Xavier Serra, en la introducció a En més d’un sentit, ens descriu Josep Basset com algú que «recull ferros vells, i llaunes, i tubs de plom, i reixes, i barnilles de paraigües, i els converteix en escultures». I és que, aquesta, és possiblement la faceta més coneguda de la seua activitat. Jo mateix, quan el vaig voler retratar, vaig pensar en fotografiar-lo al taller, envoltat per aquell particular laberint d’objectes i andròmines d’on sorgien, fruit del diàleg que l’escultor estableix amb materials propis d’un magatzem de ferroveller, renovellades i suggeridores formes tridimensionals. Però Basset, tot i que, com diu Ramon Ramon en l’altre text introductori, «no té ínfules intel·lectuals» i «no vesteix el seu zel artístic de discursos teòrics o carcasses ideològiques», i que defuig amb humilitat ser qualificat d’artista o d’escultor, tracta de cercar el que ell anomena el «misteri de l’art» des de vessants diversos i per diferents mitjans.

Sovint, els textos, en un llibre de fotografies, tenen una funció subsidiària, explicativa; en un llibre de poemes, en canvi, les imatges assoleixen normalment una comesa complementària, il·lustrativa. A En més d’un sentit, però, Basset no fa sobreeixir una cosa per damunt de l’altra

Des de, si fa no fa, deu anys, els qui tenim Basset com a contacte al facebook, li veiem cada dia alguna imatge acompanyada per un text breu. De vegades han estat versos d’algun poeta (diríem que és un bon lector de poesia), però sovint li trobem paraules pròpies que donen sentit a l’objecte mostrat o ens manifesten la intenció que l’ha dut a realitzar la imatge. Alguns dies, ens ofereix un dibuix de traç ràpid, expressiu, d’altres, potser els més, ens deixa una fotografia d’algun objecte trobat, deixat, abandonat, captada al vol amb la càmera del seu telèfon mòbil. I és, precisament, aquesta, la matèria que basteix En més d’un sentit: un recull, ben garbellat i revisat de totes aquelles imatges i textos que, amb el temps, havia anat acumulant en diverses carpetes a l’ordinador.

Sovint, els textos, en un llibre de fotografies, tenen una funció subsidiària, explicativa; en un llibre de poemes, en canvi, les imatges assoleixen normalment una comesa complementària, il·lustrativa. A En més d’un sentit, però, Basset no fa sobreeixir una cosa per damunt de l’altra, perquè hi genera una íntima simbiosi entre totes dues i formen un tot indissoluble. No és, per tant, un llibre de fotografies —molt menys un photobook, tan a la moda— ni és tampoc un llibre de poemes, però hi ha, indubtablement, el que podríem anomenar una poètica de la visualitat, perquè Basset, com explica Ramon Ramon, «és un poeta ocult, o híbrid (…) un poeta que fa ús d’imatge i text a discreció, segons li convé».

Basset defuig, ja siga de manera conscient o intuïtiva, el preciosisme de les imatges i la grandiloqüència de les paraules. No hi trobareu, doncs, ni el virtuosisme tècnic del fotògraf avesat ni la retòrica mesurada del poeta primmirat, perquè en ell no hi cap l’artifici sinó l’ull que s’hi fixa i assenyala, la mirada que recull les coses quotidianes, fins i tot banals, i els dóna una indefugible presència. El que sí que hi ha, però, en aquesta combinació d’imatges i textos és una constant de rememoració, de memòria, pot ser fins i tot un toc de nostàlgia en els objectes que es troba i retrata i que ens fan entendre aquella sensibilitat, que li sembla innata, pel que l’envolta. Una sensibilitat que dona veu a allò més humil: a la pintura escrostonada que es desprèn d’una vella porta de fusta que ens recorda les fotografies d’Aaron Siskind, o a objectes de rebuig tractats com si foren els elements d’un fotograma de Man Ray… «No sembla que Basset vulga elevar la matèria bruta a cap parnàs —ens diu Ramon Ramon—, sinó simplement ‘mostrar-la’, per suggerir que els mateixos objectes, en si, tenen un caràcter o fil narratiu, o una poeticitat, que ens demana un diàleg (…) l’obra de Basset qüestiona la nostra època i el sistema que la defineix».

ni el virtuosisme tècnic del fotògraf avesat ni la retòrica mesurada del poeta primmirat, perquè en ell no hi cap l’artifici sinó l’ull que s’hi fixa i assenyala, la mirada que recull les coses quotidianes, fins i tot banals, i els dóna una indefugible presència

En més d’un sentit ha estat editat, en col·laboració amb la Fundació Vicky Foods, per Afers, ben coneguda per la producció de llibres d’història i pensament, i que de tant en tant ens sorprèn, fora col·lecció, amb l’edició d’obres, com aquesta de Josep Basset, que se situen més aviat en el camp de la creació visual o plàstica que no en la de la recerca històrica o el debat ideològic. És, aquesta, una mena de publicacions de les que el país, tot i la necessitat de tenir a l’abast llibres assequibles de creadors plàstics nostrats, no va sobrat, i això reforça encara més l’excepcionalitat d’una iniciativa editorial que no podem més que engrescar i agrair.