El Renaixement fou anterior a l’Humanisme al Regne de València, segons l’autor d’aquest recull d’articles d’investigació publicats en diversos mitjans de comunicació –El País, El Meridiano de l’Horta, Levante-EMV o El Punt Avui– del professor d’Història de l’Art de la Universitat de València Estudi General, Albert Ferrer Orts (Meliana 1965).

com el moviment artístic del Renaixement sobretot florentí es consolida en un statu quo que anà creixent com un arbre a l’antic Regne de València gràcies a la successiva arribada d’artistes

La recerca duta terme per aquest autor desvela com el moviment artístic del Renaixement sobretot florentí es consolida en un statu quo que anà creixent com un arbre a l’antic Regne de València gràcies a la successiva arribada d’artistes –pintors i escultors– al Cap i Casal procedents d’allò que més tard seria Itàlia, des de finals del segle XIV i fins a ben avançat el segle XV. Gherardo de Jacopo Starnina, Giuliano de Nofri, Niccollò Delli, Paolo de San Leocadio, Francesco Pagano, Bernabeo di Tadeo di Piero de Pone, o els castellans anomenats los Hernandos, Fernando de Llanos i Fernando Yáñez de la Almedina, que havien treballat a la Península Itàlica i que es van establirt a València..

Tota aquesta colla d’aventurers venien emparats pel capítol catedralici, tan ben connectat amb Roma gràcies als regnats dels papes Borja, Calixt III (Alfons de Borja) i Alexandre VI (Roderic de Borja) que havien estat abans bisbes absents de la seu valentina. Amb aquella fantàstica creuada renaixentista van arribar també a les nostres terres importants obres d’art des dels estats itàlics i des de Flandes amb una doble destinació: l’estament religiós i el nobiliari. Aquesta flama creativa s’apagaria en part després de les Germanies (1519-1522) si exceptuem l’etapa de la petita cort sorgida al voltant de Ferran d’Aragó i les seues successives esposes, Germana de Foix i Mencía de Mendoza, filla dels marquesos de Cenete, que havia estat casada amb Enric III de Nassau-Breda, havia estat deixebla de l’humanista valencià Lluís vives i, per matrimoni, havia viscut a Flandes.

L’investigador Albert Ferrer, ens obri els ulls de cara a aquella etapa de la baixa edat mitjana, i ens convida a gaudir d’un període històric contradictori i, alhora, enlluernador, culminat per la indiscutible figura i mestria de Joan Vicent Macip Navarro, universalment conegut com a Joan de Joanes (Bocairent,?-1579), el pintor que, al llarg de la seua trajectòria, creà un poderós estil únic i personal després de formar-se a l’ombra del taller patern de Vicent Macip.

Joan de Joanes, sense eixir de València, es va convertir en el millor pintor hispà del segle XVI, en el mestre de mestres el qual seguien una llarga «escola» de deixebles

Sense cap mena de dubte, per a l’autor d’aquesta cadena d’articles sobre l’art renaixentista valencià  –les vies marítimes amb les ciutats italianes, que funcionaven com a autèntiques autopistes des d’Alfons el Magnànim i les campanyes de Sardenya, Nàpols i Sicília–, Joan de Joanes, sense eixir de València, es va convertir en el millor pintor hispà del segle XVI, en el mestre de mestres el qual seguien una llarga «escola» de deixebles, els anomenats «els joanescos». Segons el professor Albert Ferrer: «Aquest és el primer detall que distingeix el nostre protagonista –Joan de Joanes– dels seus col·legues coetanis, atés que la seua excel·lència creativa estava molt per sobre de la qualitat de tants i tants obradors cinc-centistes. De fet, entre 1529 i 1579, durant mitja centúria aproximadament, el seu mestratge fou indiscutible, sense comparança possible».

La invisibilitat present encara del mestre en la història de la pintura tant valenciana com l’espanyola rau, segons l’autor, en la consideració política i artística «provinciana» de la perifèria, que no casava ni casa amb el «cosmopolitisme» del centre peninsular i la cultura dominant oficial. I això ha deixat un reguer de víctimes en el camí de la història –tant en la pintura com en el món de les lletres–, que no es correspon amb la realitat verificable.
Joanes, molt possiblement, mai no va eixir de València, però va viure en una època impactada pel vector de l’italianisme quatrecentista que es respirava a València, gràcies als primers artistes que, uns anys abans, hi havien introduït el Renaixement artístic. L’obra de Joanes, iniciada mancomunadament en l’obrador de son pare Vicent Macip i closa amb el seu fill Vicent Macip Comes, en opinió de investigador Ferrer Orts, és la millor pintura espanyola durant mig segle... que no és poc.

ens acosta al quadre El Bateig de Crist de la Catedral de València, una obra mestra de Joanes que es troba en perill per la seua ubicació al costat de l’entrada per la porta barroca dels Ferros

En una de les cròniques l’autor ens acosta al quadre El Bateig de Crist de la Catedral de València, una obra mestra de Joanes que es troba en perill per la seua ubicació al costat de l’entrada per la porta barroca dels Ferros. Aquesta meravella pictòrica es troba penjada només entrar per l’esquerra, dalt de la pica baptismal, un lloc on acusa a cada instant els canvis de temps de l’exterior i sense cap resguard ni protecció, com hauria de ser habitual. Albert Ferrer ens proposa buscar a Joan de Joanes des del Museu de Belles Arts de València a la sala dedicada a l’artista en el Museu del Prado i en la Catedral de València, com en altres llocs on hi ha obra del pintor, com qui segueix una pista anònima. I el reivindica com el gran pintor valencià del Renaixement, en un temps encara de fortes resistències als canvis en els gustos artístics que anaven produint-se des dels finals del Gòtic.