Les ciutats no són només construccions urbanístiques i agrupacions de cases, carrers, comerços, edificis més o menys públics o privats, parcs, habitatges, places, aparcaments, mercats, bancs... les ciutats tenen ànima i pols, i bateguen com ho fan els seus habitants. Convoquen els ciutadans per al passeig i la conversa, per al treball, per a la festa o per a la reivindicació, per al dol i per a la joia. És on treballem i estimem, comprem i venem, ens perdem i ens trobem, emmalaltim i sanem, caiem i ens aixequem, en definitiva on vivim i morim. Hi deixem la nostra empremta i alhora nosaltres ens impregnem dels seus perfums, dels seus alés, de les seues presses, de les victòries, de les renúncies i de les derrotes. Les ciutats capitanegen la vida social i cultural, econòmica i política, els pobles que les envolten  se solen adscriure a una o una altra. Són, al remat, l’estendard d’un país.

des de l’arquitectura i l’art, òbviament des de la política i l’economia, des de la societat, però també hi intervé —i molt— la literatura: la creació o la recreació en clau literària de les nostres ciutats

Per això un país també és un territori mental que s’ha bastit a partir de l’imaginari que comparteix una col·lectivitat. La construcció d’aquest territori mental es fa des de la música i el folklore —i les celebracions civils o religioses que els acompanyen—, des de l’arquitectura i l’art, òbviament des de la política i l’economia, des de la societat, però també hi intervé —i molt— la literatura: la creació o la recreació en clau literària de les nostres ciutats.

Algunes ciutats han adquirit una realitat de paraules innegable, tangible, fins al punt que qualsevol apropament seriós a la ciutat de pedra no pot obviar la ciutat lingüística. És el cas per exemple de París —la llista de textos que han contribuït a la formació de la París literària seria infinita i molt variada i podria anar des de Cortázar a Hugo o des de Baudelaire a Simenon— o el cas més emblemàtic seria el Dublín de Joyce. Altres ciutats literàries, més pròximes geogràficament, podrien ser Madrid o Barcelona.

De tot això, els grups de docents —des de les aules de primària fins al món universitari al capdavant, tot passant per l’ensenyament secundari— que treballen en la línia de les geografies literàries en saben molt. En aquest sentit, s’han fet —i s’hi estan fent— interessantíssimes aportacions per acostar la literatura a un públic amb interessos diversos i variats. Així —a més del que podríem denominar el públic directe: els estudiants de llengua i literatura—, la perspectiva didàctica de les geografies literàries i les rutes suscita interés i enriqueix el món del turisme —oferint al costat de l’oferta habitual, un turisme literari i cultural— o el de la geografia, sense oblidar-nos de la sana tafaneria humana que sempre demostra inclinacions culturals. Dit d’una altra manera, han tret la literatura als carrers, l’han passejada, l’han feta visible en els llocs on va ser escrita, viscuda, vista o pensada.

Així les coses, el darrer mes de novembre València, una ciutat que comença a tenir una densitat literària indiscutible, va acollir el IV Congrés Internacional de Geografies Literàries. En aquest sentit, són referència obligada, entre altres, els noms de Llorenç Soldevila, el professor i investigador recentment desaparegut, i Alexandre Bataller, cap del departament de Didàctica de la Llengua i la Literatura de la Universitat de València. Es tracta de dos veritables prohoms de les anomenades Rutes literàries com a eina d’innovació educativa.

Arribats ací, em pregunte per les nostres capitals del sud, per Alacant i per Elx, dues ciutats que, per raons personals, m’estime especialment.

