Com apunta, efectivament, el trauma de la guerra civil marca El carrer de Rubiols. Tanmateix, tot i que per la data de naixement —el 1930—, l’autor no pot tenir pràcticament records previs a l’enfrontament bèl·lic, la descripció que fa de la seva família aporta dades, i sobretot sensacions, en què la guerra no té una presència tan insistent. Certament, en altres hi és de manera gairebé aclaparadora: la mort de l’oncle, la por a les represàlies, els bombardeigs, les penúries, la fam…, però també hi ha les sessions de teatre amb la tia, els regals del padrí, la il·lusió final del trasllat a un pis nou de l’Eixample… Hi ha la mirada sempre tendra i innocent de l’infant, filtrada per la del jove que serà anys més tard i per la de l’adult que és quan escriu els seus records. Hi ha, també, al costat dels membres de la família —de les dues famílies, la paterna i la materna, sempre ben delimitades—, l’altra gran protagonista de la narració: València. És una València que ja no existeix, en alguns casos, que ja no existeix ni físicament, perquè la dèria constructora ha fet desaparèixer edificis i fins i tot carrers, com ara el que dona nom al llibre, al voltant del qual orbita la vida i, per tant, la narració de Martí Guillamon.

Llibres com els de Martí Guillamon són necessaris: aquest i el que n’és la continuació, La ciutat trista, que formen part d’una trilogia que l’autor no va acabar de completar, potser per esgotament, potser per desencís, potser per… La memòria, en tot cas, és necessària i es pot construir amb textos de gènere divers. Des de la historiografia a la novel·la, des de la poesia als llibres de memòries. Fa uns mesos Frederic Martí Guillamon va morir. Tenia 92 anys. Va tenir una vida intensa, que va dedicar al teatre, a fer de llibreter —amb Toni Mestre va fundar i gestionar la llibreria Ausiàs March de València; amb Toni Mestre es va casar anys més tard—, a la literatura… En un mot, a la cultura, des de la gestió, des de la creació o des de l’activisme. Mai no calen excuses per acostar-nos a un llibre, però si en voleu, recordar i homenatjar Martí Guillamon és un bon motiu per fer com jo, acostar-vos a la vostra llibreria i demanar un exemplar d’El carrer de Rubiols.