Una de les coses que més m’agrada de la lectura és arribar a un llibre a través d’un altre llibre, d’una altra lectura. És el que em va passar amb El tramvia, de Claude Simon: me’l va presentar Joan F. Mira amb el seu El tramvia groc. El valencià sent una atracció tan forta per l’obra del francès que empra els seus mots en llargues citacions per a descriure algunes de les experiències viscudes al tramvia que havia d’agafar cada dia per anar a l’escola dels pares escolapis al centre de València. De fet, ens diu, de manera ben explícita:

Quan, el 1924 o el 1925, pujava cada matí i cada vesprada en aquell tramvia, Claude Simon, nascut el 1913, devia tindre, en efecte, si fa no fa la mateixa edat que jo tenia vint-i-set o vint-i-vuit anys més tard, però el tramvia meu a València era, a pesar del temps passat, exactament com el seu a Perpinyà.

És més, Mira reconeix que l’obra de Simon —en especial, les afinitats amb la seva prosa— va ser un esperó fonamental en la gènesi de les seves memòries —l’amic i col·lega Sergi Serra analitza amb profunditat la connexió entre aquestes dues obres en un article d’investigació excel·lent que podeu trobar amb facilitat, «Claude Simon i Joan F. Mira: dos tramvies, dues memòries»:

No estic segur si degué ser per aquesta prosa suau i ondulant que vaig acceptar la proposta (jo que no sóc traductor habitual d’autors contemporanis) de traduir El tramvia, l’últim llibre de Claude Simon. O per aquelles evocacions inicials tan semblants a les meues, per unes sensacions tan paral·leles en el temps distant, gairebé iguals, que les puc assumir com a pròpies. Qui sap si per això aquest llibre meu —tot i que el contingut serà ben diferent— tindrà el mateix títol que el seu, amb l’afegit del groc: com una imatge històrica i real, que pot servir alhora d’homenatge.

Efectivament, El tramvia és la darrera narració del Nobel francès i personalment dubto si qualificar-la com a novel·la autobiogràfica o, simplement, com a memòries. En aquest llibre breu, d’un centenar escàs de pàgines, Simon evoca els viatges fets en el tramvia que unia el centre urbà de Perpinyà amb la platja Mundana. Tanmateix, és ben difícil establir-hi una línia argumental, perquè s’hi barregen records que provenen de diferents moments vitals: des de la malaltia i la mort de la mare o la seva pròpia hospitalització quan era un infant a la participació en la Segona Guerra Mundial, en què va ser capturat i conduït a un camp de presoners.

Simon transita pels camins de la memòria i entra per cada porta que se li obre, mira per cada finestra que es troba i descriu amb detall tot el que veu. Ho fa gairebé de manera impulsiva, involuntària, però sense oblidar que, malgrat les digressions, ha de tornar al camí per on anava. Tot això queda reflectit en una sintaxi elaboradíssima, complexíssima, amb oracions quilomètriques, plenes de subordinades, d’incisos, de parèntesis, de parèntesis dins de parèntesis i d’incisos dins d’incisos…, que farien les delícies del professional més obsessiu de l’anàlisi sintàctica més malaltissa. Hi ha un treball d’orfebreria lingüística per a construir oracions que de vegades ocupen pàgines i pàgines, fins al punt que si us en donés un exemple representatiu, l’espai que hauria de tenir aquesta ressenya ocuparia la revista completa.

És, per tant, un text exigent per al lector: les derivacions contínues, la manca d’un fil conductor —o, més aviat, la multiplicació i la segmentació dels fils conductors— demanen una atenció desmesurada. Més que una narració sense espai i sense temps, és una narració en què tots els espais i tots els temps poden ser invocats. El gust pel detall pot arribar a resultar aclaparador, amb descripcions en què els colors —crec que s’hi percep la formació pictòrica de l’autor—, les olors o els sorolls són mostrats amb tirallongues d’adjectius que poden ser matisats fins a l’extenuació amb evocacions de records remots:

amb els seus murs de rajoles industrials grogues i la teulada de teules, planes també, d’un roig marronós brut —colors, però, que al vespre, mentre la qualitat de la llum canviava a poc a poc, canviaven també, la teulada derivant lentament cap al lila, després cap al malva, després a un matís de violeta fosc, i que, amb el mur que havia canviat també, i al final era d’un ocre obscur, s’harmonitzaven en una relació sonora, imprevista.

Aquest llibre s’ha de mirar com un quadre: de lluny. El conjunt és magnífic, profundament suggeridor. Ara bé, si ens parem a observar-ne les pinzellades, ens adonarem que hi ha imatges recurrents, amb trames seccionades en què es van inserint altres imatges i altres trames, presentades sovint de manera repetitiva, és a dir, pintades amb el mateix moviment de mà, amb la mateixa càrrega de material pictòric. És ben probable que el lector es perdi, es maregi, si s’hi aproxima massa.

El tramvia és d’aquells llibres que, personalment, em deixa molt satisfet però que em fa plantejar-me si un editor hauria estat prou valent per a publicar un text així presentat, no per un premi Nobel, sinó per un jove desconegut aprenent d’escriptor. Ho dubto moltíssim.