Parlem d’Alacant. Una ciutat que viu de cara a la mar perquè es troba ben acaronada contínuament per la mediterrània —ara Sant Joan o l’Almadrava, adés l’Albufereta, més endavant el Postiguet o el port i encara més enllà el Saladar o l’Aigua Amarga— i alhora està emmarcada pel Benacantil, la Serra Grossa i pel Tossal, sota la mirada vigilant del Castell de Santa Bàrbara. Els seus diversos noms —Alacant, Akra Leuka, Lucentum— parlen del seu passat i del seu present.

podeu consultar el sisé volum dedicat al País Valencià del compendi Geografia Literària del professor Llorenç Soldevila editat per Pòrtic, o també consultar el web Endrets

La situació lingüística i sociolingüística de la capital de l’Alacantí —amb un pes enorme del castellà sobre el valencià que arriba quasi a invisibilitzar-lo— determina de manera definitiva una mirada esbiaixada sobre la construcció de la ciutat literària —lingüística, òbviament. Tot i això i sense ànim de ser-hi exhaustiu i rigorós —per a això podeu consultar el sisé volum dedicat al País Valencià del compendi Geografia Literària del professor Llorenç Soldevila editat per Pòrtic, o també consultar el web Endrets—, podem anotar algunes aportacions importants a la construcció d’aquest territori mental i cultural a l’ombra del Benacantil.

Hi podem trobar des d’alguns poemes de Lluís Alpera —per exemple aquell en què ens passeja per les nits del barri de Santa Creu dels anys huitanta del segle passat «Santa Creu cavalca de nit a Alacant» dins Tempesta d’argent— o alguns altres d’Emili Rodríguez-Bernabeu, de Joan Valls o del mateix Estellés, també algunes novel·les de Joaquim G. Caturla, o textos dispersos de Fuster o de Pla. Més recentment s’hi afegeixen altres noms —continue renunciant-hi a l’exhaustivitat—, com per exemple, Enric Balaguer, Joaquim Espinós, Lliris Picó o Joan Lluís Moreno, que ambienta la seua novel·la Tast de salobre (Aila, 2017) a la ciutat més lluminosa del País Valencià, Alacant.

La ciutat dels misteris, amb una situació lingüística i sociolingüística més amable i valenciana que Alacant, en canvi potser presenta un corpus de textos i autors més reduït que Alacant

I què passa amb l’altra capital del sud? Què passa amb Elx? Elx és l’epicentre del sud del sud. La ciutat dels misteris, amb una situació lingüística i sociolingüística més amable i valenciana que Alacant, en canvi potser presenta un corpus de textos i autors més reduït que Alacant. Tot i amb això, podem trobar textos de Fuster, Joan Carles Martí o Maite Coves, per exemple, que ens literaturitzen la ciutat de les palmeres. Però sobretot en la construcció de l’Elx de paraules cal que destaquem el poeta Gaspar Jaén i Urban. Fa la impressió que l’autor de Cambra de mapes amb el conjunt de la seua obra poètica ha volgut delinear, com a bon arquitecte, els plànols de la ciutat lingüística fins a configurar-la. En aquest sentit, el seu poemari La Festa (Moll, 1982) és un clar exponent de l’Elx que es muda quan a l’agost es representa a Santa Maria el drama assumpcionista conegut com el Misteri. O la potència dels versos finals d’«El poema per a ben morir» parlen per ells sols: «Baix Vinalopó, roig als vespres de tardor; / planters de magraners;  horts de palmeres d’Elx; / salines de Santa Pola; platges del Carabassí; / no us tornaré a veure mai».

Amb tot, crec que unes ciutats com Alacant i Elx posseeixen una complexitat i un potencial humà, geogràfic, cultural, econòmic i social tan exuberant i particular per a esdevenir ciutats lingüístiques tan reals i palpables com el castell de Santa Bàrbara o el Palau d’Altamira. Hauran d’esperar textos, sense complexos lingüístics de cap mena, que ens facen sentir —i en visitar-les buscar i trobar— el bategar de la lluminositat del sud, els miratges dels excessos de la sensualitat, els efectes de l’etern estiu que es viu al sud, que sovint ignora les contradiccions i les indiferències dels nord.