Em va costar molt decidir a què em volia dedicar, decidir què volia ser de gran. Tanmateix, de petit ho tenia molt clar: volia ser químic. M’encantava formular i em fascinava fer experiments. Em vaig mantenir ferm en aquesta idea durant molt de temps. Quan entre segon i tercer de BUP havíem de triar ciències o lletres, vaig fer una reserva de matrícula de ciències pures. Encara no sé realment per què, però, al final em vaig matricular en lletres pures, amb llatí i grec. La meva germana sempre diu que vaig sortir de casa de ciències i hi vaig tornar de lletres.

Un dels motius confessables que em van fer prendre aquesta decisió, ben probablement, van ser alguns dels professors d’història que vaig tenir, sobretot Germà Ramírez Aledón i Isabel Martínez. A banda de fer-nos gaudir en les seves classes, van despertar en alguns de nosaltres l’interès per la investigació i, de fet, alguns vam participar de manera col·lateral —molt col·lateral— en un projecte que acabaria reflectit, anys més tard, el 1991, en República i Guerra Civil a Xàtiva (1931-1939) —bastant més de mil pàgines repartides en tres volums. La nostra tasca va consistir a fer entrevistes a persones que havien participat en la guerra o que en tenien un record ben viu. Al final, tampoc no vaig estudiar història —de vegades, encara penso què faré quan seré gran—, però el cuquet m’hi va quedar. Per això he tingut una sensació de molta proximitat en llegir Ens van robar la joventut. Memòria viva de la Lleva del Biberó, de Víctor Amela.

les entrevistes que el periodista de La Vanguardia fa a vint-i-cinc «biberons», joves nascuts l’any 1920 que són mobilitzats el 1938 pel govern de la República i que combaten bàsicament en la batalla de l’Ebre

La base d’aquest llibre són les entrevistes que el periodista de La Vanguardia fa a vint-i-cinc «biberons», joves nascuts l’any 1920 que són mobilitzats el 1938 pel govern de la República i que combaten bàsicament en la batalla de l’Ebre. Són, per tant, soldats de disset o divuit anys, que arriben al front gairebé sense instrucció militar prèvia i amb un equipament que fa ganes de posar-se a plorar: calcen espardenyes, no tenen ni casc per a protegir-se i s’han de dur de casa cullera, forquilla, plat, cantimplora i manta —«Vaig fer la guerra amb la mateixa camisa i les mateixes espardenyes amb què vaig sortir de casa», diu Pere Torrents en l’entrevista que li fa Amela al juliol de 2016.

El que l’impulsa a fer aquestes entrevistes i, al capdavall, a elaborar el llibre, és la relació amb el seu oncle Josep Amela, Pepito, membre de la Lleva del Biberó ferit a la Pobla de Massaluca l’1 d’agost de 1938, el dia mateix que feia els divuit anys, i que mai no va voler parlar de la seva experiència en la guerra. El silenci —com a teràpia per a superar el trauma o simplement per por a les represàlies: «el silenci com a escut protector»— també forma part d’aquesta història.

Podríem dir que l’oncle és el leitmotiv de l’obra: Amela estableix un diàleg amb el seu oncle, que és el que serveix per a lligar de manera recurrent els diferents materials que conformen el llibre. El nebot intenta omplir els silencis de l’oncle amb els mots dels altres «biberons» i amb una sèrie d’aportacions que van des d’entrevistes a personatges rellevants —José Luis Milá Sagnier, José Luis Sampedro, Carles Sentís o Jorge Martínez Reverte— a l’anàlisi de cartes, memòries i dietaris, publicats o inèdits, d’alguns «biberons» —entre les quals hi ha les sis cartes que l’oncle Josep Amela va enviar des del front— i el testimoniatge indirecte de Joan Brossa i Joan Perucho i d’alguns «pelargons», l’equivalent en les tropes franquistes dels «biberons», perquè Franco —d’això no se n’ha parlat tant—, també va mobilitzar la lleva del 1941.

«Durant cent quinze dies dantescos, des del juliol fins al novembre del 1938, el bellíssim paisatge de la Terra Alta rebia al seu si la carn, la sang i els ossos de trenta-cinc mil cadàvers.»

Cal dir que moltes de les entrevistes es fan —i es publiquen— al voltant del 25 de juliol, que és la data en què les tropes republicanes travessen l’Ebre el 1938 i inicien una ofensiva que acabarà en la derrota més absoluta, després de cent quinze dies de mort i destrucció: «Durant cent quinze dies dantescos, des del juliol fins al novembre del 1938, el bellíssim paisatge de la Terra Alta rebia al seu si la carn, la sang i els ossos de trenta-cinc mil cadàvers.»

Llegit tot d’una, el llibre esdevé, en alguns passatges, repetitiu, cosa que resulta comprensible en l’aportació dels combatents, que al capdavall comparteixen experiències —la por, la fam, l’olor dels cossos en descomposició, els crits «Mare, mare» dels soldats moribunds…, impacten, sens dubte, en uns joves que seixanta, setanta o vuitanta anys més tard encara no se n’havien oblidat—, però que sorprèn una mica més en boca de l’entrevistador.

El conjunt hauria agraït, potser, un exercici més intens de reelaboració i fins i tot de contenció per part del periodista. En algun moment, els seus comentaris poden arribar a ser excessius i, sobretot, com dic, repetitius. Personalment, em sobra també algun fragment en què ficciona algunes situacions, però això és més aviat una qüestió de gustos. I també personalment, amb una visió més d’aprenent d’historiador que no pas de periodista, crec que jo hauria fet algunes preguntes diferents a aquests homes que són la memòria viva d’una barbàrie. Novament, una qüestió de gustos que el lector farà bé de no prendre en consideració.