L’honor de Josep Piera
El passat mes de març, Òmnium Cultural va atorgar el 55è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a Josep Piera i Rubió (Beniopa, 1947). Es tracta d’un autor gens monològic, ans amb molts vessants literaris. És poeta, narrador, assagista, articulista de premsa i traductor ocasional. Si haguera de triar un d’aquests vessants per autodefinir-se, probablement ell escolliria el de poeta, però a mi sempre m’ha semblat més destacable la seua tasca com a memorialista. Tota la seua obra, en realitat, és una llarga lluita contra l’oblit: contra l’oblit d’una llengua, d’una cultura, d’unes vivències. Com en tot bon escriptor, la biografia individual es confon amb la col·lectiva.
El jurat del premi, diu la premsa, va destacar “la seua extraordinària trajectòria literària”, en bastir “un escenari mític a les muntanyes de la Safor, amb el Cingle Verd i la vall de la Drova com a grans escenaris lírics, amb una veu poètica inconfusible, i amb una constant i persistent defensa de la llengua catalana al País Valencià, des de la creació literària, la societat i l’escola”.
Xavier Antich, president d’Òmnium, va declarar que es premiava el doble vessant de la trajectòria de Josep Piera, “la qualitat de l’obra literària i la tasca intel·lectual i activista”. En 2022 també s’hi va premiar un altre literat de fora de Catalunya –l’escriptora Antònia Vicens. Antich va voler remarcar que aquest gest “posa de relleu la unitat cultural i lingüística dels Països Catalans, així com la seua diversitat”.
De seguida els mitjans han destacat que premiant Josep Piera es premia d’alguna manera la Generació dels 70. Els boomers tenim un deute amb aquesta generació, perquè ens vam alfabetitzar provant de llegir els seus llibres de poemes hipertrofiats de forma o les seues novel·les impossibles. Ells reaccionaven contra el realisme dels 60, i per això aquelles traques. Precisament Piera es va estrenar en català quan va ser seleccionat a l’antologia Carn fresca de joves poetes valencians, un llibre que va deixar ratlles fetes. Si algun dia perdonem Amadeu Fabregat per totes les seues maquinacions al capdavant de Canal 9 caldrà fer-li l’homenatge que mereix per la seua breu però intensa i espasmòdica participació en la literatura dels 70 al País Valencià.
Piera té múltiples personalitats. Va fer costat a la creació de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, la represa del PEN Club català i la direcció dels Encontres d’Escriptors de la Mediterrània de principis dels 80, organitzats per l’Ajuntament de València. Després –o mentrimentres– va ser lector de català a Nàpols. Allí va escriure Un bellíssim cadàver barroc, que és un volum el títol del qual sempre m’ha semblat sensacional –saber posar títols és imprescindible. També va ser un dels fundadors de la revista Cairell, i ha rebut guardons com ara l’Andròmina dels Premis Octubre –per la seva única novel·la, Rondalla del retorn–, el Carles Riba de poesia i el Josep Pla de narrativa, entre els més significatius. De Rondalla del retorn –i supose que de molts altres títols de joventut– ha abjurat amb el temps i ha explicat que “la canviaria de dalt a a baix”. Aquesta sinceritat revela una cosa molt simple: que es pren amb la seriositat que cal l’ofici d’escriptor, un dels més solitaris i ingrats del món.
Entre els anys 1974 i 1980 va treballar en el món educatiu amb la voluntat d’introduir el català en l’ensenyament públic valencià. Això ho conta amb detall en Canvi de rumb. Els fantàstics setanta (1975-1979), les memòries que li ha publicat Xavier Serra en el Magnànim. La primera part d’aquestes memòries (Els fantàstics setanta. 1969-1974) és una evocació potent i colpidora del final del franquisme, el territori moral on un jove saforenc que volia ser escriptor –inicialment en castellà– descobeix la llengua dels clàssics valencians, que és la del poble de la Safor.
