Som un país de poetes. Un país de bons poetes, diria jo. De fet, en algun moment de la nostra història literària —i parlo ara exclusivament del País Valencià relativament contemporani— hem estat, malauradament, un país gairebé exclusivament de poetes. Sovint els poetes valencians, i els catalans en general i potser els de tots els països i totes les llengües, han tendit a unir-se en col·lectius, en grups, en capelletes, que s’han passat els seus llibres i han gaudit de la seva poesia, que s’han estimat entre ells però que, més d’una vegada, també s’han odiat una mica —o molt. De tant en tant, però, trobem autors que es construeixen una trajectòria al marge d’aquests col·lectius, que no vol dir aïllats del món i de la poesia que els envolta. És, em sembla, el cas de Vicent Torres (Picassent, 1956).

Després d’un inicial Quan indagues l’instant, de 1994, i d’un llarg silenci, Torres reprèn la presència editorial el 2013 i, des de llavors, publica un llibre a l’any. Alguns són reconeguts amb premis literaris, com ara el Marc Granell Vila d’Almussafes, el Jaume Bru i Vidal de Sagunt o el Josep Maria Ribelles de Puçol —fa ben poc, l’Antoni Matutano dels Premis Vila d’Almassora amb Memòria de la mar, encara inèdit. Entre els darrers llibres que ha publicat hi ha La llum de les parpelles i La taula parada, que inclou els dos poemaris que donen títol conjunt al volum. Tots dos tenen una estructura ternària. La llum de les parpelles està constituït per «A l’abric de les ales», amb 22 poemes; «Llegiràs la pell», amb 23, i «La llum de les parpelles», que té un únic poema, bastant més extens que els anteriors. Paral·lelament, La taula parada presenta 39 poemes en la primera part, «De vinyes i llum»; set en la segona, «La taula parada», i un, també més llarg, en la tercera, «El foc de la paraula».

poemes directes, sempre amb una mètrica breu i contundent, colpidora: de vegades, tocats de quotidianitat; de vegades, farcits d’imatges profundes

No sé si Vicent Torres voldria que llegíssim els seus poemes tenint present que potser els escriu des de la seva posició de capellà. Deu ser una lectura possible —i en algun cas, com ara el salmòdic càntic que tanca «La llum de les parpelles», gairebé obligatòria—, però jo em decanto per una lectura feta des de la llibertat d’una estima lliure i sincera. Importa poc quin és l’objecte de l’estima: un home, una dona, Déu… Els de Torres són poemes directes, sempre amb una mètrica breu i contundent, colpidora: de vegades, tocats de quotidianitat; de vegades, farcits d’imatges profundes. La poesia de Torres traspua una solitud feta de silencis que ell omple amb la paraula, amb l’observació de la natura, amb el desig i amb la pulsió per l’ésser estimat, que s’amaga darrere un tu impersonal —gairebé la meitat dels 93 poemes que componen el llibre s’adrecen a un tu sense nom— o, a tot estirar, darrere una «criatura» —«dolça», «estimada», «enyorada», «benvolguda»—, que ens fa pensar en la «criatura dolcíssima» fusteriana que va musicar Lluís Llach.

Si hi ha un element que caracteritza, per damunt de tot, la lírica de Torres és el predomini aclaparador del substantiu sobre l’adjectiu, de l’essència sobre la qualificació, de la substància sobre l’ornamentació. A més a més, hi ha una sèrie de substantius que Torres usa de manera deliberadament repetitiva, de vegades, fins i tot en el mateix poema: llum, mot, paraula, pell, llavis, dits, mans, ulls, pit, parpella, cos, vi, gràcia, vida, ales, nit, mar… Un bon exemple de tot plegat és el poema següent:

A tu, dolça criatura

Mot de mot,
cant de cant,
verb de verb,
flor de flor,
blat de blat,
llum de llum,
vent de vent,
blau de blau,
pell de pell,
carn de carn,
sang de sang,
 

i llir de lliris.

Com veiem, si n’excloem la dedicatòria, només hi ha substantius i la preposició «de» que els uneix de manera repetitiva. És un poema que potser ens dona una clau interpretativa dels dos poemaris que conformen el llibre si el connectem amb les dedicatòries respectives: «Per a tu, sense tu: dolça parpella, mai per mai sabràs» i «Per a V. Tens la taula parada, llir de lliris».

també hi trobem la natura que l’envolta al seu refugi de la Drova, que esclata per primavera i ho omple tot d’unes flors que recorren els seus poemes

Hi ha també la memòria, la memòria de la infantesa i de l’adolescència viscudes al poble o al mas dels avis, la memòria d’un temps passat i conclòs, però no perdut perquè perviu en el record del poeta, que el comparteix amb el lector. I la natura, també hi trobem la natura que l’envolta al seu refugi de la Drova, que esclata per primavera i ho omple tot d’unes flors que recorren els seus poemes, però que és present en qualsevol moment de l’any.

En la poesia de Torres hi ha, de tant en tant, pinzellades de malenconia, però en general resulta extremadament vital. És una poesia de recerca, dominada pel desig de la trobada. Cada lector podrà triar, de fet, si hi vol trobar un cos estimat, la gràcia de Déu o, senzillament, la força dels mots.