A través d’aquesta selecció d’articles seus, realitzada per l’escriptor i acadèmic de l’AVL, el també borrianenc Josep Palomero, Perucho descriu el panorama europeu d’entreguerres, observa l’ascens del nazisme i vaticina una pròxima guerra

Aquesta selecció de cent nou articles d’Artur Perucho Badia (Borriana, 1902-Mèxic, 1956), editada ara per la Institució Alfons el Magnànim, entre els milers que va publicar, té per objecte recuperar la seua figura com a periodista i oferir al lector una mostra representativa dels seus propòsits com a publicista. Perucho ha sigut un dels escriptors i periodistes de la generació de la República més oblidats per la història de la política i el periodisme valencià. A través d’aquesta selecció d’articles seus, realitzada per l’escriptor i acadèmic de l’AVL, el també borrianenc Josep Palomero, Perucho descriu el panorama europeu d’entreguerres, observa l’ascens del nazisme i vaticina una pròxima guerra provocada pel feixisme. Com a periodista i com a individu defensa la II República i condemna en tots els seus escrits el colp d’estat de Franco de 1936:

La situació ha canviat radicalment. La República autènticament democràtica que estem edificant, suprimirà tots els aspectes de l’opressió dels pobles, així com de l’explotació dels homes. El passat, l’Espanya negra dels capellans incultes, L’Espanya adolorida dels grans capitans d’indústria, comença a transformar-se en l’Espanya de demà, pletòrica de llibertats polítiques i de justícia social. L’Espanya dins la qual tothom podrà viure decorosament, lliurement i en pau. La cínica brutalitat borbònica s’havia fet cuidar d’afalagar els castellans, fent-los creure que perseguia a llur profit les aspiracions de les altres nacionalitats ibèriques, i aquesta formidable farsa va fer que Castella no se sentís tan oprimida per la monarquia. A València, no. Tot el que era valencià havia estat perseguit ferotgement el mateix que a Catalunya... (Treball, 9/09/1936)

En 1925, Perucho es trasllada a Madrid i, segons les seues impressions, allí a la capital se sent fora de lloc, desplaçat. En 1929 es trasllada a Barcelona, on col·labora en algunes publicacions com La Publicitat, D’ací i d’Allà o en Nova Revista. Aquest mateix any, Artur Perucho es enviat com a corresponsal a París del Diario de Barcelona, on escrigué Ícar o la impotència i on conegué a la que seria la seua dona, Lucienne Gache. Va assistir al cinqué i el sisé Congrés de les Minories Nacionals (Ginebra, 1929 i 1930). Fou lector de la Universitat de Marburg an der Lahn (Alemanya), on aprofità per a publicar Catalunya sota la dictadura i embastar Resum de literatura russa, que publicarà en 1933 en l’editorial Barcino.

Durant la guerra civil s’afilià al PSUC. Fou director del setmanari Mirador, redactor de la productora la distribuïdora cinematogràfica Film Popular i fou director de Treball, l’òrgan dels comunistes de Catalunya

Concorregué sense èxit per Castelló a les Corts constituents de la República i fou secretari particular del ministre d’Hisenda Jaume Carner i Romeu, d’Esquerra Republicana de Catalunya. Durant la guerra civil s’afilià al PSUC. Fou director del setmanari Mirador, redactor de la productora i distribuïdora cinematogràfica Film Popular i fou director de Treball, l’òrgan dels comunistes de Catalunya.

En La llibertat és indivisible, s’inclouen articles i opinions sobre la política espanyola, i en alguns d’ells es presta una especial atenció a l’Estatut de Catalunya, que ell considera un model a seguir en les aspiracions valencianes en matèria d’autonomia:

Quan valencians i catalans parlem de nacionalisme, no volem dir la mateixa cosa que quan parlem del francés Maurras o de l’alemany Hugenberg. En aquests últims, nacionalisme significa imperialisme del seu país respectiu, com el vell himne que comença: Deutschland über Alles —«Alemanya per damunt de tot». En nosaltres és una cosa ben diferent. Jo sent el nacionalisme valencià com una fórmula perfecta de llibertat i com un camí de superació cultural. És a dir, que el meu nacionalisme és doblement liberal (Avant, 18/04/1931)

Després de la caiguda de Barcelona, Perucho passà a França i l’abril de 1940 s’embarcà rumb a Mèxic en el Flandre. El 26 de juliol, al cap de tres mesos d’haver desembarcat, Perucho viatja a Veracruz per a rebre a Lucienne, que arriba en el vaixell Mexique. Aproximadament un mes després Lucienne es va quedar embarassada i va donar a llum un xiquet, però, com a conseqüència del part, al cap de divuit dies, el 22 de juny, va morir de febres puerperals. Artur, a punt de fer els 39 anys, es va quedar sol, amb un fill acabat de nàixer i en un país que no coneixia. Completament desorientat i tenint només documentació provisional, es va veure forçat a donar el fill en adopció a un matrimoni cubà amic que residia a Mèxic. El fill, Max Rojas Proenza, va faltar l’any 2015.
Desenganyat del món, Artur Perucho va viure i treballar en silenci a Mèxic, es negava a parlar de política, tan adolorit com estava: «Hem vingut a treballar silenciosament, a aportar en la modesta mesura de les nostres forces tot allò que ens siga possible a la vella i noble cultura mexicana i, sobretot i davant tot, a aprendre de vostés, els mexicans.»

El seu llegat és extens i aquest llibre, fruit d’una tossuda investigació en arxius i hemeroteques de l’Estat espanyol i Mèxic, intenta recuperar-lo d’una llarga foscor, d’un oblit immens, i retornar-lo a la memòria del present.