Si vols un llibre de filosofia actual, llig Marina Garcés. Va ser la recomanació que fa uns anys em va fer un amic quan em va sentir dir que feia falta més filosofia al carrer. Des de llavors, he mantingut una relació constant amb una filòsofa que sap analitzar les llums i les ombres d'un context i conjugar-les amb una proposta temàtica que ajude l'ésser humà a resoldre-les.

En un «ara» segrestat per una realitat mediàtica distòpica —la crisi energètica, la guerra d'Ucraïna, la recent pandèmia i el llarg confinament—, Marina Garcés ens proposa una sèrie d'espills narratius on mirar-nos, reflexionar i imaginar. Males companyies és un recull d’assajos que qüestiona el present i increpa el futur amb la proposta de fer-lo nostre, deslligat del segrest apocalíptic dels convencionalismes i de les estructures rígides d'un sistema que es basa en el control, la dominació i la possessió.

«Si la revolució és l’acte històric que consisteix a cancel·lar tota llei política i moral anterior per a poder escriure’n de noves (noves lleis i nous valors), què és allò que no s’atura i que segueix fent i fent-nos mal? Som nosaltres, però nosaltres no sabem qui som».

Els textos escollits per Garcés i la seua anàlisi ens destapen una altra mirada, marcada pel to i per la perspectiva dels seus personatges, que ens acosten als nostres angles morts, incòmodes

Qui som és una pregunta amb molts vessants, moltes interaccions entre el que és privat i el que és col·lectiu, entre la veritat i la mentida, entre el jo i el nosaltres, entre la mort i les aspiracions de llibertat. La filosofia, si té alguna cosa, és la capacitat d’aguditzar la reflexió sobre els temes que envolten la vida. Els textos escollits per Garcés i la seua anàlisi ens destapen una altra mirada, marcada pel to i per la perspectiva dels seus personatges, que ens acosten als nostres angles morts, incòmodes, des dels diferents autors i temàtiques que componen aquesta proposta de diàleg:

Comença amb Dantons Tod –La mort de Danton–, de George Büchner, i la maldat, que ens suggereix la següent pregunta: Com s’escenifica el mal conscient i deliberat? És un dimoni, un ésser d’una altra dimensió o són aquells que «obeeixen les lleis, executen les ordres i respecten les normes»? Continua amb la llibertat, enfocada a través de l’obra Jacques el Fatalista, de Diderot, que la tracta no des de l’arrogància i la dominació ideològica, sinó des de l’escolta de diferents sensibilitats. D’Albert Camus es fixa en els prismes de la veritat: es pot dir la veritat sense mentir? Eduardo de Filippo i la seua obra teatral Le voci di dentro ens acosten a la crisi del son com a representació de l’inici de la societat del malestar. Passa per punts imprescindibles de la pedagogia com ara l’experiència del CESDER (Centro de Estudios para el Desarrollo Rural) en Mèxic, on, sota el títol Una manera alegre d’estar junts per fer allò comú, proposen sanar les ferides des del cos col·lectiu. També s’endinsa en la pràctica de col·lectivització i autogestió de la fàbrica Numax o en el feixisme postmodern del qual parla Santiago López Petit, entre altres temes estructurals per a l’ésser humà. Per a acabar, fa una parada en les llavors del cos, la memòria. Un viatge traçat des de les cartes que l’àvia materna de Marina Garcés va escriure durant la Guerra Civil des de Tolosa de Llenguadoc i París.

La parada final en un lloc tan íntim ens recorda que els pensaments i les reflexions es materialitzen en les accions d’una vida, en un camí de gestos que re-creen les possibilitats: «El cos propi és el punt zero del món. El cos de l’altre es la utopia del món».

ens aconsella imaginar des dels marges, des de les línies de conflicte. I des d’allí, superar les incomoditats i les impertinències per a marcar alternatives a un «realisme capitalista»

En la invitació a aquesta trobada de veus, Marina Garcés ens aconsella imaginar des dels marges, des de les línies de conflicte. I des d’allí, superar les incomoditats i les impertinències per a marcar alternatives a un «realisme capitalista» que limita els possibles i ens fa més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme, com diria Mark Fisher.

Com desfer-nos del domini narratiu, de la persistència d’una agenda de col·lapse? Ensenyorir-nos del nostre futur requereix una revisió del jo, de la seua tendència a la normalització i dels seus vincles viciats sota la dominació, la possessió i el control. Però la proposta d’aquest conjunt de veus va més enllà: d’una banda, té com a objectiu deixar llavors que vulguen construir i recuperar espais oblidats. De l’altra, recrear un nosaltres com a camí i eina per a sobreposar-nos a la malaltia d’un sistema i d’un ésser humà que tendeix a l’apatia, a la desconnexió i a l’autodestrucció. I en l’arrel de tot això, hi ha la invocació a la intel·ligència col·lectiva per a sanar aquest entreteixit de cossos que és la societat.

Les Males companyies sempre m’han portat pel bon camí, diu la seua autora, com una invitació a eixir dels llocs coneguts, desfer-nos dels prejudicis «i emprendre nous aprenentatges» deixant una mà estesa a aquell que vulga explorar-se a si mateix i donant-li una oportunitat a la latència conjunta de voler viure.