Dacia Maraini (Fiesole, Florència, 1936) és una de les grans veus feministes contemporànies. Ha escrit novel·les, poesia, assaig, teatre i guions cinematogràfics. Pertany a la generació dels anys trenta i és una de les autores italianes més traduïdes a altres idiomes. Sens dubte, la seua obra ha estat condicionada per una experiència traumàtica viscuda durant la seua infància més tendra. Efectivament,  fugint del feixisme italià, la família de Maraini es va traslladar al Japó, on més tard van ser tancats en un camp de concentració.

La portada diu molt sobre el contingut del llibre. Hi ha tres colors: negre i rosa sobre blanc. Hi apareix un filat que inevitablement fa pensar en coerció i manca de llibertat. La crueltat del  subtítol ho remarca: Testimonis de dones encara presoneres de la discriminació històrica i familiar. Però, en canvi, contrasta amb el títol: Passos lleugers.

Aquesta obra pertany al gènere de teatre, del qual l’autora és un experta apassionada. L’estructura del llibre és senzilla: pròleg, vuit actes, una poesia i, al final, la biografia de l’autora. Tot minimalista i sense floritures innecessàries.

Respecte del pròleg, està escrit per Conxa Gisbert i Jordà, qui el conclou amb una  explicació: iniciatives com la de Dacia Maraini són importants no sols per a defensar la dignitat de les dones, sinó per a destacar el seu paper fonamental en el desenvolupament i la pau al món.

L’obra està escrita sense pràcticament acotacions. Tots els actes comencen amb una paraula: música. I cada lector i lectora s’ha d’imaginar com sonaria el dolor o la impotència. Cadascú que trie la melodia adient. O si ho prefereix, que trie el silenci cru.

l’autora posa veu a vuit dones d’arreu del món que han patit violència de gènere. Dones de tots els continent del mon amb un nexe comú: la violència soferta i la indiferència de la societat

Quant al contingut, l’autora posa veu a vuit dones d’arreu del món que han patit violència de gènere. Dones de tots els continent del mon amb un nexe comú: la violència soferta i la indiferència de la societat. Vuit històries reals que commouen i generen impotència al públic en 53 pàgines. Així doncs, es tracta d’una obra breu, d’estil clar, d’idees clares i de contingut molt dur.

Al final, hi ha uns versos basats en una poesia africana. Tenen una bellesa colpidora i són tan potents com la resta de l’obra. Dàcia els ha recollit, els ha adaptat i els ha donat un títol: “L’Adormida”. Sols reproduiré un d’aquests versos: “Jo soc aquella a qui pretenien donar en esposa a l’aurora del món”.

Des de l’aurora fins a l’ocàs del món hi ha hagut i hi haurà dones adormides a qui s’exclou, a qui es doblega, a qui es marca... Però hem sobreviscut perquè som fortes. Les dones vam  nàixer per a donar la vida i sense la nostra fortalesa, la humanitat s’hauria extingit. El dia que totes diguem no, els homes recularan i s’acabarà la violència de gènere. Però hem de dir-ho alhora. I que els nostres passos siguen tan forts que se senten fins a l’últim racó del món.

Esperem que els testimonis escrits i les autores com Dacia ens ajuden a aconseguir-ho.