A casa no puc presumir de tenir obres d’artistes cotitzats, i bé que em conforme amb peces de significat íntim eixides de la mà d’artistes d’Algemesí, d’on soc i residesc. A l’entrada tenim una escultura en bronze d’un tornejant, obra de Leonardo Borràs. Aquest artista va realitzar l’any 1988 un projecte escultòric de 25 peces, relacionat amb els balls i danses que actuen en el marc de les festes que els dies 7 i 8 de setembre se celebren a Algemesí en honor a la Mare de Déu de la Salut. Se’n feren rèpliques que es posaren a la venda, i uns amics em regalaren arran del meu casament una d’aquelles escultures producte de les mans prodigioses de Leonardo.

Els tornejants són junt a la muixeranga les danses d’Algemesí de major renom i les que més han rodat per terres del País Valencià, de l’estat espanyol i encara a l’estranger. Pocs seran els que no coneguen l’extraordinària melodia muixeranguera, versionada fins a extrems increïbles i que és una mena d’himne oficiós del país, o així ho han volgut molts. Per contra, el ball del torneig, executat pels tornejants, tot i que és molt admirat i deixa bocabadats tots els que el contemplen per primera vegada, no gaudeix del mateix reconeixement.

Només els darrers anys s’ha recuperat a Sueca i l’Alcúdia. Tanmateix, se sap que Alzira, Carcaixent, Xàtiva, Almussafes, Benifaió, Silla, Sogorb, Altura, Cullera... i un llarg etcètera de municipis valencians gaudiren d’aquesta dansa en diversos moments de la seua història

El torneig és una dansa gestada en temps barrocs, que estigué fortament arrelada en terres valencianes i que a les acaballes del segle XIX anà desapareixent a tot arreu, arrossegada pel liberalisme que veia en aquelles manifestacions una antigalla a extingir. Algemesí ha estat junt a Morella l’únic municipi valencià on ha perviscut ininterrompudament la dansa dels tornejants. Només els darrers anys s’ha recuperat a Sueca i l’Alcúdia. Tanmateix, se sap que Alzira, Carcaixent, Xàtiva, Almussafes, Benifaió, Silla, Sogorb, Altura, Cullera... i un llarg etcètera de municipis valencians gaudiren d’aquesta dansa en diversos moments de la seua història en temps moderns.

El torneig és una dansa caracteritzada per una coreografia majestuosa, que es desenvolupa amb les notes d’una música marcial i solemne, interpretada al so del tabal o acompanyat de pifre o dolçaina per uns dansaires abillats amb una rica indumentària, que amb gran habilitat executen passos i fan fiblar unes fines varetes de fusta, emulació de les llances que els cavallers brandaren antany, en una simulació del torneig medieval. Amb particularitats locals, més o menys acusades, que identifiquen i diversifiquen el torneig, aquests en serien els trets bàsics. Explicar les evolucions és un exercici complexíssim; més val que el públic interessat es trasllade per contemplar-les.

uns dansaires abillats amb una rica indumentària, que amb gran habilitat executen passos i fan fiblar unes fines varetes de fusta, emulació de les llances que els cavallers brandaren antany, en una simulació del torneig medieval

Des de xiquet he sentit diverses interpretacions sobre el significat i l’origen dels diversos balls que participen en la processó de la Mare de Déu d’Algemesí. El torneig és un dels que ha atret teories més o menys versemblants, agosarades o arriscades. I és que fer història és una de les aficions més comunes en aquest país nostre; qualsevol pot parlar dels fets del passat impunement. Les darreres dècades, però, els llibres sobre el món de la festa popular i tots els seus ingredients han proliferat. Amb fortuna diversa, tot s’ha de dir, perquè no sempre han estat realitzats per professionals de la història, i el producte llavors es ressent.

No és el cas del llibre que ens ocupa. Enric Olivares i Oreto Trescolí són historiadors amb trajectòria consolidada entorn de la història de l’art, del folklore, la dansa i el vestit de les festes tradicionals valencianes. Les seues intervencions en congressos i les seues publicacions sobre el tema, conjuntament o per separat, són ja de consulta inexcusable per als interessats i els experts en la temàtica. Han traçat una història de llarga durada, que s’inicia a començament dels temps moderns, en el segle XVI, i arriba fins als nostres dies. Amb una quantitat ingent de fonts —literàries, arxivístiques, retalls de premsa, gràfiques i orals— els autors han bastit un discurs convincent que ens condueix pels carrers valencians, quan les manifestacions àuliques o les festes patronals portaren als oficis a cercar la manera d’eixamplar la panòplia de recursos que solien desplegar, fins a límits inversemblants, i feren seu aquell simulacre de combat que la noblesa solia practicar, i que acabà ritualitzat en una dansa. Però també hi trobarem llocs tan insospitats com el seminari de nobles dels jesuïtes. I és que l’ordre  d’Ignasi de Loiola tingué certament un gran protagonisme en la difusió del torneig.

Els lectors i lectores trobaran aquesta història i en gaudiran de la lectura, perquè a més aquest és un llibre ben escrit, amb gust. I per si no n’hi hagués prou el text és acompanyat per fotografies magnífiques. Potser calga agrair tanta cura en l’avinentesa que l’editor de la col·lecció, Enric Estrela, siga també d’Algemesí i bon amant de la festa.

I al llibre encara li hem d’agrair que està fet amb passió, un valor afegit no gens menyspreable. Olivares i Trescolí són uns grans defensors de la dansa tradicional, i veure’ls ballar en grups folklòrics, en processons i en actes diversos ha estat habitual. No debades, Enric Olivares és l’actual mestre del ball de les llauradores o del bolero de la festa d’Algemesí. En una ocasió vaig dir d’ell que era l’historiador de les coses petites, atenent als temes que l’han ocupat. Un plafó ceràmic que passa desapercebut en la façana d’una casa, una estampa dedicada a un sant o un vestit emprat en una dansa tradicional s’han convertit en els seus objectes d’anàlisi. Però aquests senzills objectes formen part de les vivències de moltes persones que any rere any han convertit en una part rellevant de la seua vida, en un signe identitari, la participació en una manifestació col·lectiva com són les processons religioses o cíviques. Són els historiadors i les historiadores els que fan grans aquestes petiteses, ingredients canviants de les manifestacions de la cultura popular, en posar sobre ells el seu arsenal metodològic per interpretar-les i explicar amb elles les societats pretèrites.