‘Piranesi’, de Susanna Clarke

Traducció de Ferran Ràfols

per Vicent Vidal

Narrativa

Susanna Clarke
Susanna Clarke | Sophia Evans
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Centenars, milers de Sales farcides d’Estàtues, com ara la de la Dona amb el Rusc d’Abelles, o la dels Reis que juguen als Escacs, o –és clar– la del Faune que fa un gest amb el dit, com demanant silenci. I, de tant en tant, les Marees que cobreixen una part de les Sales, i la visita d’ocells: gavians, merles, albatros, graules. La Casa és immensa, però Piranesi –si és que aquest és el seu nom– la coneix bé i sap orientar-se per les Sales, trobar les Estàtues que li agraden i viure de les algues, els musclos i els peixos que la Casa li proporciona. També sap que a la Casa, a més d’ell mateix, hi ha, almenys, catorze habitants més. Un és l’Altre, amb qui es reuneix dues vegades a la setmana per parlar del Coneixement: ell és qui l’anomena així: Piranesi. Els altres tretze són morts, i Piranesi se’n cuida i els fa ofrenes. I tot apunta que hi ha indicis d’una setzena persona.

Un és l’Altre, amb qui es reuneix dues vegades a la setmana per parlar del Coneixement: ell és qui l’anomena així: Piranesi. Els altres tretze són morts, i Piranesi se’n cuida i els fa ofrenes. I tot apunta que hi ha indicis d’una setzena persona

Costa una mica d’entrar-hi, en aquest laberint oníric, per als lectors: al capdavall, el que llegim és el diari de Piranesi, i en tenim només la informació que ell ens hi mostra. Però us demane paciència. Piranesi us sap guiar i us mostrarà les Sales més belles, les Estàtues més extraordinàries i, fins i tot, els secrets més ocults. En els seus diaris, Piranesi registra tota la informació que considera d’interès i les vivències del dia a dia, i les organitza amb un índex molt útil que li permet trobar, per exemple, les entrades de diari que parlen sobre l’albatros. Però tot comença a regirar-se quan troba algú més –que diu no ser la persona 16– que li parla, entre altres, sobre persones que desconeix. Potser hi ha més gent, a la Casa? Potser parla d’algun dels morts? Repassa l’índex del seu diari i, estranyat, hi troba alguns dels noms de les persones que aquest home menciona. Revisa les entrades corresponents dels seus diaris. No recorda haver escrit res de tot allò: hi ha tot de paraules estranyes i misterioses com ara universitat o Birmingham. Però, certament, és la seva mateixa lletra.

Amsterdam (2021)

Voldria parlar-ne més i explicar-vos què més hi troba, voldria caminar amb vosaltres per algunes Sales i descendir a la part baixa, coberta d’aigua, o continuar explicant què més hi ha als diaris, i qui són aquests desconeguts, però crec que aquesta tasca ha de ser vostra. Heu de llegir Piranesi, de Susanna Clarke, editat l’any 2021 per Amsterdam, i traduït per Ferran Ràfols amb tant de gust.

Piranesi us sap guiar i us mostrarà les Sales més belles, les Estàtues més extraordinàries i, fins i tot, els secrets més ocults. En els seus diaris, Piranesi registra tota la informació que considera d’interès i les vivències del dia a dia

Ja coneixia Susanna Clarke (Nottingham, 1959). N’he llegit el brillant Jonathan Strange i el senyor Norrell de dalt a baix, amb totes les notes al peu, i encara l’estic paint. Un dia n’hem de parlar. I Piranesi... Tot i la gran distància entre les dues novel·les, hi trobe, almenys, dos paral·lels: l’exploració d’un altre món, ben esbossat, que sembla funcionar d’una altra manera; i l’afecció de Clarke per l’academicisme, el coneixement i el retrat de les persones que l’intenten desxifrar. Per damunt de tot, però, Piranesi parla de la solitud, de l’oblit, de la identitat, de la bellesa i de la curiositat pel coneixement, però també... de la supèrbia en aconseguir-lo.

«M’he adonat que la recerca del Coneixement ens ha dut a veure la Casa com si fos una mena d’enigma per resoldre, un text per interpretar, i a pensar que si mai descobrim el Coneixement serà com si haguéssim extret tot el Valor de la Casa i l’únic que en quedés fos el paisatge», escriu Piranesi (p. 75-76).

Havent acabat de llegir-lo, trobe a faltar viure dins d’aquell món silenciós, amb la remor de les Onades, la mirada atenta de les Estàtues, el vol arquejat dels albatros. I em mire aquest món nostre, potser, amb uns ulls renovats, ben conscient que en conec bé només algunes –ben poques– de les Sales.