No sé si jo —que no he estat mai a Berlín— puc ressenyar aquest llibre. Però és que Passejades per Berlín, una obra mestra de la flânerie, transcendeix culturalment la ciutat de què parla. Si com diu Walter Benjamin —en la crítica que feu del llibre i que apareix com a postfaci en l’edició catalana de Lleonard Muntaner— «el flâneur és el sacerdot del genius loci», un bon flâneur ens connecta amb molts temps i llocs alhora des d’un lloc i temps concrets. Aquest és el cas de Franz Hessel, que fa de la seua mirada sobre el Berlín del 1929 una metàfora de les urbs de l’inici del segle XX.

a Hessel li robaren la ciutat. Una ciutat que va haver de veure com els trens es desviaren cap als camps, cap als crematoris. Sobre Alemanya va caure l’ombra d’una gran serp.

Des de Baudelaire, la millor manera de conèixer una ciutat és recorrent-la, sentint-la en cos i ànima, vivint-la en moviment. Com diu Hessel, «vagarejar és fer una lectura dels carrers», les realitats dels quals són «lletres» que cal llegir. Ara bé, Hessel ens avisa que passejar per la ciutat s’ha tornat sospitós. La frenètica activitat de les metròpolis dels anys 20 ja no casava amb les passejades tranquil·les de l’estil de la de Robert Walser (La passejada, 1917): l’anar a peu de Josep Pla era mirat amb recel a les grans ciutats, immergides en uns ritmes que impedien l’observació serena del món. La passejada moderna requeria l’ajut dels avanços tecnològics. Per això Hessel, tot seguint l’esperit avantguardista de l’època, puja al tramvia i al tren per assolir una perspectiva general de Berlín, per abastar-ne la complexitat.

Aquesta visió urbana de Hessel és compartida per artistes contemporanis seus, com ara el berlinès Walter Ruttmann, un cineasta que va col·laborar amb Fritz Lang i Leni Riefenstahl. El 1927 Ruttmann va estrenar el film mut Berlín: simfonia d’una gran ciutat, que mostrava la vida a Berlín durant un dia: una societat bulliciosa tant en l’àmbit del treball com de l’oci, on la xarxa ferroviària esdevé l’artèria de l’acció ciutadana. Encara que Hessel no esmenta la pel·lícula —potser perquè Ruttmann simpatitzava amb el nacionalsocialisme?— les concomitàncies són òbvies. Els escenaris i les formes de vida que es ressalten en les dues obres són poc dalt o baix les mateixes: establiments comercials, parcs, museus, edificis emblemàtics —els religiosos, els governamentals—, restaurants, cinemes, teatres, cabarets, bulevards més concorreguts, aglomeracions de gent cap al metro, etc. En el cas de Hessel, el detallisme és impressionant: no se li escapa cap barri, cap cruïlla, cap manifestació vivencial de Berlín.

Sembla que Hessel ho ha llegit tot sobre la història de Berlín. I amb aquest ric bagatge vol plasmar el caràcter de la ciutat

Deia Benjamin que «Hessel no descriu, explica». Tot i que Hessel planteja el llibre com una mena de guia turística —de fet, s’adreça a un lector «estranger», per al qual fa de cicerone—, i fa ús de la mítica guia Baedeker, la vasta cultura que conté Passejades per Berlín va més enllà de l’horitzó limitat del turista. Sembla que Hessel ho ha llegit tot sobre la història de Berlín. I amb aquest ric bagatge vol plasmar el caràcter de la ciutat. Com deia Benjamin: «El llibre d’una ciutat escrit per un nadiu estarà sempre emparentat amb les memòries», un «viatge al passat» per entendre el present.

Hessel recull els fenòmens més vistents de la ciutat, les transformacions del seu traçat, els avatars que l’han convertida en una metròpolis —pensem que Berlín passa de tenir 172.000 habitants cap al 1800 a tenir-ne 2.071.000 cap al 1910— tot emergint-hi noves formes de socialització: «Berlín va pel camí de convertir-se en una ciutat elegant», en la moda, en l’esport o en qualsevol expressió cultural. El punt de comparació era París, òbviament, una ciutat que Hessel coneixia molt bé —Hessel va traduir a l’alemany clàssics francesos com ara Proust, Stendhal o Balzac. El referent de París ajuda a explicar els nous costums que adopta el Berlín modern —un llibre recent i molt interessant sobre París com a centre d’emmirallament europeu és el coordinat per Cristophe Charle i A. Martí Monterde: Barcelona-París: història simbòlica de dues ciutats, 1890-1936, MUHBA.

Aquesta influència cosmopolita fa que Hessel es decante per una percepció positiva de la ciutat. Per bé que no eludeix les parts problemàtiques de Berlín —les misèries, els conflictes—, hi passa de puntetes

Aquesta influència cosmopolita fa que Hessel es decante per una percepció positiva de la ciutat. Per bé que no eludeix les parts problemàtiques de Berlín —les misèries, els conflictes—, hi passa de puntetes. No aborda tensions de classe socials o identitàries com ho fa, per exemple, Berlin Alexanderplatz d’Alfred Döblin, una novel·la també del 1929. De fet, en Passejades per Berlín les al·lusions polítiques són comptades: una menció velada a Rosa Luxemburg i a la insurrecció espartaquista del 1919 —amb què simpatitza— i poca cosa més. Són uns comentaris breus que amera d’ironia: «orienta’t bé, no fos cas que prenguessis els comunistes pels nacionalistes i viceversa». Quant a l’ascens del nazisme, que ja era obvi —Eugeni Xammar n’havia estat informant el lector català des de mitjan anys 20—, només n’esmenta un míting: «S’anuncia una gran manifestació dels nacionalsocialistes. Els pavellons s’omplen. La policia patrullla davant les portes...» Potser Hessel no volia «embrutar» la memòria moral de la seua ciutat. Nou anys després, arran del pogrom de la Nit dels Vidres Trencats el novembre del 1938, Hessel hagué d’exiliar-se a París —fugint del nazisme, moria a Provença el 1941.

Com a tota una generació esplendorosa d’artistes, a Hessel li robaren la ciutat. Una ciutat que va haver de veure com els trens es desviaren cap als camps, cap als crematoris. Sobre Alemanya va caure l’ombra d’una gran serp. I van caldre uns quants anys i una Xoà perquè sobre el cel de Berlín planaren de nou els àngels. Franz Hessel és, sens dubte, un d’aquests esperits protectors.