“Després d'Auschwitz escriure poesia és un acte de barbàrie” enuncia una famosa citació —més repetida en l’imaginari col·lectiu que no pas llegida en profunditat— de Theodor W. Adorno. Una enunciació que continua cridant l’atenció, setanta-vuit anys després, per la seua contundència. No obstant això, lluny d’insinuar la impossibilitat de tota poesia, el filòsof alemany pretenia obrir un debat en el si de la cultura occidental sobre la possibilitat d’estetitzar un fenomen com la Xoà.

Així doncs, a partir de la dècada dels cinquanta els escriptors s’enfrontaven a un dilema de gran magnitud: per una banda, l’obligació ètica de donar testimoni d’un capítol fosc en la història i, per altra banda, fer front als reptes i constrenyiments que la realitat imposa a l’articulació d’un llenguatge poètic —per tant, la impossibilitat de fer una representació adequada dels esdeveniments. Tanmateix, fer poesia després d’Auschwitz és un acte de barbàrie en la mesura que els poetes, en tant que mediadors, no es reconeixen a dintre del procés de reïficació —la transformació de les relacions socials en una relació entre objectes— que comporta el desenvolupament del capitalisme i la societat moderna. Un dictum, sovint mal interpretat, que va obligar l’autor a matisar-lo en Dialèctica Negativa: “La perpetuació del sofriment té tant dret a expressar-se com el torturat a cridar; d'aquí ve que potser ha sigut fals dir que després d'Auschwitz ja no es pot escriure poemes”.

l’apel·lació directa als perpetradors de l’Holocaust, als qui hi van participar directament així com als qui se'n van mantenir al marge

Als estatges de la mort de Nelly Sachs, concebut des del 1943 i publicat en 1947, s’insereix de ple en aquest dilema. Destaca sobretot l’apel·lació directa als perpetradors de l’Holocaust, als qui hi van participar directament així com als qui se'n van mantenir al marge. Per posar un exemple, la poeta fa ús el robatori com a eina descriptiva: “Als vells també/ els vau arrabassar l’últim alè/ que ja la mort atiava./ L’aire buit,/ tremolant d’expectació per fer ben ple/ el sospir d’alleujament amb el qual aquesta terra és expulsada...., / l’aire buit els heu arrabassat!” o “Oh lladres de les autèntiques hores de la mort,/ dels últims alens i del bona nit de les parpelles”.

Així mateix, els perpetradors apareixen reflectits en les imatges de les mans o els dits, és a saber: com els instruments, privats de tota individualitat, que perpetren un assassinat massiu. No hi ha reconciliació, no hi ha perdó, només l’intent poètic i moral  de comprendre com persones normals —amb família i amics, que perpetraven atrocitats com una part del treball— podien convertir-se en botxins amb tanta facilitat i amb tanta indiferència: “Mans,/ ¿què vau fer / quan éreu les mans d’uns nens petits?/ ¿Vau sostenir una harmònica, la crinera/ d’un cavallet de balancí, vau agafar-vos/ a la faldilla de la mare en la foscor?” o “Mans que estranguleu,/ ¿era morta la vostra mare,/ la vostra dona, el vostre fill,/ perquè tan sols sostinguéssiu la mort amb les mans,/ amb les mans que estrangulen?”.

No hi ha reconciliació, no hi ha perdó, només l’intent poètic i moral de comprendre com persones normals —amb família i amics, que perpetraven atrocitats com una part del treball— podien convertir-se en botxins amb tanta facilitat

La segona i tercera part del poemari estan compostes per poemes que parlen de totes aquelles persones que la poeta ha perdut a conseqüència de l’Holocaust. Gent que era plena de vida, la qual els botxins els arrabassaren. S’erigeix, així, la figura de la poeta com un eco de la comunitat social perquè, en la mesura que és una supervivent, tracta d’expressar la barbàrie i donar tribut a les víctimes. Es pot llegir, de manera implícita, allò que ve expressat en el dret a la reparació. És a dir, la possibilitat, una vegada acabada la guerra, que els supervivents es reconcilien amb una vida que els havia sigut privada. Una reconciliació que es realitza a través de l’acceptació dels fets i la memòria dels difunts. Així queda recollit en el poema “Els salvats”, quan diu: “Nosaltres, els salvats,/ us preguem: mostreu-nos lentament el vostre sol. Guieu-nos d’astre en astre pas a pas. Deixeu-nos tornar dolçament a aprendre la vida. Perquè, si no la cançó d’un ocell,/ el fet d’omplir la galleda a la font/ podria tornar a obrir el nostre dolor mal segellat/ i descompondre’ns...”.

No hi ha reconciliació amb els perpetradors, però tampoc hi ha una actitud de derrota. Els poemes d’Als estatges de la mort tenen un fort impacte perquè, malgrat tot, hi sobreïx una actitud valenta, de tirar endavant i viure. “Construeix mentre la sorra del rellotge s’escorre,/ però no ploris els minuts que se’n van/ juntament amb la pols/ que oculta la llum”. Perquè la vida segueix després d’Auschwitz, així també ho expressà Paul Celan quan celebra els quaranta arbres de vida. I els botxins, aquells que “vau buidar de sorra les sabates dels morts,/ demà ja sereu pols/ a les sabates que vindran!”.

En definitiva, potser Adorno tenia raó —només parcialment— al dir que després d'Auschwitz escriure poesia és un acte de barbàrie; perquè, parafrasejant Walter Benjamin, no hi ha document de cultura que no siga document de barbàrie. Què és això sinó un dualisme irreconciliable al qual s'enfronten els poetes?