Al setembre de 2019 vaig assistir a la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana a la defensa de la tesi de l’amiga i col·lega Adéla Koťátková, El relat en l’àmbit sanitari: els casos clínics sobre afeccions mentals, dirigida per l’estimat i enyorat Vicent Salvador i per Manuel Pérez Saldanya. Aquesta brillantíssima tesi va rebre el preceptiu excel·lent cum laude i, més endavant, el premi extraordinari de doctorat. Sé que aquest premi va omplir d’orgull Vicent Salvador —va ser una de les darreres alegries que va tenir pocs dies abans de morir—, com també sé que es va sentir orgullós quan va sentir que el president del tribunal, el professor Sebastià Serrano, la qualificava com una tesi del tercer mil·lenni.

El repàs, plantejat en termes de malalties, s’inicia amb la pesta i examina la incidència de la pigota, la pallola, el tifus exantemàtic, el còlera, la tuberculosi, la diftèria, la malària, la febre groga, la grip i la sida, entre altres

Completaven el tribunal que va avaluar la tesi el professor de la Universitat Carolina de Praga i membre del famós i reconegut Cercle Lingüístic de Praga Petr Čermák i Josep Bernabeu Mestre, catedràtic d’història de la ciència de la Universitat d’Alacant. El professor Bernabeu, l’únic metge del tribunal, va reflexionar sobre la comunicació entre el professional mèdic i el pacient i va reivindicar no sols una medicina més humana sinó més contacte entre les ciències i les humanitats. Vicent Salvador, que sempre va defensar la hibridació dels estudis situats en la frontera de diverses disciplines, assentia en silenci. És cert que ben probablement entre els científics que s’han trobat més a gust transitant per espais humanístics hi ha, tradicionalment, els metges. De fet, el meu cunyat Edelmiro és metge i és de les persones amb qui més parlo de literatura —i sol ser ell qui em recomana llibres a mi; no a l’inrevés. Amb tot, però, em sembla que els metges humanistes —per qualificar-los d’alguna manera— no són la majoria de l’espècie.

Mesos després d’aquella festa de la cultura —la frase també és del professor Serrano—, el món quasi s’atura pels efectes de la covid-19. Sens dubte, aquest virus marcarà un abans i un després en la història de la humanitat, però no ha estat el primer ni serà el darrer i, sobretot, la situació té uns antecedents històrics que ens permeten entendre molt millor el procés, com ens mostra Josep Bernabeu en Pandèmia. Quan el passat és el pròleg del futur —editat en la col·lecció Dèdal d’Edicions del Bullent, una col·lecció que precisament va inaugurar un llibre de Vicent Salvador, Fuster o l’estratègia del centaure, que jo mateix vaig tenir el plaer d’editar fa ja molts anys.

entre la mirada històrica envers les epidèmies del passat, l’anàlisi de la pandèmia de covid-19 i la necessària reflexió sobre les actuacions que caldrà dur a terme per tenir un futur millor

L’assaig de Bernabeu s’equilibra entre la mirada històrica envers les epidèmies del passat, l’anàlisi de la pandèmia de covid-19 i la necessària reflexió sobre les actuacions que caldrà dur a terme per tenir un futur millor. En aquest sentit, es remunta al final del paleolític, quan el naixement de l’agricultura i la ramaderia provoca canvis evidents en la forma de vida dels humans, que comencen a intervenir sobre el medi natural. Hi ha, a més a més, profundes transformacions en l’àmbit socioeconòmic, amb l’inici de l’estratificació social i el comerç. Tot això duu associats canvis en les patologies humanes i comencen a tenir pes les de naturalesa infecciosa. El repàs, plantejat en termes de malalties, s’inicia amb la pesta i examina la incidència de la pigota, la pallola, el tifus exantemàtic, el còlera, la tuberculosi, la diftèria, la malària, la febre groga, la grip i la sida, entre altres.

Totes aquestes malalties estan analitzades tenint en compte diferents fites històriques: la primera revolució agrària, que permet un augment en la productivitat i fa néixer els primers poblaments, però que implica un empobriment de la dieta i malalties per carència —la malnutrició és fonamental per a explicar l’expansió de patologies infeccioses i sol estar present en totes les èpoques—; la colonització d’Amèrica, que comporta la unificació microbiana i epidemiològica del món; la segona revolució agrària, amb la transformació de molts aiguamolls per a convertir-los en aptes per al conreu de cereals com ara l’arròs, amb el consegüent estancament d’aigües i la proliferació dels mosquits que actuen com a hostes i vectors de malalties infeccioses; la revolució industrial i l’accelerat i caòtic creixement urbà, amb problemes relacionats amb l’habitatge, el cicle de l’aigua i la falta d’infraestructures higièniques i sanitàries; l’expansió comercial, la intensificació de la mobilitat humana, les grans guerres, la globalització…

insisteix constantment en els aspectes socials i econòmics que afecten l’evolució de les malalties i la repercussió desigual que tenen en els col·lectius humans. Des de sempre, són els col·lectius menys afavorits els que pateixen més intensament l’impacte de la malaltia

Bernabeu insisteix constantment en els aspectes socials i econòmics que afecten l’evolució de les malalties i la repercussió desigual que tenen en els col·lectius humans. Des de sempre, són els col·lectius menys afavorits els que pateixen més intensament l’impacte de la malaltia. El missatge és clar: cal atacar aquests aspectes si volem tenir un futur més digne com a espècie. En paraules de Bernabeu: «És el moment de començar a substituir les polítiques de conseqüències i pal·liatives […] per autèntiques polítiques de causes». Si volem superar les crisis sanitàries, hem d’afrontar també les crisis econòmiques, socials, polítiques i culturals. Caldrà transformar el sistema econòmic global, amb canvis polítics, culturals i en els hàbits de vida i de consum per aconseguir un progrés més sostenible. I tot això, amb cooperació sanitària internacional en un nou context de governança en què la solidaritat mundial apareix com una condició inexcusable. Caldrà recuperar, doncs, l’utòpic ideal de la pàtria de la humanitat que va guiar els inicis de la medicina social i de la cooperació sanitària internacional.

Tot això se’ns presenta amb un text que compleix les expectatives del bon assaig divulgatiu. D’una banda, ofereix explicacions acurades des del punt de vista científic i alhora accessibles a un lector general i, de l’altra, estableix les bases que li permeten reflexionar i arribar a conclusions pròpies. La meva conclusió personal em fa reafirmar-me com un gran partidari de lluitar per les utopies.