És possible que en llegir al títol «les nostres plantes» t’haja vingut al cap el romer, el timonet, l’espígol o l’alfàbega. O potser els ametlers en flor, o el caquier aquell que cada matí veies de camí al col·legi o, en el meu cas, el dels ambercocs que la meua veïna em donava quan era menuda. Que bons!, n’eren del pinyol dolç, que són de millor tast que els de pinyol amarg. I per això la cançó popular alacantina:

Masseret, si vas a l'hort
cull-me figues i albercocs
del pinyol dolç.

Qui sap que hi ha albercocs de pinyol dolç i amarg? Doncs una d’aquestes persones és Daniel Climent i Giner, que sempre s’ha preguntat d’on venen les coses i les ha volgut entendre per a poder explicar-les a tothom, com ens acaba de demostrar amb aquesta cançó, i com ja feia son pare.

La curiositat de l’autor ve de lluny. L’any 1975 va començar a fer conferències sobre ecologia i comunitats vegetals, una activitat de doble sentit, perquè a banda de contar el que feia també escoltava, apuntava i investigava. Llibreteta en mà –o un simple paper– i un bolígraf eren les eines que gastava, amanides amb una d’aquelles qualitats que tant es troben a faltar: escoltar el que diu la gent. Aquest és el seu gran secret.

Un autèntic quid pro quo de transmissió i captació de coneixement que evidentment no podia quedar ací, havia de convertir-se en alguna cosa més i un llibre semblava la millor opció. Ara bé, penseu de quina època estem parlant. Climent es va topar amb la realitat, editorials que li responien que el tema no tenia gens ni mica d’interés per a ser editat i encara menys, escrit en valencià. Uns entrebancs que no el van descoratjar i va continuar amb el seu treball de transmissió, recerca i creació, el que més endavant esdevindria un llibre que encara no estava ni pensat, Les nostres plantes.

I va ser per l’any 1982 que aquest llicenciat en Ciències Químiques i especialitzat en Bioquímica, mentre esperava el seu primer fill, va dedicar nits de vigília i d’escriptura baix d’un arbre, concretament sota un taronger –no havia de ser tancat a un despatx, oi?– on s’arromangà per a fer ballar els dits sobre una Olivetti Pluma 22, una joia per als amants del disseny i de l’escriptura, i on va nàixer el primer esborrany de l’obra, que es va publicar per primera volta l’any 1985 per l’Institut Juan Gil-Albert.

la recuperació de quelcom ben important, el saber col·lectiu, en aquest cas sobre el món vegetal. Ens ha obert la mirada a tot un món científic que, si no fos gràcies a la manera de divulgar de l’autor, hagués resultat bastant inintel·ligible

Un llibre que ha contribuït a la recuperació de quelcom ben important, el saber col·lectiu, en aquest cas sobre el món vegetal. Ens ha obert la mirada a tot un món científic que, si no fos gràcies a la manera de divulgar de l’autor, hagués resultat bastant inintel·ligible per al públic en general. I és per aquest motiu que, amb un vocabulari adient, Daniel ha aconseguit enderrocar murs i despertar la curiositat de tota persona interessada per les plantes i, encara més, segurament el més rellevant de la seua obra, tot allò que les envolta. Tal com jo ho veig, el gran èxit de Daniel Climent és no quedar-se en la superfície de res, és entrar fins al final de la cova a veure què hi troba, què hi creix, per a què serveix i quina relació té amb el món, amb les persones, amb la cultura i la societat. Vol saber. Vol saber-ho tot i, a més, ho vol explicar de forma que s’entenga i siga interessant.

I com a exemple de contingut divulgatiu, el mateix llibre. Daniel Climent va concebre Les nostres plantes com una Foguera i els seus ninots –de les d’Alacant, que la terreta la du ben endins i l’escampa allà on va. És a dir, la foguera com un tot, la vegetació; i els ninots, cadascuna de les famílies, on trobem multitud de plantes que les representen.

Plantes que actuen com llavoretes que ens deixa Daniel sembrades pel camí i que guien el lector. A cada paràgraf la planta es desenvolupa, es percep com creix i com finalment està a punt d’esclatar, de florir, amb un ventall de pètals a tall de metàfores com són la mitologia, la història, les endevinalles, els malnoms, les cançons que ens han acompanyat des de menuts, o les dites populars, que tant coneixement i informació aporten, a qui sap interpretar-les, clar, com fa Dani Climent. I per a mostra, un botó: 

Per Sant Joan bacores,
verdes o madures,
segures. 

Quan grates la coberta trobes que les coses no són casualitats, ni simples rimes simpàtiques. Són els noms que els donaven els nostres pares i avis a les nostres plantes, arbres o fruits; no eren una cosa d’anar per casa, sinó que formaven part, formen part, de la cultura i de la llengua d’un país que estàvem –i estem– recuperant.

L’èxit del llibre en el seu moment va desbordar qualsevol previsió, va esdevenir obra de capçalera per a entendre el territori i va captivar referents del món de l’etnobotànica, com ara el mestre Joan Pellicer

L’èxit del llibre en el seu moment va desbordar qualsevol previsió, va esdevenir obra de capçalera per a entendre el territori i va captivar referents del món de l’etnobotànica, com ara el mestre Joan Pellicer, qui va definir Daniel Climent com un penyal cimaler; també, Fernando Maestre, un dels investigadors més citats del món en matèria d’Ecologia i premi Jaume I de Protecció del Medi Ambient, qui agraeix a Daniel aquesta guia, que el va ajudar a reconéixer millor el territori en què ha viscut, s'ha criat i format. O amb qui col·labora actualment, Emili Laguna, actual cap de Protecció de Recursos Naturals del CIEF de la Generalitat Valenciana, qui recorda que hi va aprendre sobre flora de la qual no sabia ni que existia.

Gràcies a la seua tossuderia i persistència per compartir el coneixement hem pogut gaudir quaranta anys de Les nostres plantes, el primer llibre d’etnobotànica en la nostra llengua, un autèntic vademècum de l’etnobotànica que encara ens ha de donar per infinitat d’anys més.

Un llibre que, a hores d’ara en som conscients, va servir per a trencar barreres lingüístiques i que va ser un autèntic fenomen social que s’ha mantingut en el temps. Quaranta anys després el llibre continua sent una obra d’obligada consulta per als amants de la natura i del territori.