Andreu Sevilla (Casas de Benítez, Conca, 1963), llicenciat en Filologia Hispànica i professor de Valencià, és autor de novel·les com ara La penombra de la coloma (2010), que gira al voltant de la pèrdua del manuscrit del Tirant lo Blanc, guardonada amb el Premi de la Crític dels Escriptors Valencians, de Camins de dulcamara (2012) i de la col·lecció de relats Abans de callar (2015), obres editades en un segell propi, Sra. Llavi de Neu. Malgrat el premi i una bona rebuda crítica, no ha sigut fins Els inútils, V Premi Lletraferit 2022, convocat per l’editorial Llibres de la Drassana, que ha aconseguit entrar en el circuit editorial.

ni més ni menys que els conductors encarregats de dur les restes del marit de Mila, mort durant la Guerra Civil, al Valle de los Caídos, mausoleu de José Antonio i símbol de la reconciliació nacional per a Franco

Sense pèls en la llengua, a la novel·la se’ns mostra un món devastat, d’aquells que aborronen. Ja el títol crida l’atenció i et posa en alerta: Els inútils. ¿Qui deuen ser eixe pare i eixe fill que viatgen amb un vell camió de gasogen anomenat irònicament Plus Ultra en homenatge a l’avió protagonista de la primera gesta aeronàutica espanyola? Doncs ni més ni menys que els conductors encarregats de dur les restes del marit de Mila, mort durant la Guerra Civil, al Valle de los Caídos, mausoleu de José Antonio i símbol de la reconciliació nacional per a Franco, que ha ordenat portar allà, de grat o per força, caiguts dels dos bàndols traient-los si cal de cunetes, fosses comunes o cementeris.

Els Senabre, pare i fill, Víctor i Quel, que viuen com poden a força de transportar el que siga a on siga, quan encara està fresca la memòria de la riuada del 57, s’embarquen en una aventura de carreteres llargues, polsegoses, aparentment sense fi, igual que els efectes de la guerra. A través d’aquestes i de paisatges difusos, de llocs reals i d’inventats, trobaran altres personatges, tots amb ferides sense cicatritzar, que sobreviuen treballosament dia a dia, sovint aferrats a records, a certs objectes personals; per exemple, la perla en la boca de Bruna Barallat, una caixa d’argent amb un gravat comprometedor o una medalla que cobren importància en la trama i caracteritzen a qui els porta.

Pel que fa a Quel, jove inexpert, anirà creixent a mesura que avança el viatge gràcies a situacions a vegades dures i brutes, tractades amb un humor negre que els trau ferro perquè posar sucre a escenes escatològiques o sexuals seria llevar versemblança al relat, una de les virtuts de l’obra de Sevilla; a més, qui ha no ha rigut en una pel·lícules del Fellini, Berlanga o Bardem dels 50, directors referents clars per a l’autor, de les quals es desprén una lliçó d’humanitat que anirà transformant la seua manera de veure el món.

a través dels diàlegs, fluids i àgils, van exposant les vivències passades a manera de darrera taula de salvació, com fa Jaume Estruch, la capacitat de fabulació del qual ompli unes pàgines en què tots volen contar

I així, entre l’absurd d’una espera de no se sap què, es desenvolupa la trama. Tanmateix, els personatges no tenen l’esperança perduda del tot; no es queden aturats com fan els vitelloni —malfaeners, més que inútils— del film de Fellini, sinó que a través dels diàlegs, fluids i àgils, van exposant les vivències passades a manera de darrera taula de salvació, com fa Jaume Estruch, la capacitat de fabulació del qual ompli unes pàgines en què tots volen contar, pese a qui pese, contra si mateixos si és necessari. No importa si el que diuen és mentida, si la memòria els està jugant una mala passada, fins i tot no importa si és veritat o no. Elles i ells aprofiten per a lluir una experiència vital farcida d’amor, desamor, de més derrotes que victòries, com li ocorre al mateix Estruch amb les dones, o a Quel Senabre, el personatge a través dels ulls i la consciència del qual es vehicula la narració: així, Lola, Mila, Madame Vadora, Magneta i Bruna –cadascuna amb una relació amb els hòmens ben particular– seran els qui faran a Quel adquirir experiència en l’amor, el desamor i el sexe, però, en la mesura que ho permetien les lleis de l’època, mantenint els seus principis, la seua individualitat, contra un sistema disposat a anul·lar-les.

Menció a banda mereix el llenguatge de la novel·la, començant per uns diàlegs sempre afinats i àgils en la utilització del registre apropiat a cada situació, sense evitar el registre col·loquial o vulgar, factor decisiu en la versemblança del relat i per a donar vida als personatges. A això també contribueixen els antropònims suggestius, com són Alícia Redovà, Nico Vedrí, el guàrdia Viciana, la madre Amanda Mandra, per citar-ne alguns. Igual que certs malnoms de caràcter popular: El Gran Pilila, La Conina, Repreciós, Badoc el Guapo, Camafumà, l’Albat o el profeta Cudol.

En contrast, les descripcions, sovint essencials per a transmetre la disposició anímica dels personatges, estan fetes, fins i tot en els moments més incerts i difícils, amb una prosa poètica reveladora d’un temps interior que els fa més profunds: «L’ambient es començava a saturar, amb la proximitat del crepuscle vespertí, del perfum del romer i de lavanda que xafaven i d’uns i d’altres duts per la brisa. S’hi respirava calma, i el batec feliç i cíclic de la natura predisposava al silenci, a la percepció de l’harmonia amb tot el que existia».

En Els inútils la intriga candent i les hores corren a mesura que s’encadenen històries, descobriments, amenaces, revelacions desmitificadores i un cert desencant perquè les coses no són com se suposava o com haurien d’haver sigut. És llavors, en arribar a l’última pàgina, quan els lectors, amb els sentits impregnats d’olors, de veus, de la llum del sol i de la lluna que han guiat el camí i, per què no dir-ho, també de la trama, en adonar-nos que no sabrem mai si saldarem comptes amb el passat, arribem a sentir un calfred mentre al cap ens ressona una paraula: «Bombeta!».

Els qui llegireu la novel·la ja sabreu per què.