Els meus pares van emigrar a França al final de la dècada dels cinquanta. Jo sempre he dit que, malgrat que vaig néixer a la Ribera Alta del Xúquer, vaig ser concebut en terres occitanes. Al principi dels setanta, quan la meva germana entrava en l’adolescència, van decidir de tornar a casa, però mon pare, fins que es va jubilar, va tornar-hi, a l’inici de cada tardor, a fer la verema. Durant els meus tres primers anys de carrera, l’hi vaig acompanyar: els diners extra ens venien molt bé. Era un treball dur, però en tinc records molt intensos i, alguns, molt agradables. La finca on treballàvem, Les Bois des Dames, tenia més de dues-centes hectàrees i files de vinya que semblava que mai no s’acabaven. Dormíem allà mateix i cada matí hi arribava Garcia, amb una furgoneta que semblava dels anys cinquanta. Garcia —simplement Garcia; mai no en vaig saber el nom— ens duia el pa: unes baguette magnífiques, que mon pare, el meu oncle Pep i jo mullàvem en el llom amb tomata que havíem preparat la nit anterior.

es va publicar per primera vegada a l’Argentina el 1941 i des de llavors no s’havia reeditat fins que Adesiara el va recuperar, amb una extensa i interessantíssima introducció de Montserrat Bacardí i Francesc Foguet

Garcia parlava molt. Era d’Avilés i, malgrat els anys transcorreguts i el fet que s’havia casat amb una dona de Violès, el poble en què vivien, a quatre quilòmetres de la nostra finca, el seu francès era bastant limitat. Garcia i la seva dona tenien una botiga de queviures al poble, ben petita, però on podies trobar tot el que necessitaves —cada any hi comprava una navalla Opinel: era com l’únic regal que ens permetíem. En entrar-hi, la cara de Garcia s’il·luminava. No tenia fills i a mi em coneixia des que havia nascut. Potser per això, tot d’una, se m’acostava i començava a contar-me històries. Per a ell, la Guerra d’Espanya era ben present i no podia amagar una sensació contradictòria d’agraïment i de ressentiment envers el poble que l’havia acollit. No entenia com el govern francès, i els governs europeus —les democràcies consolidades d’arreu del món, al capdavall—, havien permès que Franco morís al llit. Em contava, també, com havia travessat la frontera i el temps que havia passat als camps de refugiats —de concentració, deia ell, ben encertadament.

A casa meva, tanmateix, de la guerra, se’n parlava ben poc. Un germà de mon pare, Saoret, havia mort els darrers dies, quan la guerra ja estava perduda. Pertanyia a la Quinta del Biberó i malgrat que la seva presència en les converses dels germans era habitual, sembla que volien recordar-lo més amb l’alegria de la seva joventut que amb la desgràcia de la seva mort. D’ell, només en sé que tocava molt bé la bandúrria.

Quan vaig conèixer la meva dona, a Saoret i Garcia, s’hi va unir el meu sogre. No vaig arribar a conèixer Edelmiro, però aviat vaig saber que havia estat al camp de concentració de Bram. Com passava en la meva família, Edelmiro tampoc no en parlava gaire, però ho havia deixat escrit en una mena de breu autobiografia que havia redactat per si en algun moment resultava útil. A banda d’això, la passió del meu cunyat per la fotografia el va dur a comprar La maleta del fotògraf, d’Agustí Centelles. Entre les instantànies, n’hi havia unes quantes en què els fills van reconèixer Edelmiro. Anys més tard, una d’aquelles fotografies en blanc i negre va servir per a il·lustrar la coberta de Diario a dos voces, de Manuel Lamana, un llibre que també us recomano, juntament amb els de Centelles.

Tot plegat —i ja em perdonareu tota aquesta llarga digressió prèvia tan íntima— em va fer acarar la lectura d’Ombres entre tenebres, de Manuel Valldeperes, amb un interès força personal. Ja d’entrada, per la fotografia de Robert Capa que trobem a la coberta, en què es mostra com un grup de republicans exiliats són traslladats d’un camp de concentració a un altre. És una fotografia duríssima, presa al març de 1939 entre Argelers i el Barcarès: un parell de gendarmes francesos observen displicentment com uns homes abatuts, carregats principalment amb mantes, caminen per un muntanyar cap a la mar, on difícilment trobaran cap protecció.

El llibre de Valldeperes es va publicar per primera vegada a l’Argentina el 1941 i des de llavors no s’havia reeditat fins que Adesiara el va recuperar, amb una extensa i interessantíssima introducció de Montserrat Bacardí i Francesc Foguet. Valldeperes novel·la els duríssims moments de la retirada de soldats i civils des de Barcelona cap a la frontera francesa, amb bombardeigs continus i criminals de l’aviació i l’artilleria franquista, en un èxode que els duu a ser rebuts gairebé com a criminals per la gendarmeria francesa —el seu «Allez, allez!» és continu i estrident—, que separa els homes de les dones i els condueix a camps de concentració, en unes condicions inhumanes que provoquen la malaltia i la mort de molts. La narració se centra, inicialment, en Canals i Recasens, dos joves que «havien nascut, amb pocs dies de diferència, a la mateixa casa de Barcelona i s’estimaven com germans» i que havien estat mobilitzats junts. Més endavant s’hi uneix Ginés. Tots tres viuen —malviuen— en estreta companyonia als camps del Voló, Argelers, Montolieu i Bram, amb l’esperança de la retrobada amb la família, del retorn a Catalunya o, si més no, d’una sortida cap a Amèrica, però sota l’amenaça constant de l’extradició, de ser lliurats a Franco, amb qualsevol excusa.

un text escrit pràcticament en calent. És, per tant, un relat immediat, concebut sense el filtre de la meditació, cosa que hi aporta un valor testimonial ben especial.

Ens trobem davant un text escrit pràcticament en calent. És, per tant, un relat immediat, concebut sense el filtre de la meditació, cosa que hi aporta un valor testimonial ben especial. No està exempt, però, d’una reflexió contínua, en forma de preguntes retòriques del narrador o en boca d’algun dels protagonistes, que amaga consideracions ètiques sobre l’actuació dels col·lectius humans. Això i algunes imatges que, per la duresa, no poden ser fruit de la imaginació del novel·lista sinó de l’experiència del periodista que era Manuel Valldeperes, que ens les transcriu a manera de crònica, com ara aquest passatge que resulta extremadament colpidor i que, malauradament, només és un dels molts exemples que podem trobar al llibre: «Una dona embarassada, terriblement desfigurada per les trepitjades de la massa enfollida pel pànic, agonitza al marge del camí, besant la terra que ha de servir-li de mortalla. Al seu costat, un home plora a sanglots profunds i intermitents i després esclata en una riallada sorollosa, llarga i violenta. Violenta com el seu rostre demacrat, violenta com la seva figura d’espectre vivent.»

Potser la novel·la de Valldeperes no és excepcional —alguns diàlegs, per exemple, resulten poc creïbles— però és digna dins el gènere. Ara bé, està molt ben escrita i és sublim si ens la mirem com el testimoniatge d’un temps i d’uns fets que mai no haurien d’haver passat, que mai no podem oblidar i que mai no hauríem de tornar a viure.