No sé si empès per la commemoració del centenari del naixement de Fuster que ara ja s’acaba o per simple casualitat, m’ha caigut a les mans El pensament i l’acció. De Marx a Gramsci en Joan Fuster, un llibre que vaig comprar fa temps però que s’havia refugiat en l’extensa pila dels que estan per llegir. Es tracta d’un recull d’articles de diversos autors coordinat per Antoni Rico que vol tenir una certa unitat, tot i que parteix de concepcions individuals relativament dispars. D’una banda, hi ha les aportacions de Jaume Lloret i Joaquim Carlos Noguera, suecans, de naixement o d’adopció, ambdós nascuts en la dècada dels anys quaranta; ambdós, amics i deixebles de Joan Fuster. D’altra banda, la de tres historiadors que, per edat, ja no han pogut conèixer Fuster en actiu i que, també per professió, ens en donen una visió més acadèmica. Són veus diferents que acaben esdevenint complementàries.

Un Fuster que no sols els parlava de Voltaire o de Bertrand Russell, d’Aldous Huxley o d’Ingmar Bergman, sinó que els oferia la seva biblioteca. Un Fuster, «pacifista a ultrança», que els donava «lliçons magistrals [sobre] l’assumpte valencià»

Jaume Lloret i Joaquim Carlos Noguera signen de manera conjunta tres capítols del llibre, a banda d’uns «Apunts introductoris». El primer és el més estrictament personal. Com indica Joaquim Carlos Noguera, el seu objectiu és «reflectir els nostres records viscuts, per la nostra relació amb Joan Fuster, a partir de principis de la dècada dels anys 60 del segle xx. Vivències tingudes que, probablement, són desconegudes per la majoria de lectors que puguin llegir aquest llibre i que, estem segurs, els podran donar una aproximació prou fidedigna de la personalitat del nostre escriptor i amic, Joan Fuster». Noguera ens mostra un Fuster pròxim, pendent d’activar l’actitud crítica del jovent que s’aplegava «al seu voltant, com si fos un antic filòsof grec». Un Fuster que no sols els parlava de Voltaire o de Bertrand Russell, d’Aldous Huxley o d’Ingmar Bergman, sinó que els oferia la seva biblioteca. Un Fuster, «pacifista a ultrança», que els donava «lliçons magistrals [sobre] l’assumpte valencià» i «tenia la personalitat d’un gegant intel·lectual que tot ho coneixia, tot ho sabia i… tot ens ho ensenyava». Lloret, metge de capçalera de Joan Fuster, insisteix a recordar-nos que era «un home, un veí, un ciutadà, obsessionat per l’honestedat, per l’anàlisi racional, per saber qui és ell i qui el “poble” on li ha tocat viure» i ens dona detalls que els qui el vam conèixer de manera més o menys personal no podem més que corroborar: «era respectuós amb els discrepants […] Però el que no suportava eren les estupideses, el treien de polleguera».

Els altres dos capítols de Lloret i Noguera tenen un to relativament més acadèmic. En el primer, «Antonio Gramsci: apunts biogràfics i conceptuals», a banda de fer un recorregut per la vida i l’obra del pensador sard, mostren la influència que ha tingut en l’àmbit internacional amb una cronologia ben interessant que marca diferències en la recepció segons els diferents països: Itàlia, França, el món anglosaxó, l’hispànic… Tot això per acabar reflexionant sobre la presència de Gramsci en l’obra de Fuster i, més concretament, en Nosaltres, els valencians.

De fet, la pregunta de si Fuster coneixia Gramsci abans de 1962, quan va publicar el seu llibre, és, ben probablement, la que plana amb més insistència sobre El pensament i l’acció. De Marx a Gramsci en Joan Fuster. Lloret i Noguera, en aquest capítol i sobretot en «Gramsci en Fuster. Aportacions i notes per al debat», ens donen arguments, sobretot les coincidències conceptuals i terminològiques, per pensar que sí. Ferran Archilés, per contra —«Qüestió de noms. Joan Fuster i el marxisme el 1962»—, és més partidari del no, sobre la base de declaracions de Fuster mateix i de Raimon, entre altres, i de dades cronològiques que mostren la impossibilitat que Fuster tingués notícia en profunditat de Gramsci abans d’escriure la seva obra cívica més reconeguda.

Personalment, em costa decantar-me per una opció o per l’altra, però trobo ben interessant el debat. Un debat que, de vegades, m’ha fet pensar en la definició que va fer de Fuster el seu amic Vicent Ventura, en qualificar-lo de «xamba genètica». Sempre m’ha costat pensar que un intel·lectual pugui sorgir quasi del no-res: fora del tot idiota concloure que Fuster no té antecedents i influències. Ara bé, tampoc no podem amagar que el salt entre el que hi ha abans de Fuster i el que ell ens deixa és estratosfèric, només explicable per l’excepcionalitat de la seva intel·ligència i la seva dedicació.

fora del tot idiota concloure que Fuster no té antecedents i influències. Ara bé, tampoc no podem amagar que el salt entre el que hi ha abans de Fuster i el que ell ens deixa és estratosfèric

El llibre es completa amb dues aportacions acadèmiques més. La de Giaime Pala en «Gramsci a Catalunya: textos, contextos i debats sobre la seva obra», una reflexió sobre la introducció i la influència del pensament de Gramsci a Catalunya fins a la transició a la democràcia, i la d’Antoni Rico en «Joan Fuster en els partits marxistes dels Països Catalans», un exhaustiu i interessantíssim recorregut de la petjada del suecà sobre l’esquerra dels Països Catalans entre l’aparició de Nosaltres, els valencians el 1962 i les primeres eleccions democràtiques a l’Estat espanyol el 15 de juny de 1977, tot i que l’anàlisi, necessàriament, s’acosta temporalment també cap als nostres dies.

Tot plegat, El pensament i l’acció. De Marx a Gramsci en Joan Fuster acaba esdevenint un llibre força interessant. El lector farà bé d’obviar algunes repeticions fruit de la pluralitat d’autors i d’una manca de criteri editorial i, així mateix, alguns detalls tècnics, com ara la desaparició d’algunes notes, que no resten valor al conjunt. Ben probablement, és un llibre que fa reflexionar, que ens pot fer rellegir Nosaltres, els valencians amb uns altres ulls i que pot fer que ens apropem, també, a l’obra de Gramsci. De fet, en el meu cas, us puc dir que el seu lloc en la pila de llibres per llegir l’ocupen ara els quatre volums i les 3.480 pàgines en italià dels Quaderni del carcere. M’ha acabat resultant cara aquesta lectura, però no me’n queixo pas.