Fa ja una pila d’anys, devia ser durant segon o tercer de carrera, vaig tenir de professor Santiago Renard, que ens explicava narratologia. Tinc uns records molt vagues de la seva assignatura, però mai no he oblidat un comentari més aviat col·lateral que va deixar caure no sé a tomb de què. Probablement empès per una difícilment explicable deformació professional, ens va dir que començava llegint les novel·les pel final, per saber de bell antuvi com acabaven i estalviar-se la tensió que li provocava la incertesa del desenllaç. Amb això, es podia centrar a analitzar millor l’estructura del text, el treball de l’autor amb els personatges, l’evolució tècnica de la trama… Confesso que llavors vaig pensar que Renard era, com a mínim, un professor una mica peculiar —per no dir que la majoria dels companys pensaven que estava com un llum—, però més d’una vegada m’he proposat d’imitar-lo. Mai no ho he fet. A tot estirar, quan la trama d’una novel·la es complica molt, quan és molt intrigant, m’he saltat momentàniament algunes pàgines, per tornar tot d’una al fil argumental que l’autor em proposa. Sé que sense la necessitat d’arribar a un final desconegut, sense l’efecte sorpresa o el plaer de la descoberta, la majoria de textos narratius tenen per a mi un interès molt relatiu.

Hi ha una altra cosa que em plantejo quan acaro una ressenya de narrativa: quina part de l’argument he de mostrar al lector a fi que el llibre li resulti atractiu sense contar-li massa coses perquè, precisament, deixi de resultar-li atractiu. Vaja, com presentar una novel·la sense fer espòiler —sense l’autoespòiler que es feia conscientment el professor Renard ni sense cap altre. Crec que és un equilibri difícil, sobretot perquè hi ha molts lectors altament sensibles a l’espòiler. I si no, comenceu a parlar en públic d’una pel·lícula i veureu.

No us descobriré quin final té, però m’atreveixo a afirmar que Mater —IV Premi Proa de novel·la— és d’aquelles obres que faria gust de llegir fins i tot sabent com acaba. Martí Domínguez basteix una trama molt ben enllaçada

No us descobriré quin final té, però m’atreveixo a afirmar que Mater —IV Premi Proa de novel·la— és d’aquelles obres que faria gust de llegir fins i tot sabent com acaba. Martí Domínguez basteix una trama molt ben enllaçada, amb un fil argumental relativament senzill en què, des d’un primer moment, es veu clar que, més que el final del viatge, el que importa és el recorregut, el viatge mateix. Contràriament al que ens ha ofert en les seves darreres novel·les, que podríem situar en l’ampli espai de la novel·la històrica, en Mater fa tot un canvi de registre i aposta per la novel·la fantàstica, situada a l’Amèrica del Nord en un futur indeterminat però no gaire llunyà, en el qual el nostre present forma part del seu passat, de la seva història. Gràcies als avenços en la tecnologia mèdica, una nova societat ha aconseguit que la reproducció es dugui a terme per ectogènesi, és a dir, per gestació extracorpòria, en úters artificials, amb un alt grau de control genètic, que permet l’eliminació de moltes malalties i limita als progenitors la tria de determinades característiques, sempre que s’ajustin al Protocol —un Protocol en majúscules—, amb unes regles estrictes legalment establertes.

«aquest alliberament de les obligacions biològiques fou fonamental per a la separació dels humans, fou el punt d’inflexió que va separar els uns dels altres, el big bang d’una nova espècie»

L’eliminació de l’embaràs havia permès a la dona uns nivells d’alliberament i d’igualtat totals, fins al punt que algunes diferències físiques entre els dos sexes s’havien anat neutralitzant. I el que és més definitori, tot aquest procés permet l’aparició d’una nova espècie. Com afirma un dels personatges, «aquest alliberament de les obligacions biològiques fou fonamental per a la separació dels humans, fou el punt d’inflexió que va separar els uns dels altres, el big bang d’una nova espècie». I continua: «Es parla de nosaltres com a Homo deus, Homo omnipotens, Homo civis, Homo creator. A mi m’agrada aquest darrer terme, Homo creator. Perquè pense que el que ens distingeix del sàpiens és que ens hem creat a nosaltres mateixos. El sàpiens és fruit de l’atzar genètic, nosaltres no.» L’embaràs, com moltes altres característiques menors, com ara l’olor corporal, queda reservat en aquesta nova societat als humans, uns individus que, a partir de la Segregació, són mantinguts allunyats de la ciutat i exterminats en un procés de colonització de nous territoris per expandir la frontera del col·lectiu considerat superior.

L’embaràs, com moltes altres característiques menors, com ara l’olor corporal, queda reservat en aquesta nova societat als humans, uns individus que, a partir de la Segregació, són mantinguts allunyats de la ciutat i exterminats

En aquest context, Zoe, una estudiant de biotecnologia que havia nascut seguint el Protocol, es queda estranyament embarassada —me’n guardo el motiu, per mantenir una mica el misteri. A partir d’aquest fet, passa a ser considerada un individu únic, estrany, digne d’estudi i d’anàlisi i, per això mateix, decideix abandonar la ciutat. En la seva fugida, l’acompanya Charles, un entomòleg amb una cultura literària sòlida, erudit, amb coneixements enciclopèdics, però que manifesta evidents símptomes antisocials. Tots dos s’encaminen cap a l’oest, en un paral·lelisme clar —i declarat— amb la conquesta de l’oest americà, del far west. De fet, part de la terminologia que es repeteix sovint al llarg del llibre sembla insistir en aquesta connexió: hi ha pioners i hi ha colons, i hi ha territoris per explorar, i, en certa manera, també hi ha els indis que cal exterminar, tot i que aquest paper el representa l’espècie humana. Però, d’altra banda, també hi ha robots i cíborgs al servei de la nova espècie dominant, dedicats a fer la feina bruta de preparar el territori per afavorir l’expansió sobre la base de la destrucció absoluta de qualsevol rastre de presència humana. I com una Utopia a la qual els personatges principals sembla que han d’arribar en algun moment, hi ha Liberty County, que se situa «a l’oest, més enllà dels grans llacs», on es concilia «un equilibri entre el desenvolupament tecnològic i la preservació de la naturalesa humana, un humanisme ecotecnològic» i on conviuen «humans, híbrids, posthumans i transhumans, des d’una llibertat genètica plena».

Mater és certament una novel·la fantàstica, en la línia de la ciència-ficció, però construïda sobre uns paràmetres científics ben sòlids —es nota de manera inqüestionable la formació com a biòleg de l’autor—, la majoria dels quals són ja una realitat o ho seran, ben probablement, en un futur pròxim. Ara bé, també és una novel·la d’idees. Diderot, Bacon, Pascal, Darwin…, la ciència, la religió, l’art, la literatura, la música, la mitologia…, recorren les pàgines del llibre amb una presència gairebé aclaparadora. A mi, aquest vessant diguem-ne assagístic em resulta força interessant, però també puc entendre que acabi esdevenint una mica esgotador per a un lector que prefereixi les trames trepidants, amb dosis no tan intenses de reflexió intel·lectual, de derivacions ètiques o filosòfiques. En quedeu avisats.