En l’informe autobiogràfic que Joan Fuster va enviar en una carta a Josep Pla, per servir de base a la redacció del seu «Homenot», Fuster acabava el seu autoretrat amb una afirmació importantíssima: «no voldria morir-me sense haver deixat en funcionament i “en forma” al País Valencià, uns quants equips d'intel·lectuals i de no intel·lectuals capaços de remoure —o almenys d'intentar-ho— aquesta societat en perpetua somnolència digestiva...» Un d’aquells intel·lectuals que, amb el temps, han confirmat la profecia fusteriana és, sens dubte, Gustau Muñoz.

A banda d’haver estat, durant molts anys editor a Publicacions de la Universitat de València, i de continuar exercint com a director de diferents col·leccions de pensament a l’editorial Afers i la Institució Alfons el Magnànim, Muñoz és, probablement, l’assagista valencià més prolífic i interessant de les darreres dècades, i un dels més importants del conjunt de les lletres catalanes; és també un dels traductors que més assagistes interessants ha nostrat, com ara Walter Benjamin, Theodor W. Adorno, Leo Lowental, entre d’altres.

Col·laborador habitual en la premsa escrita, molts del seus llibres tenen origen en textos que anteriorment havien vist la llum al periodisme cultural; a la manera de Fuster, els texts que serveixen per a una instantània, si tenen prou densitat en el seu present, sempre seran de bon rellegir en presents posteriors, en les permanents pàgines enquadernades.

si una de les formes de consagració d’un autor i de transformació en un clàssic, és el volum de reflexions crítiques sobre la seva obra, el cas de Fuster és força reeixit

Des del seu primer llibre, publicat a finals dels anys noranta, Intervencions entre cultura i política, fins els darrers El vertigen dels dies, La vida dels llibres o Elogi del pensament crític, ha combinat la voluntat d’estil en les idees i en la forma amb un compromís cívic i intel·lectual amb el present i el passat recent, el passat d’ara, com a manera de ser contemporani. I, com que no hi ha escriptura més contemporània que el diari –gènere tan proper a l’assaig, també en l’estela de la pràctica fusteriana–, el 2002 va publicar A l’inici del segle. Un dietari de reflexions, que abasta els sis primers mesos de l’any 2021.

La llàstima és que, si aquell llibre s’hagués estès a tot el primer any, hauria inclòs l’esdeveniment més important del canvi de mil·lenni: la fi del segle XX als Estats Units d’Amèrica amb l’atemptat a les Torres Bessones de Nova York l’11 de setembre de 2021, i les seves repercussions en la vida pública mundial. També li va passar a Valentí Puig, que el mateix any va publicar Cent dies del mil·lenni, però en aquests cas, no es troba a faltar.

L’any 2022, l’any Fuster, ja ha passat. És l’hora de fer balanç, però també de començar una nova època per als estudis fusterians. No és la primera vegada que cal pensar-hi. En morir Fuster, l’any 1992, van proliferar aproximacions biogràfiques, fragmentàries o sintètiques, que poc aportaven a la posteritat de paper de l’autor de Nosaltres, els valencians. Calia obrir noves perspectives de lectura, acostar-se al seu pensament històric, literari, social, periodístic, era fonamental, però van publicar-se alguns títols precipitadament contemporanis i poc capitals. En els anys posteriors, hi va haver ja una gran diversitat d’aportacions; per dir-ho amb Fuster mateix: entre tots ho vàrem fer tot.

Val a dir que, si una de les formes de consagració d’un autor i de transformació en un clàssic, és el volum de reflexions crítiques sobre la seva obra, el cas de Fuster és força reeixit. A hores d’ara podem afirmar que Fuster és un dels pocs escriptors catalans que compta amb una edició crítica en marxa, i amb una abundant i actualitzada bibliografia complementària, molta de la qual es pot trobar, precisament, a les col·leccions que Muñoz ha dirigit i a L’Espill, i a Afers. Però ara, segurament, ja és el moment d’iniciar una nova època.

el llibre s’estructura en vuit capítols que van de la política i la societat, l’assaig i la filosofia, a la industrialització i, finalment, al Fuster Pare de la Pàtria, totes complementàries

Tal com assenyala Muñoz en el pròleg, «s’ha abundat en una clàusula derogatòria que consisteix a dir que Fuster fou sobretot un escriptor, fins i tot un grandíssim escriptor. Però res més». Segurament és cert, però el mateix Fuster es queixava en alguna entrevista dels seus darrers anys del fet que la potència de la seva obra cívica havia eclipsat la seva obra més literària i d’humanista. En tot cas, fa bé de recordar que, indestriablement, també va ser un pensador, i un referent cívic i polític amb una significació pregona i positiva, com ho demostra la seva presidència d’Acció Cultural del País Valencia, la de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana entre 1987 i 1991, la fundació de la mateixa revista L’Espill i d’algunes col·leccions de clàssics que encara continuen en funcionament, en una segona etapa.

En el mateix pròleg, l’autor fa un avís molt lúcid: «La "desconstrucció" de Fuster començà molt aviat, paral·lelament a l’animadversió visceral que va suscitar en aquells sectors socials i sobretot polítics lligats inercialment, per origen o influència, a l’estat de coses que ell denunciava i volia revertir. Un dia caldrà fer la història d’aquestes desconstruccions, dels seus motius, virtualitat i efectes. Seria instructiu». El lector pot intuir a quins autors i títols al·ludeix de manera tàcita, i en farà les relectures escaients.

Muñoz no ha publicat aquest volum per a rebatre aquelles desconstruccions –o destruccions–, sinó per aportar noves maneres de llegir-lo de manera constructiva, de donar nous sentits al escrits fusterians. Així, el llibre s’estructura en vuit capítols que van de la política i la societat, l’assaig i la filosofia, a la industrialització i, finalment, al Fuster Pare de la Pàtria, totes complementàries. En el capítol sobre la industrialització i la història econòmica cal subratllar les reflexions que dedica a la coincidència en el temps, l’espai i les preocupacions amb Manuel Sanchis Guarner: Nosaltres els valencians i La ciutat de València estan separats per una dècada, però la seva relectura en relació pot resultar il·luminadora.

Però abans de tancar el llibre, ens deixa entre mans dues reflexions que cal atendre: sobre llegir Joan Fuster al segle XXI, i sobre què significa commemorar Joan Fuster. En definitiva, aquestes noves incitacions fusterianes de Gustau Muñoz, no només són la sedimentació d’anys de lectures i relectures, sinó també un nou fertilitzant per a la nostra terra en la boca.