El març de 2022, la Llibreria Documenta publicava el darrer llibre d'Àngels Moreno, a la seva col·lecció Documents Documenta, amb el títol Exposició. Àngels Moreno va néixer a València, l'any 1993. La medicina, la poesia i l'assaig són tres activitats que professa i, tanmateix, podríem dir que la de metgessa, la de poeta i la d'assagista són tres de les múltiples veus que dialoguen a les seves creacions.

Exposició és el seu cinquè llibre, d'ençà que va publicar Clarobscur (Neopàtria, 2014), seguit d'Extrema al·legoria (Premi Literatura Breu de Mislata 2015, Ajuntament de Mislata), L'usurpador (Pagès Editors, 2017, XIX Premi de Poesia Maria-Mercè Marçal) i L'agulla (Pagès Editors, 2020).

L'amplitud que permet la raó poètica i una reflexió prenyada de referències filosòfiques són paràmetres que mestreja per a l'enfocament de la musculatura ocular quan observa allò que l'envolta. Ull o càmera fotogràfica, llenguatge, enginys, al cap i a la fi.

Una de les sensacions que hom té en llegir els seus escrits és la de confrontar una obra complexa, multidimensional i polifònica que convida a experimentar allò que ens proposa des de diferents biaixos.

A Exposició, els dos termes relacionats, subjecte i objecte, són mòbils dins un espai que canvia cada cop que l'eix es trasllada. Àngels Moreno tracta l'objecte literari com qualsevol altre objecte artístic, un objecte volumètric, viu i inestable, amb el qual el subjecte entra en relació en les mateixes condicions. Objectivacions d'una mateixa i única matèria.

El dibuix d'un ull d'estil renaixentista, esbós a carbó, ocupa la portada. L'observador esdevé, des del Renaixement, un factor a considerar en l'anàlisi de la realitat, es tracti d'art, de política o de ciència. La posició de l'ésser humà en un dels extrems de la relació, a l'altre el món, serà objecte d'estudi com ho serà la mateixa relació. Haurem de tenir presents les vicissituds d'aquest estudi fins als nostres dies i allò que ha representat en el camp de la medicina, de la psicologia, així com en el de l'escriptura i l'art en general pel que fa a la concepció de termes oposats com són racionalitat i irracionalitat, salut i malaltia, normalitat i bogeria. La lucidesa no pertany exclusivament a la llum, també en trobem als ravals del seny.

Entre el caos i l'ordre, entre la multitud de variables i la cadena inexorable de causes i efectes, la matèria i el desig ens conforma. Arribem a la contemporaneïtat, sotmesos a la dictadura dels Big Data, subjectes objectes, observadors observats.

«L'ull existeix en estat salvatge», ens diu Àngels Moreno. Sempre podem esbiaixar una mica més la mirada, canviar de lloc, pouar endins. La revolta és a la possibilitat de trobar uns altres paràmetres, de construir un altre relat, de descobrir una altra perspectiva

Però «L'ull existeix en estat salvatge», ens diu Àngels Moreno. Sempre podem esbiaixar una mica més la mirada, canviar de lloc, pouar endins. La revolta és a la possibilitat de trobar uns altres paràmetres, de construir un altre relat, de descobrir una altra perspectiva. En la construcció de la imatge, hi ha tant de llenguatge com a qualsevol discurs. Ulls que saben que miren, que signifiquen l'espai que distancia aquell qui mira i l'objecte exposat. Saber que no ocupem un lloc privilegiat, sotmesos també nosaltres a la pròpia mirada i a la dels altres, a l'alienació.

L'obra s'estructura en tres parts, «Retaule de la passió: Veig un amor irrefrenable.», «Moira» i «Lluernes (La follia)». A escena són cridats diferents personatges per aixecar una bastida. Ell, que podríem llegir com l'Absolut, el Patriarcat, el Discurs; ell, la relació materialitzada, condicionada; ella i ell, el lloc de la passió, la matèria violentada i el coltell; Amor, el desig del desig; amor, el desig objectivat. La ideologia s'imposa al cos, el cos és una baula del destí. La paraula travessa la gola de les persones trastornades, els seus ulls. La paraula descriu i queda travessada, al mateix temps, per qui la diu. La paraula travessa el dolor i l'abandonament, l’estranyesa i el buit.

«On vas marxar, Altíssim Amor: mira l'ànima despenjada.»

«Tu seràs l'estany la font el desert tu viuràs l'inframon la terra devastada i diràs el desastre/ Tu seràs la doble cara de la paraula.»

Visitem un psiquiàtric, escoltem un testimoni i un altre, ara un malalt, ara la veu de qui en voldria tenir cura. La imatge es desenfoca, les posicions es bescanvien. El relat pateix continus curtcircuits. Però s'hi ha de ser, intentar-ho, activar el sentit, anar més enllà de la lògica racional que s'ho mira tot des de dalt

Es reprodueix una fotografia del 1973. Una actriu transgènere, malalta de càncer, demana ser fotografiada al seu llit d'hospital. Maquillada i pentinada, posa per al fotògraf, envoltada de flors, vol acomiadar-se dels seus seguidors. Demana ser convertida en objecte, ser imatge, icona. D'alguna manera, ser violentada per la mirada de l'altre. La fotografia de Peter Hujar s'exposa al museu Jeu de Paume de París. De la mà de la veu poètica-narrativa, observem la sala, els visitants, a nosaltres mateixos mirant i sabent-nos mirats. Hi ha, en tot plegat, quelcom de pornogràfic. No només profana el tacte.

«L'ull és animal, incansable com un fill que t'estreny, delerós del tacte i de l'amor: no controlarà la dignitat d'algú que, lacerat, se socorre; no suportarà l'estancament en la quietud després de la passió.

L'ull voldrà sempre més, el sentit del sentit, i això no era més que un camí sense tornada: consumir la imatge que es detura en el temps.»

Visitem un psiquiàtric, escoltem un testimoni i un altre, ara un malalt, ara la veu de qui en voldria tenir cura. La imatge es desenfoca, les posicions es bescanvien. El relat pateix continus curtcircuits. Però s'hi ha de ser, intentar-ho, activar el sentit, anar més enllà de la lògica racional que s'ho mira tot des de dalt. L'art retrata la violència. Parlem de l'art de descendir, ser el cos on s'escenifica la tragèdia, on s'acompleix el destí. Cos femení que es bada, «la rebel·lia de no voler allò que s'imposa, el llast d'estar feta només per donar veu a un altre.»

La consciència abocada enfora, a l’escriptura torna a representar-se el drama: «Ells furguen, manipulen tota forma de puresa, Déu i la ciència, dic, i encara em commou la forma més antiga de la passió, la por i el deliri –el poema.»