Els dos volums del Magnànim són la continuació natural del que probablement és el més potent volum memorialístic de Piera, Puta postguerra (2007).
En aquest llibre no falta de res. Hi ha la vivència de les sensacions infantils però sobretot el lent despertar al món dels adults, jalonat per fites inesborrables amb què el lector no podrà evitar sentir-se identificat: els fotogrames emulsionats en cartó que avançaven les estrenes cinematogràfiques, els estius viscuts com un espai d’una llibertat luxuriosa o el descobriment de les potències sexuals adormides a l’interior del cos.
Conscient d’haver viscut un temps irrepetible, Piera es recrea en dilemes adolescents que van marcar tota una generació: triar entre James Dean o Sal Mineo, entre Marilyn Monroe i Natalie Wood o, per als cinèfils més recalcitrants, entre Tony o Bernardo en West Side Story. En el mapa de regions devastades que és el país adolescent no hi falta de res, fins i tot el descobriment de la llengua pròpia o d’un gegant coterrani tan inadvertit com Ausiàs March. Tot això es clourà, finalment, amb una experiència militar digna de Dino Buzzati i una malaltia perfectament literària que, a divuit anys, permet a l’artista transformar la convalescència en una ferma vocació literària.
Marifé Arroyo mereix un text a part. Aquest text ja existeix: es diu La mestra i el va escriure Víctor Labrado. Allí es narra l’aventura d’iniciar l’ensenyament en valencià en un petit poble com ara Barx, a principis dels 80, contra vent i marea. En aquell temps Piera ja ha decidit que abandonarà l’ensenyament i es dedicarà en cos i ànima a la literatura.
En la seua llarga trajectòria Josep Piera també ha publicat traduccions de poesia àrab antiga i moderna i també assajos al·lusius, com ara El paradís de les paraules. És notable també el seu interés per les personalitats de la seua comarca amb projecció global, com ara Jo sóc aquest que em dic Ausiàs March o Francesc de Borja, el duc sant. Professionalment va dirigir l’Any del Tirant, l’organització ocasional dels Premis literaris Ciutat de Gandia i l’editorial Tres i Quatre durant la dècada dels noranta.
No voldria oblidar la faceta gastronòmica de Piera, que és una de les més essencials per entendre el personatge. És l’autor d’un llibre tan singular com Els arrossos de casa i altres meravelles (2000) i, en especial, d'El llibre daurat (2018), el volum colossal dedicat a la paella.
Alguns tenim el privilegi d’haver compartit amb el poeta de Beniopa arrossos de diferents temporades. N’és un entés meticulós i proselitista, com ha de ser.
El llibre daurat, per damunt de tot, és un vademècum que recorre els avatars coquinaris de l’arròs al nostre país des que els àrabs –o potser els jueus– ens el van portar. Seguint la màxima de Confuci –“Una cuina sense arròs és com una dona bonica sense un ull”–, els nostres avantpassats van anar convertint aquella gramínia prodigiosa en un element imprescindible de les dinades i les sopades autòctones.
Precisament Piera sosté que l’actual paella és una evolució d’un primitiu arròs en cassola del segle XV. En realitat, la revolució de la paella prové d’una forma peculiar de coure l’arròs, que es documenta per primera vegada al segle XVII. És llavors quan trobem ja un “arròs a la valenciana”, és a dir, amb els grans solts i cuits, no empastats. Aquest punt de cocció, més l’afegit de la tomata –que el “Descubrimiento” va portar d’Amèrica– i el perfum del safrà hi serien els elements decisius. “Aquest punt –diu El llibre daurat– és la gran aportació valenciana a la cuina arrosserra universal”, en oposició, per exemple, al risotto italià.
Passen els anys, tornen els temps difícils, i el record d’aquells arrossos compartits amb Josep Piera a la Drova prenen una consistència mitològica. Per molts anys, Pep. I, ara, aquest merescut honor.