Non, nen, non
non, nineta, non
non, nino, nino,
non, nina, non.

Non, nin, non,
non, nineta, non,
non, nina, non
non, nino, non.

Non, nen, non,
non, nena, non,
non, nen, non,
non, nineta, non.

Tots, mare, pare, i infant, poden tindre la necessitat que al més menut li vinga la son. Una mateixa realitat i distintes maneres d'encarar-ho. Sempre al si del vincle del sentiment i l'afecte, de l'afecte familiar, primer; potser també entre l'afecte escolar. Afecte vehiculat per la veu i el ritme, seguit d'una entonació i, potser, d'uns moviments, quasi com un joc, en una repetició de mots –de sons–, a la recerca d'un objectiu compartit, d'un plaer, que té a la base un gran instrument: la paraula. Paraula, que és la representació simbòlica de la realitat. Per tant, significació, realitat, joc, satisfacció, plaer..., tot entra en el mateix paquet: estem davant d'una “cançó de bressol”.

Una cançoneta i a dormir, de Maria Dolors Pellicer, amb il·lustracions de Pep Ferrer, i música de Rubén Suárez i Tinna Pla, ens proveeix no només d'unes eines per a objectius concrets, com és acompanyar en la son els infants, també ens aporta dolços moments d'assaboriment de l'art de la paraula dirigida a uns éssers que encara no abasten a conéixer la globalitat dels mots; però els hem imbuït la màgia de les paraules: el llibre, d'unes 50 pàgines, i Maria Dolors Pellicer, en són una bona mostra. 

acompanyar en la son els infants, també ens aporta dolços moments d'assaboriment de l'art de la paraula dirigida a uns éssers que encara no abasten a conéixer la globalitat dels mots; però els hem imbuït la màgia de les paraules

I la il·lustració de Pep Ferrer complementa el text, en una funció denotativa, més enllà de la  purament decorativa, fent un tot entre gràfic i text, marc generós per a la compressió del missatge. No cal dir que el disc CD incorporat és d'una utilitat notable, tot rematat per l'acurada factura i presentació –tapa dura, colors vibrants, lletra grossa... –d'El Petit Editor.

Entrem, amb esta obra, en allò que era la creació i transmissió oral de la poesia infantil –“Mon pare no té nas”, o “Joan Petit”–, interrompuda en un llarg període temporal –el franquisme– entre nosaltres, i que, potser, requeria i requereix una posada en escena adaptada als nous temps, a les noves necessitats. Així, recuperem i continuem eixa tradició, ara escrita, tal com altres autors/es fan –per exemple, Núria Albertí i els seus “Poemes i cançons de bressol”, també “Bona nit, Lluna!”– amb estructures repetitives, llenguatge senzill, lleugeresa, diminutius..., on l'infant i l'adult comparteixen moments, ja hem dit, màgics, en què la paraula, feta ritme i joc, introdueix l'infant en el món de la simbologia representativa, comunicativa..., tan necessàries per a la socialització del xiquet.

Hem fet de la paraula, conscients o no, el primer joguet per al xiquet. Joguet carregat, com una arma potent, de potencialitats a desenvolupar progressivament en dies i en un futur que s'albira delitós, productiu, i d'una creativitat afalagadora.

En definitiva, el llibre s'incardina en una tradició, vinguda del passat, però que renaix o vola en un present que mira sempre endavant, en un món creat i per crear:

els braços del pare
et fan de bressol
i perquè t'adormes
cridarà la son...

El món no s'adorm
si tu no t'adorms
Roseta estimada
agafa bé el son.